Coral Latorre · Secretària General del Sindicat d'Estudiants i membre d'Esquerra Revolucionària
El canvi climàtic s’ha convertit en un greu perill per al futur del planeta i de la pròpia humanitat. Quan des dels mitjans de comunicació s’assenyala que la catàstrofe ecològica que viu el nostre ecosistema és producte directe de “l’acció de l’home”, cal ser concrets: aquesta situació d’emergència reflecteix la lògica i el funcionament del sistema de producció capitalista que arrasa amb tot el que troba, inclòs el medi ambient, per garantir els beneficis econòmics d’un grapat de monopolis i multimilionaris.
Els responsables d’aquesta destrucció mediambiental salvatge tenen noms i cognoms en els mercats internacionals i en els governs de tot el món: el 63% de les emissions de CO2 i metà són el resultat de l’activitat de 90 multinacionals, i un conegut estudi d’Oxfam assenyala que quasi el 50% de les emissions són generades pel 10% més ric de la població mundial, mentre que la meitat més pobre (3.500 milions) tan sols produeix al voltant del 10%.
El planeta no es mor, l’estan assassinant
Aquesta crisi ambiental no té precedents i així ho proven els diferents estudis i dades que s’han publicat aquest últim període, una radiografia esgarrifosa de la degradació mediambiental que pateix la Terra. Els exemples són abundants. Els 20 anys més calorosos de la història des que van començar els mesuraments climàtics han estat registrats en els últims 22 anys, quelcom que ha afectat de forma dramàtica el 70% de les ciutats amb més de cinc milions d’habitants. A més, el Banc Mundial preveu un increment de les temperatures de quatre graus per a finals de segle si no es redueixen de forma dràstica les emissions de CO2, el que suposaria la desaparició del 60% de la producció de blat de moro americà i de blat a l’Índia.
La situació marítima és igual d’alarmant. Un estudi publicat per l’Institut per al Canvi Global de la Universitat de Queensland, a Austràlia, explicava que el deteriorament de la qualitat de les aigües i l’augment de la temperatura i acidificació dels oceans ha produït la desaparició del 50% dels esculls de coral de tot el món (l’ecosistema marí més important del planeta) en els últims 30 anys.
La pujada de les temperatures i del nivell del mar, que provoca desertitzacions, sequeres, inundacions, la desforestació dels nostres boscos o les catàstrofes naturals que s’incrementen a un ritme accelerat, han potenciat la crisi dels refugiats climàtics: més de 64 milions de persones han hagut de fugir de casa seva per les conseqüències del canvi climàtic i, segons l’ONU, en 20 anys aquesta xifra arribarà als 1.000 milions.
El capitalisme ens condueix a la barbàrie ecològica
Tota aquesta situació ha colpejat amb força la consciència de milions de joves a tot el món, aixecant un poderós moviment ecologista als carrers, amb la celebració de nombroses vagues estudiantils i manifestacions massives.
L’acció directa del jovent ha servit d’altaveu perquè els recents estudis sobre l’alarmant velocitat a què avança la catàstrofe ecològica hagin tingut un auditori molt més ampli. Això és el que ha forçat sectors de la classe capitalista i dels polítics al seu servei a mostrar la seva “consciència verda” accelerant la seva campanya demagògica. Amb l’estratègia de sumar-se al carro de l’ecologisme, intenten fugir d’estudi i descarregar-se de la responsabilitat fonamental que tenen en aquesta barbàrie.
La hipocresia que han demostrat aquests potentats i polítics del sistema no té límits. Els que es posen les mans al cap, com va fer recentment el president Macron a la cimera del G-7, preguntant-se com és possible “que haguem arribat a aquesta situació”, són els mateixos que privatitzen massivament els nostres boscos i selves perquè les grans empreses multinacionals del sector ramader i la fusta, mitjançant incendis intencionats, puguin obtenir terreny per a pastures, encara que això suposi acabar amb l’Amazònia brasilera o amb la sabana de l’Àfrica subsahariana.
La crisi climàtica ha posat damunt de la taula que els interessos dels capitalistes són totalment antagònics als de la majoria de la societat. Les accions pràctiques que s’han de dur a terme per salvaguardar el futur del planeta xoquen frontalment amb els interessos de les diferents potències mundials i l’existència de la propietat privada de la terra i els mitjans productius i energètics. En una època d’absoluta decadència del sistema capitalista, on la guerra comercial entre els EUA i la Xina* i la competència pel mercat mundial marca el to de les relacions econòmiques internacionals, la catàstrofe ecològica s’ha elevat a l’enèsima potència.
Què suma i què resta en la lluita contra el canvi climàtic?
No és cap casualitat que la burgesia i els seus representants intentin presentar els acords climàtics o els protocols ambientals com a passos endavant per controlar l’activitat nociva de les grans empreses. Però en realitat són una autèntica farsa que forma part d’una campanya molt conscient per intentar assimilar el moviment ecologista, quan no comprar-lo directament, i evitar que s’ompli de contingut anticapitalista i revolucionari.
Durant aquests últims mesos hem viscut un reguitzell d’exemples: els mitjans de comunicació del sistema destacant “l’apoliticisme” del moviment ecologista, Angela Merkel donant suport públicament a la vaga climàtica del passat 15M, Felip VI avisant de la importància d’aplicar polítiques verdes, fins i tot el Fons Monetari Internacional (FMI) instant a prendre “mesures concretes”...
El fet que la dreta, la monarquia, els poders econòmics o els mitjans de comunicació del sistema es declarin “ecologistes”, no aporta res positiu a la lluita contra el canvi climàtic com tampoc afirmar que són benvinguts en aquest moviment. Amb aquesta política l’únic que s’aconsegueix és rentar la cara als responsables de la barbàrie ecològica i obrir-los la porta perquè puguin influir i manipular una lluita exemplar, mentre de passada es lucren col·locant l’etiqueta “ecològica” a les seves empreses i muntatges publicitaris.
La gran mentida del “capitalisme ecològic”
Pensar que és possible construir “un capitalisme verd” és una utopia reaccionària que en última instància culpabilitza la gran majoria de la societat de la crisi ambiental. La burgesia internacional ha explotat amb entusiasme el discurs tradicional dels partits verds i les ONGs institucionalitzades sobre la “conscienciació individual” i el “consum responsable”. Idees que estan sent de nou utilitzades insistentment pel muntatge que s’ha fet al voltant de la figura de Greta Thunberg.
L’atenció mediàtica que Thunberg ha rebut i segueix rebent té un clar objectiu: potenciar un discurs individualista sobre el paper que cada un de nosaltres, independentment de la nostra classe social, hem de jugar per frenar el canvi climàtic. Recentment, informatius de tot el món obrien amb la notícia que Greta arribava en un majestuós veler d’última generació a les costes de Nova York “per així evitar les emissions contaminants dels avions”. Aquesta iniciativa, que ha estat aplaudida pel lobby empresarial “verd” i polítics de tot el món, ha estat finançada per BMW, EFG (un banc suís vinculat a diferents paradisos fiscals) i per la família reial de Mònaco. És així com es pretén acabar amb la pol•lució i l’efecte hivernacle? De la mà de la banca, les grans empreses i la monarquia?
Són precisament aquestes accions i arguments els que obren un espai perquè els nostres enemics intentin apropiar-se del nostre moviment, un alçament meravellós que reflecteix un sentiment generalitzat de descontentament contra el sistema i el carreró sense sortida a què ens porta a la majoria de nosaltres. Per això la nostra lluita no ha d’anar dirigida a que els polítics que gestionen el capitalisme “reflexionin” i governin “de manera ecològica”. Això és simplement ridícul.
Què hi ha darrere dels partits verds i el Green New Deal?
En molts països, especialment a Europa, els coneguts partits verds han intentat presentar-se com una solució per frenar la barbàrie ecològica. Però la veritat és que, seguint la lògica capitalista o aferrant-se a les institucions burgeses, pretendre fer marxa enrere a la destrucció mediambiental es converteix en una tasca impossible.
Quan aquests partits han arribat a governs europeus, utilitzant una retòrica ecologista, s’han aplicat les mateixes polítiques de retallades aprovades pels governs de la dreta o la socialdemocràcia amb els que han compartit carteres ministerials. En moltes ocasions, també han contribuït a eliminar qualsevol control que pogués frenar la degradació ambiental. Un exemple ha estat el Partit Verd suec votant a favor de les quotes per als refugiats, el Partit Verd alemany que va impulsar el major programa d’ajustos i privatitzacions des de la postguerra quan governava en coalició amb l’SPD entre 1998 i 2005, o el Partit Verd d’Irlanda que va recolzar l’agenda d’austeritat de l’FMI mentre va estar en el govern.
Precisament el caràcter massiu que ha adoptat el moviment ecologista ha obert un debat institucional sobre les mesures que s’han de prendre per frenar el canvi climàtic. La més sonada ha estat la proposta del Green New Deal (GND), impulsada per la senadora demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez als Estats Units. Amb aquest pla es pretén garantir que les empreses es gestionin des d’un punt de vista “ecològic” i així acabar amb els combustibles fòssils. En realitat, aquest tipus de mesures —de la mateixa manera que les declaracions d’“emergència climàtica” dels parlaments, que diversos sectors estan promovent— planteja que el capitalisme es pot reformar i relega la lluita per la supervivència del planeta i la humanitat a la bona voluntat dels grans monopolis miners, petroliers, elèctrics, agropecuaris, gasístics, fusters... i els bancs i fons d’inversió que hi estan darrere.
A l’Estat espanyol, el govern del PSOE també ha parlat de posar en marxa una “agenda de transició ecològica”. Però si Pedro Sánchez volgués realment lluitar contra el canvi climàtic hauria d’enfrontar-se als grans poders econòmics, començant per nacionalitzar les empreses elèctriques i del sector de l’energia perquè siguin públiques. En política el que importa són els fets i no les paraules.
Per un ecologisme revolucionari i de combat!
Del 20 al 27 de setembre estan convocades grans mobilitzacions arreu de tot el planeta, inclosa una nova vaga estudiantil internacional. No hi ha dubte que aquestes jornades tornaran a mostrar la nostra determinació de lluita contra els responsables que la catàstrofe ambiental, i des del Sindicat d’Estudiants i Esquerra Revolucionària estarem en primera línia d’aquesta batalla.
La tasca d’aixecar un moviment ecologista revolucionari que plantegi acabar amb la dictadura que els grans monopolis empresarials exerceixen sobre la producció mundial, per planificar l’economia mundial de manera racional i respectuosa amb el medi ambient, és més urgent que mai. Cap apedaçat ni mesura puntual resoldrà un problema global en què ens hi juguem tant. Cal ser realistes, cal lluitar per la transformació socialista de la societat.
Des del Sindicat d’Estudiants i Esquerra Revolucionària exigim:
• Nacionalització sota control democràtic dels i les treballadors/es de totes les multinacionals de l’energia: elèctriques, companyies mineres, de petroli i gas, eòliques i solars... Tancament de les centrals nuclears, i pla públic d’inversions per establir una indústria energètica 100% ecològica i sostenible ampliant els llocs de treball i garantint els existents. No a la pobresa energètica!
• Per una xarxa de transport públic, gratuït, de qualitat i ecològic. Pla massiu d’inversions per fer les ciutats 100% sostenibles.
• Nacionalització de les indústries automobilístiques, aeronàutiques i navals, i transformació de la seva producció per fer-les viables i no contaminants.
• Nacionalització de la terra, la indústria pesquera, ramadera i de processament d’aliments. Per una alimentació sostenible, ecològica i sana per al conjunt de la població!
• Empreses públiques de reciclatge sota el control democràtic dels treballadores i treballadors. Prou de fer negocis amb l’ecologisme!
• Per una producció sostenible planificada democràticament pel conjunt de la classe treballadora i el jovent. Nacionalització de la banca i els grans fons financers per dur a terme tots aquests plans. Per la transformació socialista i ecològica de la societat!
* Aquests dos països són els que més gasos d’efecte hivernacle emeten. D’acord amb les dades publicades per la Comissió Europea i l’Agència Holandesa del Medi Ambient, junts representen un 40% de les emissions a tot el món.
Descarrega el nostre periòdic
