Publiquem aquest article de Militant · www.militant.cat
En els darrers anys, Catalunya ha augmentat els partidaris de la independència. Les enquestes reflecteixen que des del 2006 l’independentisme ha pujat 20 punts. Al darrera de l’ascens dels plantejaments independentistes hi ha, és clar, dos factors centrals que marquen la situació política catalana: la repressió espanyolista i la crisi econòmica i del capitalisme.
Pel que fa a l’ofensiva constant del nacionalisme espanyolista del PP i la repressió de l’aparell de l’estat, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va marcar un clar punt d’inflexió. Des d’aleshores, es van fer els referèndums locals per la independència amb una important participació –i la reacció del PP i de l’aparell estatal en contra-, les sentències reaccionàries contra la immersió lingüística que amenacen l’ús i la difusió del català i la campanya constant d’assetjament i criminalització contra tot el que olori a català. L’últim exemple l’hem tingut amb les declaracions del coronel Francisco Alamán, amenaçant amb fer servir l’exèrcit contra Catalunya. L’aparell estatal espanyol és una força parasitària i reaccionària, copada fins al moll de l’os d’elements feixistes, vinculada amb la dictadura franquista, submisa als dictats del capital financer i profundament antidemocràtica. Els marxistes rebutgem tot tipus d’opressió, també l’opressió nacional, i som defensors conseqüents dels drets democràtics de les nacionalitats oprimides, entre aquests, el dret d’autodeterminació.
El segon factor, i que està avui jugant un paper determinant, és la històrica crisi mundial, particularment aguda a l’estat espanyol. Una crisi incomparable que està colpejant de manera salvatge a la classe obrera i a la joventut, però també a altres sectors socials: la intel•lectualitat i la petita burgesia, universitaris, petits propietaris, autònoms... El col•lapse econòmic actual impulsa l’independentisme, sobretot entre les capes mitjanes. La idea que a Catalunya li aniria millor fora de l’estat espanyol guanya seguidors, tot i que la crisi econòmica és mundial i està afectant a països grans i petits amb economies molt diferents. En tot cas, la culpa de la crisi la té el mateix funcionament del sistema capitalista.
Les mentides de la burgesia catalana
Però una cosa és defensar els drets democràtics i el dret d’autodeterminació i una altra ben diferent és confiar en que la burgesia catalana i CiU són els nostres aliats en aquesta lluita. La burgesia catalana ha mirat un cop i un altre de “llençar pilotes fora” culpant de la crisi a l’”espoli espanyol”. Per descomptat, sota el capitalisme no hi haurà mai una política fiscal justa, però els parlamentaris de CiU que reclamen el pacte fiscal obliden que una de les seves primeres mesures de govern va ser retirar l’impost de successions i que han donat suport a totes les mesures “anticrisi” del govern Rajoy. De fet, totes les retallades impulsades per Artur Mas han agreujat i enfonsat l’economia catalana.
Rebutgem els intents constants de la burgesia catalana de culpar de la crisi als treballadors i joves de la resta de l’estat. El cas més vergonyós van ser les declaracions de Duran i Lleida acusant els jornalers andalusos de “gastar els diners de Catalunya al bar”, una mentida escandalosa i un insult a aquest col•lectiu de treballadors que pateix unes condicions terribles d’explotació i pobresa.
Consignes del tipus “Espanya ens roba”, defensades i esteses per la burgesia catalana, són sectàries i introdueixen prejudicis racistes i divisions: en lloc d’ajudar a que els treballadors joves de la resta de l’estat comprenguin la qüestió nacional catalana, aquest tipus de consignes són un regal per al PP i els nacionalistes espanyolistes, que no dubten a fomentar en tot moment el seu odi anti-català. La burgesia catalana –auxiliada i complementada per la burgesia espanyola- busca construir un mur d’odi entre els oprimits de Catalunya i els de la resta de l’estat.
Per descomptat que la burgesia espanyola i els seus organismes de dominació són profundament reaccionaris i parasitaris i subsisteixen de saquejar tot el que poden, no només a Catalunya. Però igual que Rajoy i Zapatero –sota les ordres de la burgesia- han utilitzat l’aparell estatal i la política fiscal per continuar transvasant recursos públics al capital financer i a la gran burgesia, Artur Mas a Catalunya ha fet exactament el mateix. Les retallades de Catalunya i les dificultats financeres de la Generalitat no s’expliquen només per no tenir el pacte fiscal, sinó per la política conscient de garantir els beneficis als especuladors i els banquers que dominen la societat capitalista, així com per fomentar la privatització dels serveis públics i eliminar drets històrics de la classe obrera.
Correctament, les masses no han sortit al carrer a Catalunya a protestar contra les retallades demanant un pacte fiscal, sinó acusant als responsables d’aquests atacs: Artur Mas, Rajoy i els capitalistes.
Per descomptat, mentre Artur Mas enarbora la senyera i reclama el pacte fiscal, no dubta en arribar a acords amb el PP i la burgesia espanyola. Són molts els exemples: els pactes de govern entre CiU i el PP (l’ajuntament i la diputació de Barcelona, o l’ajuntament de Badalona, per exemple) o el suport constant de CiU a les retallades i als atacs impulsats pel govern Rajoy. És clar que les burgesies tenen desavinences entre elles, sempre relacionades amb el repartiment d’un pastís cada cop més petit, però en allò fonamental, com aconseguir que el pes de la crisi econòmica caigui sobre les espatlles de la classe obrera, l’acord entre les diferents burgesies és total.
La burgesia catalana i CiU fan servir la qüestió nacional i fins i tot flirtegen amb la independència perquè veuen en aquesta una arma idònia per augmentar els seus privilegis, mantenir agrupada la seva base electoral i introduir el verí de la divisió i l’enfrontament a la classe obrera. Sobretot en aquest context en el que cada cop més sectors de la població, especialment de la classe obrera i la joventut, qüestionen el sistema capitalista. La burgesia tem un ascens de la lluita de classes que pugui conduir a una situació obertament revolucionària. I encara més amb el rescat econòmic, el que CiU té preparat són nous atacs i retallades i més repressió, tot i que faci servir una retòrica independentista.
Per una política d’independència de classe
La classe obrera i la joventut de Catalunya no volen opressió nacional, però també lluiten contra les retallades i els atacs socials que estem patint. En aquesta lluita, que inevitablement ens enfronta tant amb la burgesia espanyola com amb la catalana, els treballadors comprenen que cal lluitar units: catalans, madrilenys, andalusos, bascos o asturians. Les retallades no es frenaran exclusivament a Catalunya, és una lluita estatal, fins i tot internacional. Es necessiten mobilitzacions el més àmplies, extenses i unides possibles. Precisament, segmentar i dividir la lluita, empresa a empresa, localitat a localitat o comunitat a comunitat, ha estat l’estratègia emprada per aquells que volen frenar l’ascens de la lluita de classes des de les direccions burocratitzades dels sindicats. És el moment de la màxima unitat de la classe obrera a tot l’estat.
Els esdeveniments estan posant a l’ordre del dia la necessitat de la revolució socialista a tot el món. La burgesia mirarà un cop i un altre que la revolució descarrili, mirant de dividir i enfrontar, enganyant, manipulant... Demà, sectors amplis de la burgesia catalana no tindran inconvenient en proclamar-se independentistes per mirar de preservar la seva dominació de classe enarborant l’estelada. Els que lluitem contra el capitalisme no podem caure a la seva trampa: una Catalunya independent sota el capitalisme, governada per tipus com Artur Mas, no és cap solució per als problemes de les masses catalanes. Ni tan sols seria una independència efectiva, sinó un país governat de facto pel capital financer internacional, principalment l’alemany, com passa ara amb tots els països i governs teòricament “sobirans”. En canvi, la classe obrera no té cap interès en que una nacionalitat sigui oprimida per una altra. El verdader dret d’autodeterminació només es podrà conquerir de la mà dels treballadors de la resta de l’estat, lluitant contra els capitalistes –catalans, espanyols, europeus...- que ens oprimeixen i ens exploten per igual. Més que mai, hem de lluitar units per sobre de les divisions nacionals, religioses, racials...
L’única solució és vincular la defensa dels drets democràtics, incloent el dret a l’autodeterminació, a la transformació revolucionària de la societat i a la lluita pel socialisme. El nostre programa és confiar en la força i la capacitat de la classe obrera per fer caure el sistema capitalista mitjançant un programa d’independència de classe: l’internacionalisme proletari i l’expropiació dels capitalistes sota control obrer. Només acabant amb el capitalisme, només amb el socialisme, podrem desterrar del planeta l’opressió i l’explotació.
- Cap confiança en la burgesia catalana. Cap pacte amb CiU
- Prou retallades i atacs de la burgesia
- Fora governs del PP i CiU
- Dret d’autodeterminació per a les nacionalitats històriques
- Expropiació de la banca, les multinacionals i les grans empreses sota control obrer i sense indemnització
- Per una Federació Socialista de nacionalitats ibèriques.
Descarrega el nostre periòdic
