El passat divendres 16 i dissabte 17 vam celebrar dos actes inoblidables a Barcelona i a Tarragona. Gairebé un centenar de persones vam emocionar-nos amb la pel•lícula-documental “Las armas no borrarán tu sonrisa” i el testimoni dels membres del Col•lectiu pels Oblidats de la Transició (COT).
Joves d’institut i universitat, treballadors i treballadores, activistes i militants de l’esquerra combativa, veterans lluitadors i familiars i amics del COT en el cas de Barcelona, vam participar amb una barreja indescriptible d’entusiasme i emoció.
Un homenatge imprescindible a tots aquells i aquelles que van donar la seva vida per aconseguir una societat més justa i sense opressió. Moltes d’elles molt joves.
Un tribut necessari a tots aquells herois anònims que participaren de l’extraordinària rebel•lió social dels anys 70 del segle passat, que va fer caure gairebé quaranta anys de dictadura i que va sacsejar el capitalisme espanyol. Amb aquests actes hem posat nom i cognoms a alguns d’ells i elles.
Les llibertats democràtiques no les va portar el rei o Adolfo Suárez, sinó que van ser conquerides per Arturo Ruiz, Ángel Almazán, José Luis Montañés, Gustau Muñoz, Juan Gabriel Rodrigo, Mari Luz Nájera, i així gairebé 300 assassinats i assassinades per la policia i les bandes feixistes.
Les protagonistes
Després d’una breu presentació dels actes realitzades pels portaveus del Sindicat d’Estudiants i Esquerra Revolucionària, vam donar la paraula als protagonistes. Familiars de les víctimes i impulsors del COT, que van desplaçar-se a terres catalanes des de Madrid.
Olga Gutiérrez, vídua de Manuel Ruiz, qui fou ànima del documental i cunyada d’Arturo Ruiz, jove assassinat a trets per una banda de sicaris feixistes de Cristo Rey el gener del 1977 en una manifestació pro amnistia.
Javier Almazán, germà d’Ángel Almazán, jove mort per una brutal pallissa de la policia en una manifestació per l’abstenció en el referèndum del 1976.
A Barcelona també vam comptar amb Javier Montañés, germà de José Luis Montañés, jove crivellat a dispars per la policia el desembre del 1979 en una manifestació de treballadors als que s’havien incorporat estudiants en lluita per la universitat pública.
El guionista i director de “Las armas no borrarán tu sonrisa”, Adolfo Dufour, explicà com la pel•lícula sorgí de la constant insistència de Manuel Ruiz, a qui no parava de trobar-se per tot arreu i de forma persistent li demanava fer-la. Una producció independent que ha superat tots els obstacles burocràtics i econòmics imposats per a realitzar un documental d’aquestes característiques. Tot el que apareix són fets, veritats contrastades.
Les primeres paraules dels membres del COT ens compungiren a tothom. El seu dolor, el sentiment d’impotència per la impunitat dels assassins dels seus familiars, però també el seu compromís indestructible per explicar la veritat i reivindicar justícia i la memòria, ens van omplir de llàgrimes però també de ràbia per a continuar la lluita.
“Las armas no borrarán tu sonrisa”
No pretenem amb aquesta crònica fer un resum de la pel•lícula. “Las armas no borrarán tu sonrisa” és molt més que el relat del terrible cas d’Arturo Ruiz, l’assassinat del qual inicià la coneguda com a “Setmana Negra” a Madrid amb els posteriors assassinats de Mari Luz Nájera i de cinc advocats laboralistes al despatx d’Atocha. És un record a totes les víctimes. Un altaveu per a explicar la veritat i seguir lluitant per la justícia. Un crit irreverent contra el discurs oficialista que proclama que la Transició espanyola va ser exemplar.
El guió ens porta per entrevistes a flor de pell amb testimonis dels assassinats, pel llarg camí ple d’obstacles i la irreductible lluita dels familiars, des de l’Estat espanyol fins a l’Argentina, amb anàlisi política de la caiguda de la dictadura i la Transició. Tot plegat amb performances dirigides per Carlos Olalla i emotives interpretacions d’actrius meravelloses com Gloria Vega, Susana Martins, Amparo Climent, Chupi Llorente, Júlia Frigola, Rosalía Castro i Elena Gallardo, i una vibrant banda sonora composada per Luis Merlo i Bernardo Fuster, que ens fusionen amb les imatges i vídeos de l’època.
Quan va acabar, les nostres cares ho deien tot.
Senzillament, l’heu de veure.
Ahir a Barcelona vam visualitzar la pel·lícula "Las armas no borrarán tu sonrisa" a l'acte de la Transició Sagnant amb el seu director Adolfo Dufour i els membres del @cotcolectivo Olga Gutiérrez, Javier Almazán i Javier Montañés. pic.twitter.com/GByrB1VsJG
— Esquerra Revolucionària 🇵🇸 (@EsqRevoluciona) May 17, 2025
Ni oblit ni perdó. Seguim lluitant per la vostra memòria
Després d’una ronda de preguntes al director i als membres del COT, va arribar el torn del públic. Nombroses intervencions d’admiració i preguntes sobre el documental i la lluita dels familiars s’hi succeïren.
Els membres del COT explicaren l’abandonament que han patit per les Lleis de Memòria Històrica. Javier Almazán declinava un apassionat i bonic text. Reivindicaren la lluita de tots aquells i aquelles joves que sortiren als carrers per un món millor. “Volíem fer la revolució socialista”, explicà el director a Barcelona. A més, es tractà com enfrontar l’amenaça de l’extrema dreta avui.
A Cotxeres de Sants parlaren diverses madrilenyes que ara mateix viuen a Barcelona. Un d’ells traslladà la seva indignació sobre com s’explica la Transició a les escoles. Una altra de les assistents recordà el cas de Pedro Álvarez, jove de L’Hospitalet assassinat el 1992 impunement per un policia. I una dona parlà del foment del consum de les drogues durant els anys 80 per part de l’Estat com a manera d’enverinar el jovent i conjurar l’amenaça de noves explosions socials.
A l’Espai Jove Kesse una intervenció ressaltà l’escandalosa hipocresia de la monarquia hereva del franquisme, amb la recent visita dels reis al camp de concentració nazi de Mauthausen, homenatjant republicans i antifeixistes. Una altra pregunta tocà el paper dels dirigents del PCE durant la Transició, quan desgraciadament frenaren la massiva lluita als carrers i renunciaren al socialisme, acceptant la monarquia, els Pactes de la Moncloa i la Llei d’Amnistia (Punt i Final) del 1977.
També a Tarragona un home traslladava amb ràbia el fet de no haver conegut la Setmana Negra de Madrid i tot el que hi havia darrere. Ho compartim. Però això mai més no tornarà a ser així.
Els aplaudiments van ser constants. Vam viure un exemple impressionant de dignitat. Dignitat obrera. Dignitat en majúscules.
Avui som moltes més les que coneixem a aquells i aquelles joves lluitadores i la història de la nostra classe; i les que fem un pas endavant per a explicar la veritat oculta de la Transició sagnant.
El millor homenatge que podem fer a tantes i tantes dones i homes que van arriscar la seva vida per un món més just, és continuar la batalla. Per la justícia, la veritat i la memòria. Contra el feixisme, el militarisme i el capitalisme.
No defallirem fins que la societat nova i la transformació social per la que van lluitar aquestes joves sigui una realitat.
Descarrega el nostre periòdic
