Fora els governs capitalistes de Rajoy i Puigdemont!
El 9 de Juny Carles Puigdemont, President de la Generalitat, anunciava la convocatòria pel proper 1 d’Octubre d’un referèndum on s’haurà de respondre la següent pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. Immediatament, el govern del PP i tot el seu seguici reaccionari s’han dut les mans al cap, fins i tot diferents ministres asseguraven que impedirien la celebració del referèndum amb “tots els mitjans”. Des del PP i Ciutadans, fins i tot des de les files de l’ala dreta del PSOE, s’escoltaven crides a aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia catalana.
Demagògicament, el PP, Cs i els sectors espanyolistes del PSOE segueixen entossudits en impedir que el poble català pugui decidir, mitjançant un referèndum democràtic, les relacions que vol mantenir amb l’Estat espanyol, incloent el seu dret legítim a la independència.
El govern del PP i aquests sectors, hereus de la dictadura franquista, impulsors del terrorisme d’Estat, abanderats de les retallades i l’austeritat, dels desnonaments i la precarietat laboral, neguen aquest dret fonamental al poble català amb l’argument que “Catalunya és Espanya” i qualsevol decisió sobre el seu futur ha de ser presa per tota la població espanyola. És exactament igual que si en l’exercici del dret al divorci, perquè una dona o un home poguessin accedir a ell necessitessin l’autorització de l’altre cònjuge. Ridícul! Amb aquest argument fal·laç pretenen desviar l’atenció d’un fet incontestable: tenen por a les urnes i a un pronunciament democràtic dels catalans i les catalanes.
Contra les amenaces i la repressió del PP, defensa incondicional del dret a decidir
Des d’Esquerra Revolucionària defensem la celebració del referèndum, sigui aquest autoritzat o no per l’Estat espanyol, que no hem d’oblidar que segueix dominat per un govern i unes institucions reaccionaries. Com a ferms defensors dels drets democràtics, reiterem el nostre compromís en la lluita contra la opressió nacional que pateix el poble català i fem una crida als treballadors i joves de Catalunya i de la resta de l’Estat a la mobilització activa i massiva contra qualsevol intent de reprimir i impedir la seva celebració.
La opressió nacional sobre els pobles de Catalunya, Euskal Herria i Galiza pel nacionalisme espanyolista, la burgesia centralista i el seu Estat, és un fet real que enfonsa les seves arrels a la pròpia configuració de la “nació” espanyola, on la conquesta militar i la repressió de la identitat d’aquests territoris va ser la nota dominant. Qualsevol que estudiï la història de l’Estat espanyol pot observar l’esclat periòdic de la qüestió nacional, especialment en els moments de crisi del règim capitalista, quan la lluita contra la dictadura del capital i un desig profund de canvi social s’entrellacen amb les aspiracions democràtic-nacionals no resoltes del poble català, basc i gallec.
Encara que aquestes nacions i nacionalitats tenen una història, llengua i cultura pròpies mai se’ls ha permès decidit si volen formar part de l’Estat espanyol o no: si sota el franquisme van ser aixafades, amb el règim de la democràcia parlamentària qualsevol conquesta que avancés en el reconeixement dels seus drets democràtics nacionals ha estat fruit d’una dura mobilització contra la burgesia espanyola i el seu Estat.
Reconèixer el caràcter plurinacional de l’Estat, com ha fet Pedro Sánchez, oposant-se a aquells que dins del PSOE representen el més ranci nacionalisme espanyol, està molt bé; però serveix de poc si, acte seguit, es cedeix a aquest mateix nacionalisme al posicionar-se en contra de la celebració del referèndum. Si Pedro Sánchez manté aquesta posició i, encara més, si porta a terme la seva amenaça de prendre mesures contra els alcaldes del PSC que facilitin l’organització del referèndum, perdrà gran part de la seva credibilitat entre aquells milions de persones que veuen negat el seu dret a decidir i volen exercir-lo ja.
Per la seva part Pablo Iglesias ha manifestat correctament que el govern el tindrà de front si intenta reprimir el referèndum però, no obstant, segueix defenent que la consulta ha de ser pactada amb els mateixos poders de l’Estat que es neguen a permetre-la, o anar precedida d’una reforma constitucional que li doni validesa legal. Això representa un greu error. La burgesia espanyola no està disposada a concedir el dret a l’autodeterminació al poble de Catalunya. L’única manera d’aconseguir-la i que s’executi és mitjançant la mobilització i organització dels treballadors, la joventut i els sectors populars. I no només per canviar la constitució sinó per transformar tota la societat.
El descontent social i el desenvolupament explosiu de la qüestió nacional a Catalunya avancen en paral·lel
El creixement del sentiment a favor de la independència, particularment a Catalunya, s’ha incrementat pels efectes de la crisi capitalista, de l’atur massiu, de les retallades, l’absència d’un futur decent per la joventut i la corrupció, unit òbviament a la negació i repressió del dret a decidir per part de la dreta espanyolista.
Malgrat el quadre idíl·lic que pretén presentar la classe dominant catalana i els polítics dretans de Convergència (actualment el PDECat), les seves polítiques antiobreres, de retallades i repressió han generat una situació similar a la provocada pel govern del PP a la resta de l’Estat espanyol. Es calcula que un 25% del teixit industrial català ha estat destruït des de que va començar la crisi. Si al 2008 el tant per cent de treballadors a l’atur que portava més d’un any sense trobar feina representava a Catalunya un 16%, 8 anys després més de la meitat dels aturats es troba en aquesta situació (un 53%!) i un 71% d’ells no rep cap prestació o subsidi d’atur.
La destrucció dels llocs de treball ocasionada per la crisi ha estat utilitzada per la burgesia catalana per llençar un atac salvatge contra els drets, salaris i nivells de vida de la classe obrera. Al 2008 el 10% de la força laboral catalana percebia salaris per sota dels 9.221 euros bruts anuals, al 2016 aquest 10% havia vist baixar els seus ingressos un 15%, rebent salaris per sota dels 7.841 euros bruts anuals. En el mateix període les rentes del Treball van caure 4 punts (del 50% del total al 46%) i les del capital van pujar 3: del 42% al 45%. La renta mitjana de les llars catalanes va caure un 5,5%. El resultat ha estat l’empobriment d’amplis sectors de la població. Del 2013 al 2016 Catalunya ha estat el territori amb més desnonaments. El nombre de catalans en risc de pobresa i exclusió social va augmentar un 27% durant els últims 8 anys (del 15 a més d’un 20%) i la població en situació de privació material severa va augmentar ni més ni menys que un 250%, arribant a un 5,5% de la població. Segons Càrites, un de cada 3 catalans menors de 18 anys és pobre.
El descontent social i el desenvolupament explosiu de la qüestió nacional a Catalunya avancen en paral·lel. El malestar es va expressar primer a les grans mobilitzacions contra les retallades salvatges del govern d’Artur Mas i a les protestes del 15M, durament reprimides per la Generalitat. Posteriorment la indignació es va convinar, a les Diades del 2012, 2013 i 2014, amb un rebuig massiu als intents de negar el dret a decidir des del PP i l’Estat central, i les seves continues provocacions i criminalització de tot el que olorés a català.
Per suposat, la burgesia catalana i la seva representació política mai abans havien encoratjat l’independentisme. Des del Pujol fins a Mas, els polítics de la dreta catalanista havien estat garants de l’estabilitat del règim capitalista a Catalunya i a l’Estat espanyol, sostenint indistintament als governs de Felipe González i d’Aznar quan aplicaven les mesures més lesives contra els treballadors en forma de reconversions industrials salvatges, contrareformes laborals que van obrir de bat a bat les portes a la precarietat i als baixos salaris, retallades a les pensions que van enfonsar les condicions de vida dels nostres jubilats, privatitzacions massives d’empreses públiques, i tot allò que pogués augmentar la taxa de beneficis dels capitalistes. En pagament pels grans serveis prestats, l’Estat i els governs centrals van consentir que Convergència es financés fraudulentament, igual que ho feien el PSOE i el PP, i que molts dels seus dirigents, amb Pujol al capdavant, pastessin fortunes personals a costa del robatori del patrimoni públic.
Va ser precisament a partir del 2012, quan el govern de Mas s’afrontava a una mobilització social creixent contra la seva política de retallades, quan l’aparell polític de Convergència va decidir sumar-se a l’independentisme i explotar, en el seu propi benefici, el moviment de masses que reclamava el dret a decidir. Per això mateix cal assenyalar que dins d’aquest gran moviment en defensa dels drets democràtics nacionals de Catalunya hi ha dues corrents oposades: una progressista que protagonitzen milions de joves, treballadors i sectors de les capes mitjanes més empobrides, que a més a més de per una Catalunya lliure d’opressió centralista i espanyolista lluiten també contra la opressió capitalista; i una altra corrent totalment reaccionari, representada pels polítics professionals i dretans del PDECat que ho utilitzen per perpetuar les seves polítiques reaccionàries i els seus privilegis, i pressionar a la burgesia espanyola per arribar a un acord (pacte fiscal, inversions i impostos, etc.) que els permeti seguir explotant juntament als treballadors i saquejant els recursos públics.
Fora Rajoy i Puigdemont! Per una república catalana socialista!
La burgesia catalana i el seu representant polític (el PDECat de Mas i Puigdemont) no té cap interès en aconseguir l’alliberament nacional de Catalunya, molt menys en resoldre els problemes que pateix la immensa majoria del poble català. Puigdemont, i abans Mas, apliquen a Catalunya les mateixes polítiques d’atac als drets i salaris dels treballadors per fer créixer els beneficis dels empresaris que Rajoy.
Del 2008 al 2016, les rentes del Treball a Catalunya es van veure retallades 4 punts (del 50% al 46% del total). Mentrestant, les del capital van pujar gairebé el mateix tant per cent: del 42% al 45%. El resultat d’aquest traspàs de la riquesa dels assalariats a la burgesia és que el 20% de la població amb més ingressos formada per súper-rics, rics i classes mitjanes professionals de renta alta té uns ingressos sis vegades superiors als del 20% més pobre. Fa 9 anys, aquests ingressos eren 5 vegades superiors. El català més ric té un patrimoni igual a la renta anual de 150.000 famílies mitges catalanes. Tot això fa que Catalunya tingui un dels nivells de desigualtat majors de la UE-15.
En alguns casos Mas i Puigdemont fins i tot han anat més enllà que el propi Rajoy en les seves polítiques de retallades i atacs contra la classe obrera i la joventut. La privatització de l’educació i la sanitat està més avançada a Catalunya, la situació laboral dels interins és molt pitjor i les taxes universitàries són un 30% més cares. La despesa pública social de la Generalitat es va reduir en només 5 anys (2010-2015) un 17%. La despesa educativa va ser retallada en aquest mateix 17%, el sanitari un 14% i el dedicat a l’habitatge va patir una retallada ni més ni menys que d’un 60%. La classe obrera i la joventut catalana hem lluitat contra aquestes retallades però el Govern ha utilitzat als Mossos d’Esquadra per reprimir les mobilitzacions veïnals, obreres i estudiantils, així com per executar els desnonaments (que no deixen de créixer).
Els dirigents del PDECat són molt conscients del malestar social que existeix a Catalunya contra tota aquesta situació. Per això s’han negat durant mesos a organitzar mobilitzacions de masses a favor del dret a decidir i contra la repressió del PP, temorosos que aquestes poguessin acabar exigint el dret a decidir sobre moltes altres més coses i expressar el rebuig a les seves polítiques. Aquesta és també la raó per la que Puigdemont està disposat a negociar amb el PP fins “l’últim moment de la pròrroga” i hagi buscat mil excuses per no organitzar el referèndum. O que ara pretenguin limitar-lo a una reedició del 9N. Si no haguessin convocat res haguessin hagut d’anar a unes eleccions anticipades on tant ells com el PP haguessin sortit molt tocats. El seu objectiu és un referèndum limitat que els permeti guanyar temps i intentar reconduir la negociació amb la burgesia espanyola.
De la mà de la burgesia catalana no hi haurà cap avanç seriós cap a l’alliberament social i nacional de Catalunya. L’única manera de fer realitat el dret efectiu d’autodeterminació de Catalunya és mitjançant la mobilització dels milions de joves i treballadors que defensem sincerament aquest dret. Perquè aquesta mobilització pugui aconseguir els seus objectius ha d’abastar a més a més les més amplies masses de treballadors, incloent aquells sectors que recelen del “procés” perquè el consideren una maniobra de les elits catalanes. No hem d’oblidar que les famílies oligàrquiques que dirigeixen el PDECat sempre han menyspreat als centenars de milers de famílies immigrants que poblen els cinturons vermells de les grans ciutats, i que històricament han estat cobertes amb tot tipus de desqualificatius racistes i classistes. Una mobilització així només s’aconseguirà unint la lluita pel dret a l’autodeterminació a un programa socialista audaç contra les retallades i l’austeritat, i que defensi la nacionalització de la banca i els grans monopolis per garantir la creació de milions de llocs de treball, salaris dignes i habitatge assequible per tots i totes.
Els burgesos del PDECat mai acceptarien res similar. Per això, si volem lluitar per un veritable alliberament de Catalunya el primer aspecte ha de ser derivar tant al govern corrupte, reaccionari i espanyolista de Rajoy com al Govern, igualment de corrupte i antiobrer, de Puigdemont.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària per lluitar per una Catalunya socialista!
L’únic que sosté el PDECat és la participació en el seu govern d’ERC i el recolzament parlamentari de la CUP. Per això és necessari que els dirigents de la CUP posin un punt i final a aquesta nefasta política de col·laboració de classes, deixin de recolzar a la dreta catalanista i escoltin a la seva base social, que està farta de donar cobertura a les polítiques reaccionaries de Puigdemont.
No hem d’oblidar que Podem i els seus aliats han guanyat les últimes dues eleccions generals a Catalunya. Si es forcessin noves eleccions autonòmiques, i es conformés un Front de l’esquerra que lluita per aconseguir un Govern que vinculés el dret real a decidir amb mesures anticapitalistes que donessin resposta a les necessitats de la joventut i els treballadors, l’entusiasme seria tan gran que no hi hauria cap força capaç d’aturar-ho. I no només a Catalunya. Es contagiaria a tots els joves i treballadors de la resta de l’Estat.
Segons una enquesta de Metroscopia publicada per un mitjà tan poc sospitós de simpaties independentistes com El País, el recolzament a la resta de l’Estat a un referèndum a Catalunya ha crescut fins a un 38%. Això reflexa un enorme rebuig al PP i al nacionalisme espanyolista, i també la gran simpatia dels joves i treballadors contra qualsevol intent de la burgesia centralista de reprimir el dret de Catalunya a decidir el seu futur.
Una situació com la que viu Catalunya posa a prova a totes les organitzacions. Si el seguidisme dels dirigents de la CUP i ERC respecte a Puigdemont és un greu error, no ho és menys la posició dels dirigents de Catalunya en Comú. Al 2014 Ada Colau va defensar correctament el dret a decidir, plantejant que havia d’estendre’s a decidir sobre tot: polítiques socials, econòmiques... Lamentablement tant en l’actuació pràctica als Ajuntaments del Canvi (començant per Barcelona) com en la seva posició pública sobre el referèndum, els dirigents de Catalunya en Comú estan cedint a la pressió dels capitalistes i de la opinió pública oficial. El problema és que ni la burgesia espanyola ni catalana volen una Catalunya veritablement lliure, justa socialment i amb drets i condicions dignes per la majoria. Fomentar il·lusions en qualsevol tipus de negociació entre el PP i el PDECat és la més reaccionària de les utopies.
Des d’Esquerra Revolucionària fem una crida als joves i treballadors a organitzar-nos de manera independent per lluitar contra la burgesia espanyola liderada pel PP i la catalana representada pel PDECat. Necessitem conquerir una república catalana socialista, no capitalista, sense retallades, desnonaments ni corrupció, on la riquesa que els treballadors generem sigui gestionada democràticament en benefici de la majoria i no per omplir les butxaques dels capitalistes, siguin espanyols o catalans.
Uneix-te a nosaltres per lluitar per una Catalunya i un món socialistes!
Descarrega el nostre periòdic
