INTRODUCCIÓ
“La revolució tecnològica que domina les nostres vides no destrueix ocupació ni perjudica el nostre benestar; augmenta les possibilitats de crear riquesa econòmica, millorant també la qualitat del nostre oci. L’ésser humà s’està convertint més que mai en el centre del món. (...) La llibertat, la democràcia, el mercat gaudeixen ja del brou de cultiu propici per a estendre’s i generalitzar-se per tot el món. La solidaritat a escala planetària, la possibilitat de solucionar els problemes eterns de la Humanitat, la fam i la pobresa, i d’acabar amb les guerres és també avui molt més possible que mai”
No és un conte de fades, tampoc és ironia, és el balanç que feia el diari burgès Expansión, en la seva especial del 27 de Maig de 1999, del bé que estem i el feliços que som els habitants d’aquest planeta gràcies al sistema capitalista. Aquest paràgraf és un exemple del bombardeig ideològic al que ens sotmeten ,un dia sí i un altre també, els mitjans de comunicació de masses controlats per la classe dominant: el capitalisme funciona, “és el millor dels sistemes possibles”, l’extensió dels ordinadors, d’Internet i dels altres avanços tecnològics i científics de les últimes dècades demostra la seva bona salut i ens condueix a un desenvolupament i abundància sense precedents.
I, no obstant això, en aquesta visió tan idíl·lica del món que ens ha tocat viure hi ha cada vegada més peces que no encaixen.
“La revolució tecnològica que domina les nostres vides no destrueix ocupació ni perjudica el nostre benestar; augmenta les possibilitats de crear riquesa econòmica, millorant també la qualitat del nostre oci. L’ésser humà s’està convertint més que mai en el centre del món. (...) La llibertat, la democràcia, el mercat gaudeixen ja del brou de cultiu propici per a estendre’s i generalitzar-se per tot el món. La solidaritat a escala planetària, la possibilitat de solucionar els problemes eterns de la Humanitat, la fam i la pobresa, i d’acabar amb les guerres és també avui molt més possible que mai”
No és un conte de fades, tampoc és ironia, és el balanç que feia el diari burgès Expansión, en la seva especial del 27 de Maig de 1999, del bé que estem i el feliços que som els habitants d’aquest planeta gràcies al sistema capitalista. Aquest paràgraf és un exemple del bombardeig ideològic al que ens sotmeten ,un dia sí i un altre també, els mitjans de comunicació de masses controlats per la classe dominant: el capitalisme funciona, “és el millor dels sistemes possibles”, l’extensió dels ordinadors, d’Internet i dels altres avanços tecnològics i científics de les últimes dècades demostra la seva bona salut i ens condueix a un desenvolupament i abundància sense precedents.
I, no obstant això, en aquesta visió tan idíl·lica del món que ens ha tocat viure hi ha cada vegada més peces que no encaixen.
EL MÓN NO VA BÉ
Segons l'Informe sobre el desenvolupament mundial 2000-2001 elaborat recentment pel banc Mundial (una instància gens sospitosa d’estar contra el sistema), 1.200 milions de persones (una cinquena part de la població mundial) sobreviu amb un dòlar diari (menys de 200 pessetes) i 2.800 milions amb 400 pessetes[1]; en els anys 60 aquesta quantitat era de 200 milions. 800 milions de persones pateixen malnutrició crònica, cada dia moren 30.000 nens de fam,[2] hi ha 100 milions de nens que viuen en el carrer i 250 milions que són obligats a treballar. Durant els últims 40 anys, les diferències de riquesa entre els 20 països més rics i els 20 més pobres del món s’han duplicat,...
Però no creixen únicament les diferències entre uns països i altres, dins de cadascun d’ells l’abisme que separa l’opulència en la qual neden un grapat de multimilionaris de la misèria que pateix la majoria de la població es fa cada vegada més profund i insuportable. A Europa hi ha 57 milions de pobres, alsEEUU (el país que més està creixent econòmicament en tot el món i el suposat paradigma d’un capitalisme gairebé perfecte) 38 milions de persones viuen en la pobresa (la quantitat més alta des de 1962). Els tres magnats de Microsoft tenen més diners que tot el pressupost que es destina en els EUA a programes contra la pobresa i la marginalitat. Les 200 persones més riques del món segons la llista Forbes posseeixen més riquesa que el Producte Interior Brut (PIB) conjunt d’estats Units, Xina, Japó, Índia i Alemanya.
La injustícia i desigualtat en augment, la misèria i pobresa asfixiants que suporten milions de persones en moltes zones del planeta, està provocant un malestar social creixent. Mobilitzacions com les realitzades amb motiu de la reunió de l'Organització Mundial de Comerç (OMC) a Seattle (EUA) o més recentment a Praga amb motiu de la reunió del FMI, amb milers de joves i treballadors de tot el món tirant-se al carrer per a combatre aquesta realitat injusta, demostren que les coses comencen a canviar.
Des del Sindicat d'Estudiants donem suport a aquestes mobilitzacions i creiem que avui més que mai fa falta una lluita internacional unitària, massiva i continuada dels joves i treballadors. En tot el món, els capitalistes estan recorrent a les mateixes receptes per a maximitzar els seus beneficis i llançar una ofensiva econòmica, social i ideològica contra els nostres drets i aspiracions. És necessari que els joves i treballadors dels diferents països també ens dotem d’una alternativa comuna i global per a plantar cara amb èxit a aquesta ofensiva capitalista i derrotar-la.
CAPITALISME = EXPLOTACIÓ
Les polítiques que estan aplicant els capitalistes en tot el món, amb diferents ritmes i matisos segons els diferents contextos socials i econòmics, es resumeixen en les següents línies generals: l’augment de l’explotació dels treballadors, la substitució de mà d’obra més cara per nova tecnologia o mà d’obra molt més barata, l’espoliació salvatge dels països de l’anomenat Tercer Món i els atacs constants a les despeses socials i la privatització d’empreses i serveis públics.
“El més avançat en flexibilitat laboral des del fuet de set cues”
Aquesta àcida frase, pronunciada per un personatge dels Simpsons en un dels sarcàstics episodis d'aquesta sèrie televisiva dedicat precisament a les condicions laborals als Estats Units, podria resumir el conjunt de mesures que els capitalistes s'han llançat a aplicar en les empreses en els últims anys.
Els guanys empresarials estan creixent a nivells rècord precisament per que s'està fent treballar més hores als obrers per menys salari i treballar més ràpid. Per això, substitueixen mà d'obra amb majors salaris i drets per altra més barata i precària; introdueixen tecnologia que els permet reduir el nombre de treballadors (i, per tant, també el de salaris a pagar), així com fer que cada treballador individual pugui produir més productes en menys temps que abans; mantenen els salaris per sota del que puja la productivitat (quantitat de producció realitzada en un determinat temps per cada treballador), i fins i tot a un nivell inferior del que augmenta l'Índex de Preus al Consum (IPC).
Amb una mà d'obra forta, organitzada i cohesionada és molt més difícil aplicar aquestes receptes, per això els capitalistes intenten tenir un percentatge cada vegada major de treballadors amb contractes temporals, que no tinguin la mateixa relació contractual amb l'empresa que els seus companys o que, encara que ocupin el seu treball en ella, no pertanyin a la plantilla. L'existència de diferents tipus de contractes i situacions laborals, les successives reformes laborals que abarateixen l'acomiadament i flexibilitzen el mercat de treball, l'existència de mecanismes d'explotació tan salvatges com les ETTs, busquen augmentar les diferències entre els propis treballadors i afeblir i dividir d'aquesta manera a la classe obrera, dificultant la seva lluita i organització per a poder imposar salaris més baixos i condicions de treball més dures (més “flexibles”, diuen ells cínicament). Amb un contracte temporal t'ho penses dues vegades abans de protestar i reivindicar els teus drets, no sigui que no et renovin el contracte i tornis a estar a l'atur.
El 25% dels treballadors nord-americans tenen contractes temporals o a temps parcial. Aquest percentatge en l'Estat espanyol supera el 35% i en el Regne Unit el 40%. En Holanda està en el 33%. Aquests treballadors cobren pel mateix treball que un company fix entre un 20 i un 50% menys i en la majoria de casos manquen dels drets sindicals i fins i tot socials que ha conquistat la classe obrera amb la seva lluita al llarg de dècades.
Els capitalistes s'aprofiten dels alts índexs d'atur, i dels problemes que troben tot un seguit de col·lectius per a accedir a un lloc de treball qualificat (joves i dones a la recerca de primera ocupació, immigrants,...), per a explotar-los encara més intensament que a la resta dels treballadors, oferint-los ocupació en condicions que en no pocs casos (especialment en el cas dels immigrants) resulten insuportables: jornades laborals de 10, 12 o fins i tot més hores, sense drets de cap tipus, amb aquests contractes temporals que hem denunciat i de vegades fins i tot sense contracte.
MÉS BENEFICI PEL CAPITALISTA, PITJORS CONDICIONS PER A L’OBRER
L'enorme avanç que han suposat la revolució informàtica, els robots industrials, els mòbils i Internet (per posar només alguns dels exemples més cridaners) podria, efectivament, elevar del nivell de vida de tota la humanitat i eradicar xacres com la fam, la misèria i el treball penós o perillós. Però en lloc d’ésser utilitzats per a eradicar la pobresa i millorar les condicions de tota la humanitat; o per a reduir la jornada laboral i repartir el treball existent entre tots, creant així més ocupació i millorant les condicions d'aquest; estan sent emprats per a tot el contrari.
Els treballadors nord-americans treballen avui més hores que en cap altre moment de les últimes dècades. Si un treballador a principis dels 90 treballava una mitjana de 41 hores setmanals, en 1999 ho feia 51 hores. Però això, lluny de millorar la relació entre el salari de l'obrer i el benefici que es duu el capitalista, augmenta la diferència entre aquests. La productivitat va augmentar des de 1992 en EEUU un 18 % però els salaris només ho han fet un 7%.[3]
En molts casos aquests salaris en realitat es mantenen al mateix nivell, o fins i tot han caigut, ja que els preus al consum s'han incrementat en igual o major mesura. Els salaris reals dels treballadors, comparats amb el cost de la vida, han caigut un 20% als Estats Units des dels anys 70 i un 10% a Europa[4]. En l'Estat espanyol, per exemple, els funcionaris han perdut un 11% del seu poder adquisitiu en els últims anys. La siderúrgica Aceralia va augmentar en el primer semestre d'aquest any un 223% els seus beneficis pel que fa al mateix període de 1999 (llavors ja ho havia fet un 84% respecte a l'any anterior). Quin és l'oferta de l'empresa als treballadors en el conveni? Un 1% d'augment més l'IPC (Índex de Preus al Consum), i això sempre que aquests acceptin un pla per a empitjorar les seves condicions de treball i renunciïn a conquestes històriques.
Si la introducció de maquinària en una empresa, igual que les fusions entre empreses, és sinònim de major productivitat i més beneficis per a l'empresari, per als treballadors només significa acomiadaments i retallada de plantilla. “General Electric, líder mundial en la fabricació de sistemes electrònics diversos, ha reduït la seva estructura de personal, a nivell mundial, des de 400.000 persones en 1981 a menys de 230.000 en 1993, mentre que triplicava les seves vendes”[5]. Sears Roebuck “va eliminar la sorprenent xifra de 50.000 llocs de treball en la seva divisió de vendes en 1999, reduint amb això l'ocupació en un 14%. Les retallades es van produir en un any en el qual els ingressos per vendes de Sears van créixer en més d'un 10%”.[6]
Un altre dels resultats de la introducció de tecnologia sota el capitalisme és l'acceleració dels ritmes de treball que es veuen sotmesos els obrers i la intensificació de la seva explotació en el lloc de treball. El resultat és un increment de les malalties per estrès i dels accidents laborals fins a extrems que comencen a alarmar fins i tot a membres de la classe dominant.
BENEFICIS TACATS DE SANG
Més de 14.000 treballadors moren cada any com a conseqüència d'accidents en el seu lloc de treball i altres 2, 2 milions sofreixen algun tipus d'invalidesa per la mateixa causa. Segons diferents estudis, la majoria d'aquests accidents es donen precisament entre treballadors temporals i les seves causes estan relacionades amb el fet que els obrers es vegin obligats a treballar cada vegada més hores i en pitjors condicions.[7] Aquestes dades fan referència només a EEUU, el país model al que se suposa que tots els altres han d'imitar.
I tant si semblen decidits a imitar-lo!. Al Japó els capitalistes han arribat a l'extrem d'idear un sistema que es basa a augmentar de forma constant els ritmes de les cadenes de producció obligant als treballadors a anar al límit durant tota la jornada laboral: “ A mesura que la cadena de producció va a un ritme més ràpid (...) es fa cada vegada més difícil mantenir-lo (...) la direcció entén que qualsevol error és degut única i exclusivament al treballador. Les llums de la pissarra electrònica identifiquen immediatament a la persona que no segueix el ritme”. Aquest i altres sistemes similars han provocat l'extensió d'una malaltia nova com resultat de l'estrès que ocasionen; es diu karoshi. Un portaveu de l'Institut Nacional de la Salut japonès descriu així el karoshi: “una situació en la qual, pràctiques laborals psicològicament nocives són permeses fins a arribar a l'extrem que trastornen el ritme normal de vida i treball de l'obrer, duent-li a una situació de fatiga física i estrès crònic acompanyat per un empitjorament de la pressió arterial, el que, finalment, porta un fatal desenllaç”.
En l'Estat espanyol també veiem les dramàtiques conseqüències de la precarietat laboral; és el país amb més accidents laborals i morts en el treball de tota la UE i aquest tràgic rècord no cessa d'augmentar any rere any.
GLOBALITZACIÓ DE L'OPRESSIÓ
Ja hem vist en què consisteix l'ofensiva de la burgesia en el terreny de les condicions de treball en les fàbriques. Aquesta ofensiva es dóna a escala mundial i va associada a una altra sèrie d'actuacions com el desmantellament de l’anomenat “Estat del Benestar” i les retallades socials, així com a l'explotació brutal dels països de l’anomenat Tercer Món.
El lliure moviment dels capitals d'uns països als altres (de manera que si un capitalista veu la possibilitat d'augmentar els seus beneficis a l'altra punta del planeta, pot traslladar les seves inversions allí molt més ràpida i fàcilment que en qualsevol altre moment), la intensificació del comerç mundial entre les diferents economies i l'organització d'aquest comerç al servei de les grans multinacionals i controlat fermament per elles són altres dels trets distintius del funcionament del capitalisme actual.
Tota l'economia mundial es troba sota el domini d'un grapat de multinacionals, els pressupostos de les quals i beneficis superen en molts casos als de països sencers. Aquestes multinacionals dicten les lleis que regeixen el comerç i la divisió del treball en tot el món amb l'objectiu d'augmentar cada vegada més el seu poder i riquesa.
Aquesta realitat, que s'ha denominat globalització, és el resultat lògic del funcionament del capitalisme i existeix des de fa dècades. Va ser prevista per Karl Marx fa 150 anys i denunciada i combatuda incansablement per tots els revolucionaris que van seguir les seves idees al llarg de tot el segle XX. És la continuació del que Lenin caracteritzava a principis de segle com fase imperialista del capitalisme.
El capitalisme es basa en acumular cada vegada més capital, per a això és necessari vendre cada vegada més, explotar noves matèries primeres, obrir nous mercats. Així ha estat tota la seva història: estendre les inversions i el comerç a tot el món, globalitzar-se cada vegada més fins a arribar al moment actual que totes les economies intercanvien entre si els productes i matèries primeres que necessiten i depenen unes d'unes altres. En un sistema basat en la recerca del màxim benefici privat, com és el capitalista, aquesta interdependència de les diferents economies només pot donar-se sota la forma que els capitalistes més poderosos econòmica, política i militarment imposin les seves ambicions.
Per la seva banda, els beneficis de les febles burgesies dels països més endarrerits també surten del manteniment i estabilitat del sistema capitalista en tot el món i, lluny de lluitar seriosa i decididament per millorar les condicions de les poblacions dels seus països, el que fan és augmentar encara més la seva explotació. Ja que no poden competir en inversió tecnològica i modernització de les seves indústries amb els capitalistes més forts, intenten augmentar els seus beneficis empitjorant encara més les condicions laborals dels seus obrers. Així, ofereixen productes més barats, o possibilitats d'inversió amb menys costos, a les multinacionals; les quals els compren determinats productes (sobretot matèries primeres) o traslladen parts de la seva producció a aquests països per a aprofitar la mà d'obra més barata i maximitzar beneficis.
En aquest ordre mundial imperialista, als països endarrerits se'ls adjudica la funció de proveir de matèries primeres i mà d'obra barata a les multinacionals. En canvi dels seus recursos naturals i riqueses aquestes nacions reben els productes elaborats que fabriquen les multinacionals. És un intercanvi absolutament desigual ja que estan canviant productes amb més hores de treball per uns altres amb menys. Per si no n’hi hagués prou, les multinacionals –al controlar el mercat mundial- forcen els preus de les matèries primeres encara més a la baixa i multipliquen així encara més els seus beneficis. El resultat és l'empobriment i endeutament constant de l’anomenat Tercer Món i la submissió de tota la població mundial a la voluntat d'uns pocs.
FMI,BANC MUNDIAL, OMC
(O COM ROBAR ALS POBRES PER A DONAR-HO ALS RICS)
Qualsevol intent dels països més endarrerits d'aproximar-se als avançats, dintre d'aquest sistema basat en la persecució egoista del benefici, ha de passar per crèdits i “ajudes” de les multinacionals (o d'organismes controlats per aquestes com el Fons Monetari Internacional – FMI- , el Banc Mundial – BM- o l'Organització Mundial de Comerç – OMC-) que després han de retornar amb sucosos interessos afegits. El que acaba produint-se és una sagnia de recursos cap a les butxaques dels capitalistes occidentals, la ruïna de la majoria de la població en aquests països, l'endeutament dels seus estats i l'increment de la seva dependència pel que fa als més poderosos.
El deute extern dels països llatinoamericans amb els bancs i capitalistes occidentals representa el mateix volum que el total de les seves exportacions durant dos anys. Els interessos del deute ofeguen a aquests països en el subdesenvolupament i els fa dependre totalment de la voluntat de les multinacionals, que són qui marquen la línia d'actuació d'agències com el FMI, el BM o l'OMC. Per a accedir als crèdits de qualsevol d'aquests organismes els països colonials han d'acceptar les polítiques econòmiques que aquests els marquen: privatitzar les empreses públiques (perquè els empresaris acumulin beneficis explotant-les), obrir els seus mercats als productes occidentals en els sectors en els quals interessa a les potències occidentals, oferir condicions laborals encara més “flexibles” que les que hem analitzat anteriorment respecte als països avançats perquè les empreses d'aquests països puguin trobar una mà d'obra encara més barata i dòcil quan la necessitin.
Un exemple del cinisme dels capitalistes ho estem veient amb la pujada dels preus del petroli. Durant anys el preu del barril de petroli va caure en picat (va arribar a costar 10 dòlars enfront dels 35 al voltant dels quals oscil·la últimament). Llavors els carburants no van baixar en la mateixa proporció ni moltíssim menys. Les multinacionals petrolíferes van aprofitar aquella caiguda per a multiplicar encara més els seus beneficis. Ara, el descontentament i inestabilitat social en aquests països (provocats per la ruïna econòmica), i l'augment de la demanda de petroli a Occident per causa del “boom” econòmic, han provocat una certa pujada dels preus, encara que en realitat el preu actual del petroli segueix representant (comparant-lo amb l'augment dels altres preus) la meitat del que costava en els 80 i un 35% menys que quan la Guerra del Golf en 1991[8].
Aquesta pujada està sent utilitzada per les multinacionals per a tirar la culpa dels alts preus dels carburants als països productors de petroli i així justificar nous augments dels preus quan estan obtenint beneficis insultants. En els últims 12 mesos Repsol YPF ha augmentat els seus beneficis un 400 % [9] (en els últims 6, quan més ha pujat el petroli, ha triplicat els seus resultats). Cepsa ha millorat els seus beneficis un 100%. Totalfina-Elf ho ha fet un 165%. Ells, els capitalistes, mai perden. Roben als pobles dels països productors de petroli, espoliant les seves riqueses, i roben als treballadors, agricultors i transportistes dels països consumidors pujant els preus dels carburants sempre que poden.
A sobre “els països de l’OPEP utilitzen els recursos que la venda del cru els genera per a pagar deutes (...) acumulen un deute extern (amb els bancs i multinacionals occidentals, nota nostra) de 68, 5 bilions de pessetes, equivalents a un 40% del seu PIB conjunt”[10]. És a dir, al final, ni tan sols els diners del petroli que venen es queda en aquests països; una gran part omple les butxaques d'aquests mateixos capitalistes que denuncien histèrics la pujada del petroli. El que s'ha dit, el cinisme d'aquests vampirs no té límits.
CAP A L'ESTAT “DEL MALESTAR”
Els atacs a l'educació pública (comentats en la ponència de política educativa) i a la sanitat, les privatitzacions d'empreses estatals, etc. són uns de tants símptomes de la decadència d'aquest sistema. L’anomenat “Estat del benestar” (és a dir, el dret a una assistència sanitària universal i gratuïta; a l'educació pública, a un subsidi d'atur, l'existència d'un salari mínim i altres drets bàsics) va ser una conquesta del moviment obrer.
La burgesia va utilitzar aquesta concessió que es va veure obligada a realitzar en un moment determinat (i bastant excepcional) per a allunyar el fantasma d'una revolució en els països avançats durant dècades, així com per a fomentar la idea que el capitalisme havia canviat: que ja no era aquell sistema salvatge que obligava a treballar als nens, que negava el dret a un habitatge, sanitat i educació pública dignes als treballadors i les seves famílies, que els condemnava a llargues i extenuants jornades laborals.
Això va ser (i segueix sent) acceptat per molts dirigents de la classe obrera que van fer seu aquest missatge: ja no tenia sentit lluitar per una altra societat sinó que calia reformar aquesta, llimant les possibles imperfeccions que pogués tenir; es tractava de reivindicar una economia de mercat cada vegada amb més riquesa i justícia social, un capitalisme democràtic i de “rostre humà”.
Ja hem vist les jornades de treball en augment, les retallades de drets sindicals i socials i l'extensió de l'ocupació temporal o del treball infantil; també hem analitzat les seves conseqüències dramàtiques per a la salut física i mental dels treballadors. Totes aquestes condicions - unides als atacs a l'educació i sanitat públiques- recorden els temps del capitalisme més salvatge.
Tornem per un moment al país en el qual l'economia capitalistes està creixent més espectacularment. Segons un article del diari burgès mexicà “La Jornada” sobre els Estats Units (28-12-99) 2 milions de nord-americans no tenen sostre, 45 milions manquen de segur sanitari, un de cada cinc nens viu en la pobresa i un de cada cinc ciutadans és analfabet, la població empresonada ascendeix a 2 milions.
El nombre de reclusos ha crescut un 70% en els últims deu anys (vuit d'ells de “boom” econòmic). La situació és tan crítica que, segons informava “El País” no fa molt, en alguns estats s'ha decidit fomentar la construcció de...presons privades. Aquestes han estat objecte de dures denúncies per part de les organitzacions de drets humans pel brutal tracte que reben els reclusos.
La immensa majoria dels reclusos són negres i hispans. Una gran part dels nous empresonats ho són com resultat de la retallada dels subsidis socials i el consegüent increment de la delinqüència en els barris més pobres. Aquest és el panorama del capitalisme a les portes del segle XXI, més proper al capitalisme salvatge del segle XIX que a aquest conte de fades que molts pretenen que ens creguem.
I si el capital no ha aconseguit desmantellar totalment les conquestes socials del moviment obrer, si encara hi ha països en els quals fins i tot es conserva una part important d'aquests drets, és precisament per la resistència que estem oposant els treballadors i joves; per la por que els de dalt tenen a una explosió social de magnituds incalculables. Però la seva voluntat de seguir atacant aquests drets socials bàsics no ofereix dubtes. El capitalisme s'ha tret la màscara i el seu rostre, per descomptat, sembla de tot menys humà.
REFORMAR AQUEST SISTEMA O LLUITAR PER UN ALTRE?
La qüestió de fons és comprendre la causa fonamental de totes aquestes polítiques i determinar com podem aconseguir una realitat diferent. Com dèiem anteriorment, dintre de l'esquerra (i especialment a les cúpules dirigents de molts sindicats i partits) no falten qui pensen que això és perfectament possible dintre d'aquest sistema, la lluita no ha de ser contra el capitalisme com sistema sinó contra determinades manifestacions i excessos d'aquest. Uns altres van una mica més lluny i plantegen lluitar per reformes socials que democratitzin més el sistema i distribueixin més justament la riquesa.
Algunes de les organitzacions que lluiten contra la globalització defensen que n’hi hauria prou simplement amb evitar la globalització del capitalisme per a solucionar aquests problemes, com si globalització i capitalisme fossin coses diferents. Proposen impostos (taxes) als capitalistes per a dissuadir-los de traslladar les seves inversions. O reivindiquen lleis que garanteixin un major control dels estats sobre les empreses per a garantir que les multinacionals no imposin la seva voluntat i la recerca del màxim benefici no ho determini tot.
Com si l'origen del problema fos el fet que s'intensifiquin les relacions econòmiques entre uns països i altres i no qui domina aquestes relacions i es beneficia d'elles, com si l'essència del capitalisme no fos, com ja hem explicat, l'explotació de l'home per l'home i la necessitat de fer el més global possible aquesta explotació.
Des del S.I. pensem que, contra les conseqüències d'un determinat model d'explotació capitalista, no té sentit lluitar per tornar a altre model d'explotació capitalista anterior sinó acabar amb l'explotació definitivament. Un bon exemple d'aquesta confusió que de vegades existeix a l'esquerra, al costat de l'intent de voler lluitar contra la globalització però no contra el capitalisme, és la idea que el nostre objectiu en comptes de construir una societat distinta ha de ser recuperar el cridat “estat del benestar” (i aconseguir alguna petita millora més) sota el sistema avui existent.
En realitat, com explicàvem abans, aquest model capitalista caracteritzat per la intervenció de l'estat en l'economia (i en alguns casos per certes concessions socials) va ser el resultat d'una situació irrepetible a la història del capitalisme.
Els burgesos es van veure obligats a fer concessions davant les lluites revolucionàries dels treballadors al llarg de tota la primera meitat de segle i ,especialment, durant els anys 30 i després de la 2ona Guerra mundial. A més, un auge econòmic del seu sistema com mai s'havia vist abans (permès per la destrucció ocasionada per la guerra mundial, els camps d'inversió que obria la reconstrucció posterior a aquesta i tota altra sèrie de factors excepcionals) els va permetre fer-ho.
Però perquè els capitalistes van abandonar un model que els havia permès acumular beneficis i tenir estabilitat política i social? Doncs precisament perquè ja no els oferia el volum de beneficis que necessitaven i xocava amb les exigències de l'acumulació capitalista del màxim guany possible. La plena ocupació, el treball fix, els alts impostos i elevats pressupostos necessaris per a mantenir les despeses socials, l'existència d'un moviment obrer fort i ben organitzat, que conqueria amb la seva lluita pujades salarials i drets laborals, van provocar en un determinat moment (sobretot a partir dels anys 70) la caiguda dels beneficis i la inversió per part dels capitalistes i un increment de l'atur que ha continuat creixent fins avui. Els empresaris, per a maximitzar els seus guanys, van començar a aplicar totes aquestes mesures laborals i socials que hem enumerat en els apartats anteriors.
El capitalisme és un sistema inestable per naturalesa, que funciona amb períodes d'auge i crisis constants. En els períodes de creixement econòmic els treballadors només reben engrunes, i de vegades ni això (com en aquests moments).
Sovint, els qui idealitzen des de l'esquerra el període d'auge capitalista dels anys 50 i 60 com una etapa que hauria de tornar, obliden que fins i tot una època de creixement tan important com aquella (la de major i més perllongat creixement a l'economia en aquest segle) es va circumscriure a uns pocs països i es va cimentar en gran part sobre aquesta mateixa explotació brutal del Tercer Món que ja hem denunciat en aquest document. De fet, per a la immensa majoria de la humanitat mai ha existit res semblant a l’anomenat “Estat del benestar”; des que el capitalisme existeix l'únic “estat” conegut per milions d'éssers humans ha estat del malestar més absolut que es pugui imaginar. És més, en els països que es van beneficiar d'aquest auge, la burgesia només va dedicar una petitíssima part dels seus immensos beneficis a realitzar certes reformes socials. En realitat, la riquesa i el poder es concentraven cada vegada més fermament en menys mans i les diferències entre rics i pobres augmentaven. L'Estat intervenia en l'economia però ho feia per a mantenir el capitalisme, les empreses públiques eren utilitzades per a oferir béns i serveis a bon preu als empresaris privats, el que moltes vegades els feia perdre diners en benefici d'ells (quan el sistema va entrar en crisi els deutes d'aquestes es van utilitzar com excusa per a tancar-les i privatitzar el que interessava als capitalistes). Les polítiques i pressupostos educatius, sanitaris, culturals, etc. se seguien elaborant - en última instància - en funció dels interessos capitalistes, encara que en ocasions la pressió popular obligués a introduir avanços. Què dir dels governs i Parlaments, o dels dels cossos de l'Estat dedicats a la repressió (policia, exèrcit, tribunals). Cada vegada que els joves i els treballadors volien anar més enllà del que els capitalistes estaven disposats a concedir aquestes institucions eren utilitzades contra ells.
La indignació contra la injustícia, hipocresia i falsedat del sistema capitalista no va deixar de provocar lluites i fins i tot revolucions; com el Maig del 68 francès, en el qual no només van participar els estudiants sinó que 10 milions de treballadors van prendre les fàbriques. Una insurrecció l'influencia de la qual posteriorment es va estendre a altres països europeus (sobretot a Itàlia) i va estimular nous moviments revolucionaris en els anys 70, quan després de l'auge va venir una de les pitjors crisis del capitalisme en aquest segle.
Així funciona aquest sistema. Quan el capital té beneficis no podem demanar molt perquè els capitalistes han de mantenir els seus beneficis i si aquests disminueixen no invertiran. Ja vindran temps encara millors en els quals ells mateixos, amb la seva enorme generositat, ens donaran el que precisem sense necessitat de reclamar-lo. Però aquests temps mai arriben i, quan apareix la crisi, els treballadors som els primers a sofrir les conseqüències. Llavors, com que baixen els beneficis, els treballadors i les seves famílies ens hem d'estrènyer el cinturó perquè tornin a pujar.
EL PROBLEMA ÉS EL CAPITALISME
El que succeeix és que, a causa de el seu propi funcionament, el sistema capitalista a més de ser injust socialment, sempre acaba entrant en crisis pitjors i més profundes.
El capitalisme es basa en la recerca del màxim benefici individual per part de cada capitalista i en la propietat privada dels mitjans de producció; és a dir, la riquesa que es crea amb el treball de la majoria de la població i els mitjans necessaris per a crear-la (màquines, instal·lacions,...) no pertanyen a tota la societat, decidint aquesta democràticament com utilitzar-les en funció de les necessitats que hagi, sinó que és propietat d'un reduït grup d'individus que només l'engeguen si els proporciona un guany superior al capital prèviament invertit.
El guany del capitalista és resultat d'una expoliació: és temps de treball que no se li paga a l'obrer. Si un obrer rebés el producte íntegre de les seves vuit o deu hores de treball l'empresari no guanyaria res. Per això introdueixen màquines que facin produir més en menys temps al treballador, intenten allargar la jornada laboral o substitueixen una mà d'obra que els costa més cara, i està millor organitzada per a defensar-se, per una altra a la qual poder explotar millor, pagar-li menys salari i de la que extreure més benefici.
Això provoca dues coses: a) la crisi inevitable del sistema i b) que els interessos d'aquestes dues classes (els capitalistes i els obrers) siguin oposats en tot moment duent, especialment quan la crisi es fa evident, a enfrontaments decisius (revolucions i contrarrevolucions).
La crisi es produeix abans o després ja que els capitalistes, per a augmentar els seus beneficis, recorren a totes les mesures que hem dit abans. Però els treballadors no només són els que produeixen, també són (al costat d'altres sectors menys nombrosos com petits comerciants, camperols, etc.) el gruix dels consumidors. Si el valor del que ha produït cada obrer no reverteix a ell íntegrament és impossible que tots els obrers puguin consumir tot el que s'ha produït. Això pot trigar més o menys temps a sortir a la superfície (gràcies al crèdit i altres mecanismes) però tard o d'hora ho fa i provoca una lluita entre els capitalistes individuals pels mercats ja que hi ha massa producció per al mercat que existeix ( a això se la anomena crisi de sobreproducció).
Cada capitalista intenta vendre més i a menor cost però això, mantenint els beneficis, significa més atacs als drets dels obrers (és el peix que es mossega la cua: nova substitució de mà d'obra més costosa per altra més flexible i barata, nous acomiadaments per a introduir més tecnologia, etc.). Això ajuda a un capitalista o grup de capitalistes a recuperar els seus beneficis inicialment però agreuja la crisi del sistema al cap d'un temps, doncs segueix havent cada vegada més capacitat per a produir i menys capacitat per a donar sortida a tots aquests productes.
Com hem vist abans, la introducció de tecnologia en tot el món està suposant un augment enorme de la capacitat productiva i acomiadaments massius de treballadors. Això farà que la lluita pels mercats entre els diferents capitalistes sigui cada vegada més dura. Abans o després la crisi sobrevindrà, reduiran la inversió i intentaran carregar el pes de la caiguda dels seus beneficis sobre nosaltres en forma de nous i encara més durs atacs. Avui mateix, en ple “boom” econòmic, el 95% de les inversions són especulatives (no produeixen gens, no creen ocupació ni riquesa); són moviments a la borsa. Fins i tot en moments d'auge econòmic, com el que ara vivim, quan els beneficis augmenten i creix la producció, els capitalistes no aprofiten tota la capacitat productiva que existeix i les necessitats socials segueixen insatisfetes.
EL SOCIALISME, L'ÚNICA ALTERNATIVA
El problema bàsic del sistema capitalista és que la capacitat de produir del sistema (i més encara amb les noves tecnologies) és il·limitada, així com les necessitats socials que existeixen també ho són. No obstant això, la capacitat de consum de les masses es veu limitada per l'explotació en augment a que són objecte. Un exemple: amb la tecnologia actualment existent seria possible – segons un informe de la FAO (organisme de l'ONU) de començaments dels 90 – produir aliments per a abastir a 10.000 milions de persones.
No obstant això, amb una població mundial de 6.000 milions d'habitants, la fam i la misèria assolen regions senceres del planeta i creixen fins i tot en els països més desenvolupats. En una societat en la qual es produís en funció de les necessitats socials existents això seria impensable, però sota el capitalisme, al produir únicament amb l'objectiu de vendre i treure un benefici privat, no n'hi ha prou que hi hagi gent que necessiti un producte o servei, ha de tenir els diners necessaris per a pagar-lo.
L'únic obstacle que tota l'enorme riquesa que genera el treball i la creativitat dels éssers humans es destini a la satisfacció de les necessitats humanes és que, mentre que la producció és social i col·lectiva, la propietat dels mitjans de producció segueix sent privada i individual. El benefici i l'avarícia d'uns pocs impedeix el benestar i el progrés de la majoria. N’hi hauria prou amb expropiar les palanques necessàries per a engegar l'economia i produir riquesa (els grans bancs i empreses financeres, els grans monopolis i els latifundis) per a començar a solucionar els problemes que hem denunciat al llarg d'aquest document.
Amb la riquesa en mans de tota la societat, la forma d’utilitzar aquesta riquesa es decidiria democràticament, es planificaria la seva utilització en funció de les necessitats socials, mediambientals, culturals, i no dels interessos d'uns pocs, garantint un desenvolupament just i solidari de tots els pobles i de tots els éssers humans. Seria la màxima expressió de democràcia que hagi conegut la història de la humanitat. En això consisteix el socialisme i no en la dictadura burocràtica que va acabar convertint-se, al quedar aïllada en un sol país la revolució, la Rússia estalinista.
L'autèntic socialisme no és utòpic, amb els avenços tècnics de les últimes dècades seria possible avui mateix. Els ordinadors permetrien tenir molta més informació (i més ràpida) per a planificar l'economia, també oferirien la possibilitat que tots els ciutadans poguessin participar amb les seves opinions i propostes en aquesta planificació i controlar democràticament el seu desenvolupament.
El principal obstacle que està impedint que el suport a aquest model alternatiu de societat s'estengui i creixi ràpidament no és altre que l'acceptació per part de la gran majoria dels dirigents dels partits i sindicats obrers de la pesada propaganda de la burgesia segons la qual el capitalisme és l'únic sistema possible: “no hi ha alternativa”, “la gent no vol lluitar”,etc.
Però tot això és fals, el descontentament amb el capitalisme creix. Els propis capitalistes ho veuen i estan preocupats. “La globalització augmenta les demandes a l'Estat que proporcioni una seguretat social al mateix temps que redueix la seva capacitat per a fer-lo. Això duu en si el germen de conflictes socials(...)la insatisfacció popular podria deslligar onades de proteccionisme(...) això podria conduir a un col·lapse com el dels anys trenta”. Qui planteja aquests temors és ni més ni menys que un dels capitalistes més rics del món, l'especulador financer George Soros.[11]
Una editorial recent del mateix periòdic que citàvem al principi d'aquest document, el diari financer “Expansión”,(19 de Setembre de 2000) alertava als capitalistes que “Les protestes que des de Seattle s'han produït en tots els fòrums i llocs en els quals olora a globalització(...) demostren una creixent i preocupant impopularitat del capitalisme com sistema d'organització econòmica i social. (...) L'hostilitat davant el capitalisme no és nova però el seu brou de cultiu és ara més propici.”
Aquest descontent social s'està expressant ja en moviments revolucionaris (A l’Equador aquest mateix any, Indonèsia fa dos anys), vagues generals i mobilitzacions socials massives en molts països (Amèrica Llatina, Corea, etc.). La revolució també arribarà A Europa i a l'Estat espanyol. L'única cosa que fa falta perquè triomfi és que els que lluitem per una transformació revolucionària de la societat que substitueixi aquesta barbàrie basada en l'explotació de l'home per l'home per una societat socialista ,sense cap tipus d'opressió ni explotació, siguem molts més; que la majoria dels joves i treballadors coneguem aquestes idees, ens organitzem per a dur-les a més gent i tinguem la força suficient per a fer-les vèncer.
[1] El País,13-9-00
[2] “El mundo ¿va bien?”,de E.Miret Magadalena (El País,26-9-00)
[3] Bussiness Week, 23-9-00
[4] “L´utopia heynesiana e la crisi dei capitalismo”, In difesa del marxismo
[5] “El fin del trabajo”, J.Rifkin, p.227
[6] op.cit., 251
[7] op.cit.
[8] Expansión,19-9-00
[9] El Militante,nº133
[10] El País, 10-9-00
[11] “Hacia una sociedad abierta global”.G. Soros (El País,23-12-97)
Descarrega el nostre periòdic
