Teoria marxista

El materialisme històric és l'aplicació de la ciència marxista al desenvolupament històric. El propòsit fonamental del materialisme històric es pot resumir en una frase: "no és la consciència dels homes la que en determina l'existència sinó, contràriament, l'existència social la que en determina la consciència". (Marx, en el Prefaci a Una contribució a la crítica d'economia política.)

Després de tot, què és la humanitat? El gran filòsof idealista Hegel digué que "l'home és un ésser racional". De fet la visió d'Hegel era una forma lleugerament més sofisticada de la visió religiosa habitual segons la qual l'home és dotat pel seu Creador amb un cervell per admirar la seua obra. És cert que la raó és quelcom que ens fa diferents dels escarbats, dels espinosos i dels llangardaixos. Però per què els humans desenvolupàrem la capacitat de raonar?

Fa més de cent anys, Engels assenyalà que la postura erecta marcà la transició del simi a l'home, una explicació completament materialista. Aquesta idea ha sigut confirmada per la recerca posterior d'antropòlegs com Leakey. La postura erecta alliberà les mans per donar-les una funció prènsil mercès al polze oposable. Això permeté l'ús i el desenvolupament d'eines.

La postura erecta també permeté als primers humans de dependre més de la vista, més que no pas d'altres sentits, en la percepció del món exterior. L'ús de les mans desenvolupà les capacitats del cervell mitjançant la visió.

Engels fou un materialista dialèctic. De cap manera minimitzà la importància del pensament - de fet explicava com sorgí. Podem veure també que Benjamin Franklin, el polític i inventor nord-americà del segle XVIII, era més proper a la visió materialista que Hegel quan definia l'home com un "animal que fa eines".

Darwin mostrà fa més de cent anys que hi ha una lluita per l'existència, que les espècies sobreviuen mitjançant la selecció natural. A primer cop d'ull els humans no tenien grans avantatges, en relació a la velocitat d'una xita, la força d'un lleó, o el tamany intimidatori d'un elefant. I amb tot els humans arribaren a dominar el planeta i, més recentment, dugueren a molts d'aquells paorosos animals al límit de l'extinció.

Ço que diferencia la humanitat dels animals inferiors és que, per molt autosuficients que semblen els lleons, es limiten en darrer terme a adaptar-s'hi a la natura exterior que els rodeja, mentre que la humanitat progressivament domina la natura.

El procés pel qual la humanitat domina la natura és el treball. En el soterrar de Marx, Engels afirmà que la gran descoberta del seu amic fou que "la humanitat primer que tot ha de menjar, beure, allotjar-se i vestir-se, i després de la feina pot dedicar-s'hi a la política, la ciència, l'art, la religió, etc".

Si bé no podem llegir les ments dels nostres primitius ancestres humans, podem predir clarament en què pensaven la major part del temps - en l'aliment. La lluita contra les necessitats ha dominat l'a història d'aleshores ençà.

Els marxistes han sigut sovint acusats d'ésser "deterministes econòmics". De fet, els marxistes són lluny de negar la importància de les idees i del paper actiu dels individus en la història. Però precisament perquè som actius, entenem els límits de l'activitat indivual i el fet que les condicions social apropiades s'han de donar abans que les nostres idees i la nostra activitat puga ésser efectiva.

Els nostres oponents acadèmics són generalment cínics passius que exalten l'activitat individual des de la comoditat de les llurs cadires. Entenem, com Marx que la gent "fa la pròpia història... però sota circumstàncies creades, donades i determinades pel passat". Necessitam d'entendre com la societat es desenvolupa per intervindre en el procés. Això és ço que volem dir quan parlam del marxisme com la ciència de la perspectiva.

Hem vist que el treball diferencia la humanitat dels altres animals - que la humanitat canvia de forma progressiva la natura mitjançant el treball, i en fer-ho es canvia a si mateixa. Se segueix que hi ha una mesura real de progrés malgrat totes les misèries i mancances de la història humana - la capacitat creixent dels homes i les dones per dominar la natura i subjugar-la als propis requeriments: en altres paraules, la creixent productivitat del treball.

A cada estadi del desenvolupament de les forces productives li correspon una determinada sèrie de relacions de producció. Les relacions de producció són les formes amb les quals la gent s'organitza per guanyar-se el pa de cada dia. Les relacions de producció són per tant l'esquelet de tota forma de societat. Posen les condicions d'existència social que determinen la consciència humana.

Marx explicava com el desenvolupament de les forces productives provoca l'aparició de diferents relacions de producció, i de formes diferents de societat classista.

Per 'classe' entenem un grup de persones e la societat amb la mateixa relació amb els mitjans de producció. La classe que posseeix i controla els mitjans de producció governa la societat. Així, alhora, li permet de forçar les classes oprimides o treballadores segons els seus propis interessos. La classe treballadora es veu forçada a produir un excedent del qual viu la classe dirigent.

Marx explicava:

"La forma econòmica específica amb la qual el treball excedentari impagat és arrencat dels productors directes determina la relació dels dirigents i dels dirigits, ja que sorgeix directament de la producció, i al seu torn, hi reacciona com a element determinant. Damunt aquest, però, es funda tota la formació de la comunitat econòmica que sorgeix de les pròpies relacions de producció; i per tant simultàniament la seua forma política específica. És sempre la relació directa dels propietaris de les condicions de producció amb els productors directes-una relació que sempre es correspon naturalment a un determinat estadi del desenvolupament dels mètodes de treball i per tant de la seua productivitat social-la que revela el secret més amagat, la base misteriosa de tota l'estructura social, i amb ella la forma política de la relació de sobirania i dependència, en resum la forma específica corresponent de l'estat". (Capital, Vol. III.)

En els primers estadis de la societat la gent no anava a fàbriques, no produïa coses que normalment no consumia, i no era 'recompensada' el cap de setmana amb trossos de papers de colors o discos decorats que unes altres persones es disposaven a acceptar a canvi dels aliments, roba, etc., que necessitaven. Aquest comportament hauria sobtat als nostres ancestres remots com quelcom fantàstic.

Tampoc no hi havia molts dels altres trets de la societat moderna que en general consideram naturals. Quin socialista no ha sentit l'argument. "La gent és per natura gasiva i aprofitada. No podeu aconseguir el socialisme perquè no podeu canviar la natura humana?". De fet la societat dividida en classes ha existit durant menys de 10.000 anys-una centèssima part dels temps que la humanitat porta en el planeta. Durant l'altre 99% del temps no hi havia societat de classes, és a dir, cap desigualtat forçada, cap estat, i cap família en el sentit modern.

Això no es degut a que la gent primitiva fos infinitament més noble que nosaltres, sinó perquè les relacions de producció produïen una altra mena de societat, i també una "natura humana" diferent. L'existència determina la consciència, i si l'existència social de la gent canvia - si la societat on viuen canvia - aleshores canvia també la llur consciència.

La base de la societat primitiva era la recol·lecció i la caça. L'única divisió del treball era entre els homes i les dones per una raó biològica completament natural en el sentit que les dones s'ocupaven gran part del temps en pujar els petits. Recol·lectaven aliments vegetals mentre els homes caçaven.

Així cada gènere jugar un paper important en la producció. En base a l'estudi de tribus com els !kung del desert del Kalahari, que encara viuen sota les condicions del comunisme primitiu, s'ha estimat que la contribució de les dones a la consecució d'aliments pot arribar a ésser més important que la dels homes. Les dones reben una gran estima en aquestes societats. Contribueixen si fa no fa d'una forma equitativa a la riquesa de la tribu. Desenvolupen tasques separades - sembla que les dones inventaren la ceràmica i que fins i tot feren la ruptura crucial de l'agricultura.

Totes aquestes societats tribals tenen trets en comú. Les peces de caça es consideren com a propietat comuna de la tribu. Com podria ésser d'altra forma si la pròpia caça és una activitat col·lectiva? La pròpia inseguretat de l'existència du a compartir. No és bo amagar un hipopòtam mort als companys-tampoc us el podreu menjar abans que es podresca, i bé pot arribar un temps on els altres membres de la tribu us cobresquen quan ho necessitau. És de sentit comú compartir.

La propietat privada existia pel que fa a objectes personals, però en societats tribals diferent hi havia normes similars per cremar i soterrar aquests objectes amb el cos del propietari, per tal d'evitar l'acumulació de desigualtats.

Cap institució com l'estat necessària, ja que no hi havia interessos de classes fonamentalment antagonistes que dividissen la societat. Les disputes individuals podien resoldre's dins la tribu. La gent gran amb certa experiència dirigia la presa de decisions de la tribu. Hi havia caps, però no reis-la llur autoritat era merescuda i si no ho era, no existia. En una data tan tardana com el segle III (quan ja deixava d'ésser veritat) Atanaric, dirigent de la tribu germànica dels visigots, deia: "Tinc autoritat, però no poder".

La societat es desenvolupà perquè ho havia de fer. Nascuda a l'Àfrica tropical, quan la població cresqué fins a arribar a cobrir les parts més inhòspites del món, la gent havué d'emprar la capacitat de raonament i de treball per desenvolupar-se - altrament moria. De recol·lectar fruits, llavors, etc., hi havia un pas fins a cultiva la terra - de fet per assegurar-se els aliments. De caçar hi havia un pas fins a la ramaderia, la cura dels animals. La societat tribal, però, romania.

La primera gran revolució de la història de la humanitat fou la revolució agrícola o neolítica. Se seleccionaven i se sembraven llavors, i es llaurava la terra amb animals capurats. Per primera vegada hi hagué un excedent substancial per damunt de les necessitats de la gent.

Sota el comunisme primitiu simplement no hi havia lloc per una classe ociosa. No tenia cap sentit esclavitzar els altres, ja que sols podien cobrir les pròpies necessitats. Ara la possibilitat de l'oci sorgia per qualcuns, però la humanitat encara no podia generar prou perquè tothom pogués dur aquella vida. Sota aquesta base, sorgí la societat de classes - la societat dividida entre les classes propietàries i les treballadores.

El principal aspecte de la lluita de classes en el decurs dels segles ha sigut la lluita per la plus-vàlua produïda pels explotats. La forma amb la qual aquesta plus-vàlua és apropiada - arrencada - depenia dels diferents sistemes de producció generats per l'agricultura. Aquest canvi donà la base per la transformació completa de la vida social.

L'agricultura, a diferència de la caça, pot ésser una activitat més individual. Si es treballa dur, se n'obté més i, quan tothom vivia en el límit de la supervivència, això era important. A més, la revolució agrícola - que implicava l'ús d'animals per llaurar, etc., era duta a terme per homes - relegà les dones respecte a la llar, per elaborar els materials fornits pels homes. Fou la manca d'un paper directe en la producció ço que comportà 'la derrota històrica del gènere femení'.

Els homes volien traspassar la llur propietat desigual a l'hereu masculí. En les societats comunistes primitives la descendència s'havia definit per la línia femenina (l'herència era poc important). Ara l'herència començava a definir-se per la línia masculina.

No sabem exactament com la societat de classes aparegué, però podem fer encaixar les peces a partir de les proves que disposam. Anomenam aquest procés revolució, i ho fou en el sentit més profund de la paraula.

Però hem de recordar que hi hagué formes de transició entre els diferents tipus de societat durant centenars o potser milers d'anys abans que el nou tipus substituís definitivament l'antic. El progrés humà no avança dretament sinó d'acor amb la llei del desenvolupament conjunt i desigual.

Hem parlat de l'agricultura com del trencament cap a una societat on es pogués produir un excedent. De fet l'ascens de la productivitat del treball fet possible per l'agricultura permeté una major extensió de la divisió del treball - la gent podia dedicar les mans a produir altres coses. Així la revolució agrícola comportà revolucions en la tècnica (com la ceràmica i el treball dels metalls) i en tota l'estructura social.

El comerç es desenvolupà partir dels presents rituals entre tribus. Quina era la mesura del valor d'un present? Tan bon punt la gent pogué formar-se una certa concepció del temps que s'emerçava en produir els regals, provarien de retornar als donadors generosament un producte que suposà més treball.

Quan el comerç es féu més regular, sorgí la necessitat d'un equivalent universal - quelcom que pogués bescanviar-se fàcilment en el comerç i que fos acceptat generalment com a mesura del valor. Al principi aquesta necessitat la cobrí el bestiar. (El mot llatí pecunia, que vol dir "diners" deriva de pecus, que vol dir vedell). Més tard aquesta necessitat la satisfeien d'una forma més efectiva peces de metall, un negoci que tot just neixia, i que finalment foren segellades per monarques com a garantia del pes.

La civilització es desenvolupà de forma diferent en llocs diferents. Pel que sabem, sorgí primer en el delta del Nil i a Mesopotàmia, per bé que descobertes recents suggereixen que també es desenvolupà de forma independent a Índia i al Sud-est asiàtic a la mateixa època.

Tant a Egipte com a Mesopotàmia la classe dirigent sembla haver sorgit a partit de l'ascens d'un estrat de sacerdots, per damunt la resta de la societat. Això és degut al fet que els sacerdotes tenien la tasca de desenvolupar un calendari, que permetés predir l'arribada de les inundacions del Nil, i una aritmètica per planificar les obres de regadiu que havien produït un excedent massiu. L'interès dels sacerdots egipcis en les matemàtiques i en l'astronomia no era doncs accidental, sinó que s'originà de les necessitats productives.

Degut als requeriments del regadiu planificat, com explica Marx: "Les condicions comunitàries per l'apropiació real mitjançant el treball, com els sistemes de regadiu (molt importants entre els pobles asiàtics), els mitjans de comunicació, etc., aparegueren aleshores com la feina d'una entitat superior - el govern despòtic col·locat per damunt de les petites comunitats".

L'estat asiàtic, que en no res era responsable davant les comunitats locals, se sentia completament en el seu dret d'apropiar-se l'excedent com a tribut. Aquest tribut era extret mitjançant la propietat estatal de la terra: "...l'entitat integradora que es troba per damunt d'aquestes petites comunitats pot aparèixer com el propietari superior o únic, i les comunitats reals, per tant, únicament com a propietaris per delegació".

Les comunitats eren autosuficients en gran mesura, i lliuraven el tribut al despotisme asiàtic per tal que mantingués "les condicions generals de producció (irrigació, etc.). Artesania i agricultura es combinaven en cada comunitat. Les comunitats disperses eren incapaces d'organitzar-se de forma efectiva contra la llur explotació, de forma que tot el sistema esdevenia resistent als canvis.

Això era ço que volien dir Marx i Engels quan deien que aquestes societats es trobaven "fora de la història". La Índia, per exemple, fou envaïda per grups de conqueridors successius, però cap d'aquests canvis polítics afectà més enllà de la superfície.

Fou sols després de milers d'anys, quan el capitalisme britànic conquerí la Índia i lluità per introduir la propietat privada de la terra per tal de destruir la unitat entre els agricultors i artesans nadius, i desenvolupà les precondicions pel capitalisme, que el sistema asiàtic de producció fou finalment destruït. El resultat fou el declivi dels sistemes d'irrigació i una sèrie de fams horribles al llarg de tot el segle XIX.

El sistema asiàtic de producció veié el primer desenvolupament de la societat de classes, per bé que conservava determinats trets del comunisme primitiu, com la cura col·lectiva de la terra. Elevà la producció a un nivell més gran que en cap etapa anterior, però després s'estagnà.
Així, en gran àrees del planeta, hi sorgí una forma de societat completament diferent a les conegudes a l'Europa occidental. L'esclavitud fou coneguda, però no fou la forma dominant de producció. En contrast amb el feudalisme occidental, l'excedent era extret per l'estat central i no per terratinents.

Una vegada s'establí la civilització i es mantingué, tenia a radiar els seus efectes, ja fos mitjançant la guerra o el comerç. Egipte depengué sempre d'àrees exteriors pel comerç, i així estimulà l'avenç de la civilització a Creta, cosa que donà una enorme empenta a les comunitats mercaderes de la costa grega. Allà la civilització trobà relacions de producció - la propietat privada de la terra donava un camp ilimitat per l'enriquiment privat - que duria de nou la humanitat cap endavant.

Tots les ciutats-estats de Grècia i Roma s'organitzaren al voltant dels mateixos principis. Tota la ciutat-estat ('polis' en grec) s'unificà contra les altres ciutats-estats, però es dividia a l'interior. Es dividia en classes - i entre ciutadans i esclaus.

Al principi els ciutadans pobres ('plebeus', com eren anomenats a Roma) no tenien cap dret polític. La llur lluita fou política - aconseguir veu en la presa de decisions de l'estat. A Atenes, un centre predominantment comercial amb una gran concentració de mercaders i artesans, el poble petit aconseguí eventualment de fer-se amb plens drets democràtics. Els pobres rebien diners per fer funcions públiques, i més de 5000 ciutadans es reunien regularment en assemblea per discutir de política.

Però la democràcia atenenca - la democràcia pels ciutadans - tenia com a fonament l'explotació d'una nova classe de no-ciutadans: els esclaus, mancats de drets polítics. La democràcia atenenca fou de fet un mecanisme de protecció dels interessos de la classe dirigent damunt la classe d'esclaus explotats - i per defensar els interessos de la classe dirigent en les guerres.

La polis era una institució dissenyada per la guerra permanent. El poder la ciutat-estat es basava en camperols independents capaços d'armar-se ('hoplites'). La victòria de la democràcia a Atenes era inevitable després que els ciutadans pobres guanyassen la batalla naval de Salamina contra els perses. Per bé que pobres per armar-se, cobriren les fileres de l'armada atenenca. S'establí una unitat precària d'interessos entre els ciutadans rics i els pobres per l'expansió i la conquesta d'esclaus.

En comparació a la posterior societat esclavista romana, el sistema esclavista grec de producció era relativament "democràtic" - pel que fa als ciutadans. Fins i tot els ciutadans pobres podien posseir un esclau com a ajut al tros o al taller, o podia llogar-lo en companyies d'esclaus.

La pròpia esclavitud era únicament possible perquè el treball era ara capaç de donar un excedent. Aquest excedent se l'apropiava una classe dirigent que posseïa els mitjans de producció - en aquest cas els propis esclaus. L'estat era l'estat de la classe dirigent. Tota l'estructura social es basava en el treball esclau - tots les meravelles de l'art, la cultura i la filosofia foren únicament possible perquè una classe explotada treballava de tal forma que els amos d'esclaus poguessen gaudir de lleure.

La societat esclavista tenia la seua pròpia dinàmica. El seu èxit depenia de la contínua apropiació d'esclaus, de més treball impagat.

"Allà on l'esclavitud és la principal forma de producció converteix el treball en una activitat servil i en conseqüència el fa un deshonor pels homes lliures. Així s'impedeix la superació d'aquest sistema de producció, aleshores que d'altra banda l'esclavitud és un impediment per una producció més desenvolupada, que requeriria des d'un bon començament la seua abolició. Aquesta contradicció explica la davallada de tota producció basada en l'esclavitud i de totes les comunitats que s'hi basen. En molts casos es troba la solució en la subjecció per la força de les comunitats deteriorades per unes altres, de més fortes (Grècia per Macedònia i després per Roma). Com que aquestes també tenen l'esclavitud com a fonament, simplement hi ha un desplaçament del centre i una repetició del procés a un pla superior fins que (Roma) finalment un poble conquereix i substitueix l'esclavitud per una nova forma de producció". (Engels en els seus texts de preparació de l'Anti-Duhring). Per il·lustrar aquesta explicació, tornam a Roma, on l'esclavitud esgotà el seu potencial, i la societat europea occidental finalment es lliurà de la càrrega que aquesta suposava.

La societat romana, després de l'expulsió dels seus primers reis, presenta en un principi un aspecte similar al de les ciutats-estats gregues, dominades per terratinents (a Roma anomenats "patricis" i organitzats en el Senat). Inicialment monopolitzaven tots els drets polítics.

La diferència amb Grècia era que els patricis romans conservaren el poder, malgrat les concessions que hagueren de fer, i monopolitzaren els beneficis sota aquesta influència. Vincularen el treball esclau a l'explotació de grans latifundis. En fer-ho inevitablement desposseïen els plebeus qui, organitzats en legions, foren la base de la grandesa militar romana.

Els legionaris desposseïts podien tornar després de vint anys de servei militar per trobar les llurs terres plenes de males herbes. Inevitablement s'arruïnaven i havien d'anar a ciutat per formar un proletariat desarrelat i desheretat. Però com el crític social anticapitalista del segle XIX, Sismondi, deia, "mentre el proletariat romà vivia a expenses de la societat, la societat moderna viu a expenses del proletariat".

A Roma els germans Grac dirigiren una lluita desesperada per salvar la independència dels plebeus. Tots dos foren eliminats per l'avarícia dels patricis.

En aquesta situació els límits de la producció esclavista es feren evidents. L'esclau no tenia cap incentiu per desenvolupar la producció. Sols treballava sota l'amenaça del fuet. Els homes lliures per altra banda menyspreaven la feina, que associaven a ésser un "instrumentum vocale", una 'eina dotada de veu', com els juristes romans anomenaven els esclaus.

La tragèdia de la societat romana fou que la lluita de classes fou a tres bandes. Els homes lliures pobres havien de lluitar amb els grans propietaris d'esclaus, però l'única engruna patètica de dignitat que tenien era el fet d'ésser lliures, i per tant sempre feien causa comuna amb els llurs opressors en l'exèrcit de la polis per conquerir noves terres i esclaus i per sotmetre les rebel·lions d'esclaus.

Els esclaus d'altra banda vivien en un món on l'esclavitud era universal, i així somniaven en general en "esclavitzar els amos", i no en crear un món sense esclaus.

L'esclavitud començava a morir, no per les idees humanitària que suposadament introduí el cristianisme, sinó simplement perquè no era rentable. L'única forma de què la producció esclavista fes avançar la societat era mitjançant la conquesta d'un gran nombre d'esclaus que treballaven fins a l mort durant pocs anys i calia de nou substituir.

Aquestes conquestes havien sigut possibles per les legions romanes de plebeus armats. Però els plebeus havien sigut destruïts pel gran èxit dels grans latifundis llaurats per esclaus.

Aleshores els romans sols podien trobar mercenaris per omplir els llurs exèrcits. Així Roma era defensada dels bàrbars per bàrbars! Clarament l'imperi vivia de prèstec.

L'esclavitud encara era important, particularment pel servei domèstic dels rics, però gradualment deixà d'ésser la forma dominant de producció. Quan la producció i el comerç davallaren, es féu clar pels terratinents que no tenia sentit alimentar homes per treballar en els camps tot l'any, ja que pels ritmes naturals del treball agrícola, restaven desocupats la meitat del temps. Era molt millor deixar que s'espavilassen tots sols en el períodes d'aturada!

Els antics esclaus llogaven parcel·les per les quals havien de pagar una part regular del llur producte al terratinent així com aconseguir la subsistència per la família. Amb el temps, degut a la tendència natural dels camperols d'endeutar-se en èpoques de males collite, es lligaren a la terra amb una condició servil. Això rep el nom del període de "colonat".

Eventualment l'Imperi d'Occident fou enderrocat, no degut a que els bàrbars s'haguessen fet més agressius i paorosos, sinó degut a la putrefacció interna de l'imperi. Hem vist que les forces productives ja eren en declivi; i en el colonal hi havia part de les tendències, que havien de fructificar sota el feudalisme, que aleshores tot just començava a existir.

La societat feudal emergí així en la forma d'una piràmide d'obligacions militars envers els superiors a canvi d'encomanar la terra als inferiors.

Tota l'estructura es basava en el treball impagat dels camperols que treballaven en les terres senyorials. A diferència dels esclaus, no eren propietat del senyor. El feudalisme es desenvolupava de forma poc neta. Hi havia gent a les viles que posseïen petites parcel·les i encara hi havia esclaus com a sirvents domèstics i que treballaven la terra del senyor. Els camperols lliures tenien rebien terres i havien de pagar una renda. Uns altres tenien un estatus intermedi, i treballaven en petites parcel·les per aconseguir la llur subsistència i eren obligats a servir la resta del temps en les terres senyorials.

L'explotació sota el feudalisme és clara i descoberta. Els camperols paguen tributs en forma de diners, treball o productes als senyors. Tothom pot veure que hi ha. Si el senyor es troba en una posició on pot forçar el camperol a treballar quatre dies per comptes de tres en les seus terres, aleshores és clar per totes dues parts que la taxa d'explotació ha augmentat.

Sota l'esclavitud, al contrari, àdhuc la porció de treball necessari per la subsistència del propi esclau, semblava impagada. Per tant semblava que treballava per no res. Sota el capitalisme, el treballador assalariat rep una suma que es presenta com el valor del seu treball. Tot el treball sembla pagat.

En tots tres sistemes el productor és explotat: però la forma particular d'explotació en darrer terme detemina tota l'estructura de la societat.

Sota el feudalisme els 'cossos d'homes armats' que formaven l'estat eren reclutats principalment de la classe dirigent, que tenia el monopoli de les armes. Així el poder polític i econòmic era en les mateixes mans. La justícia en els llogarrets era a mans dels tribunals senyorials. El senyor feudal i els seus homes eren policia, jutge i executor alhora.

Retrospectivament, tendim a veure el feudalisme com un sistema estàtic. Però en relació a l'esclavitud el feudalisme donava un incentiu limitat al productor per augmentar la producció pel propi bé. De vegades el senyor prenia la iniciativa del desenvolupament de l'agricultura, de vegades els camperols. Això depenia de la lluita de classes. Tant si l'incentiu de produir més venia del desig del senyor de tindre més ingressos pels seus luxes, o de l'ambició dels camperols per establir-se com a pagesos independents, la producció augmentava.

Però el feudalisme, com l'esclavitud anteriorment, imposava límits al desenvolupament de la productivitat. Generació rere generació la productivitat agrícola quedà estagnada. La forma més senzilla dels senyors feudals per guanyar més riqueses era explotar més gent. Hi havia per tant una tendència perpètua cap a la guerra, l'efecte net de la qual era esgotar i destruir les forces productives.

Com les formes anteriors de la societat classista, el feudalisme en el seu desenvolupament produí els gèrmens d'una nova societat a les ciutats.

Les ciutats mitjaval eren centres de comerç i d'artesania. Com la productivitat es desenvolupava, el comerç creixia necessàriament. Els artesans, que havien estat vinculats a les cases aristocràtiques i als monestirs en els segles obscurs, s'aplegaren per vendre a les àrees rurals mercaderies que podien produir més ràpidament i per tant vendre més barates, o que sols podien produir especialistes ensinistrats.

Aquestes ciutats representaven un nou principi. A diferència de les relacions universals de dominació i de servitud del feudalisme, ells eren associacions lliures de professionals, que produïen ço que un dels representants dels senyors feudals en deia "un nom nou i destestable", la comuna. Dins les ciutats la producció i el comerç s'organitzà en gremis, dividits per oficis. Aquests provaren de regular la producció, el preu i la qualitat.

Mentre la productivitat del treball creixia, també ho feial el comerç, i la producció de mercaderies, i l'economia monetària. Cada vegada era més gran la part de la collita produïda per vendre-la a les ciutats. Un estrat de camperols es féu ric a expenses dels seus companys, i aspirà a esdevindre un estrat de camperols propietaris que produissen per vendre.

La servitud ja havia mort en gran part a Anglaterra a la fi del segle XIV, però la vinculació a la terra fou substituïda per arrendament de curt termini i un corrent inesgotable de camperols pobres es veia reduït a la condició de rodamóns per guanyar-se la vida. En el segle XVII es reconeixia que més d'un quart de la població no tenia cap forma de vida a banda de pidolar. El progrés, com sempre, s'assolia a expenses de la gent corrent.

Mentre la lluita de classes entre els patricis i els plebeus era política, dedicada a l'accés al poder estatal, la lluita de classes feudal es dugué a terme principalment en el pla econòmic.

Una lluita constant i incessant tingué lloc entre els terratinents i els camperols. Ocasionalment això arribà a esclats revolucionaris. La revolta camperola del 1381 fou la més notable d'Anglaterra.

Després de la Peste Negra, els camperols es trobaren una posició forta degut a la manca de treball. Els terratinents provaren de recuperar-se de les pèrdues agreujant les obligacions tradicionals. Això produí una explosió social.

La revoltà fracassà des de baix perquè la pagesia era una classe emporuguida i dividida. El rei Richard II els cridà "a tornar a la feina", i donà en el punt feble. Era impossible mantindre la pagesia en un estadi permanent de mobilització. La producció s'havia desenvolupat fins al punt que sols una minoria de la població es podia mantindre com a combatent, mentre la majoria havia de treballar la terra.

Marx anomenà el procés de dissolució del feudalisme i d'aparició del capitalisme com d'"acumulació primitiva". Aquest procés consisteix en la creació de fortunes monetàries, en lloc d'agràries, d'una banda, i la creació d'un proletariat expropiat de l'altra. És la separació dels productors dels mitjans amb els quals es mantenen.

Hem vist que la pagesia feudal era lligada a la terra. Això els garantia una subsistència modesta llevat de les èpoques de fam.

Ningú no treballava pels diners, amb tota la inseguretat que això suposava, si no és que ho havien de fer. És per això que els imperialistes a Àfrica introduïren impostos monetaris i, en el cas de Sudàfrica, dugueren els africans a reserves, on els forçaren a lliurar treball assalariat. És per això que el monopoli de la terra en mans de propietaris privats és una condició pel desenvolupament del capitalisme.

El principal mecanisme per desposseir la pagesia a Anglaterra fou l'aprovació de les Lleis de la Propietat Privada al Parlament, per un parlament de terratinents, anomenades les Lleis de Tanques. Això era simplement un expoli legalitzat. Arribà en una època quan el comerç de la llana era en expansió, i els terratinents volien més terra per alimentar els ramats de bens. La terra anteriorment ocupada per potser cinc-centes mil persones fou decretada terra senyorial, i un parell de pastors prengueren el lloc dels vilatans.

Per molt brutal que fos, aquest procés féu avançar la producció en la terra en eliminar l'antic i ineficient sistema de parcel·les i en posar les bases per una agricultura racional. Més tard, els avantatges de la revolució industrial - la maquinària moderna - es podrien aplicar a aquestes grans explotacions.

L'altre pol del procés de l'acumulació primitiva era l'acumulació de diners. Les primeres formes de capital, abans que el capital industrial transformàs la producció, eren el capital comercial i el capital del prestamisme.

La 'descoberta' d'Amèrica pels expoliadors espanyols desplaçà l'eix del comerç mundial. Es feren enormes fortunes en el 'Nou Món'.

A la fi de l'edat mitjana els monarques absolutistes com els Tudor d'Anglaterra floriren a la majoria dels països de l'Europa occidental. Aquestes monarquies oscil·laven entre l'antiga classe dirigent agrària i els capitalistes ascendents. Per començar, impulsaren la societat cap endavant en formar forts i estables estats-nació on el comerç, i per tant el capitalisme, es pogués desenvolupar. Defensaren els interessos dels mercaders amb guerres de conquesta a l'exterior.

Amb tot, no recolzaven en lloc i sols pogueren florir degut a l'atzucac de la lluita de classes entre capitalistes i terratinents. Quan el capitalisme es desenvolupà més, la classe capitalista ascendent concebí aspiracions al poder polític per controlar la llur creixent potència econòmica. Les revolucions burgeses dirigides contra els monarques absoluts regants es feren necessàries perquè el capitalisme consolidà el domini.

Els mercaders començaren a mirar cap als camperols, mig desocupats en petites parcel·les. Començaren per 'col·locar' telers en els masos. La pagesia es féu com més anava més dependent dels ingressos del teler. Els mercaders foren capaços de passar a limitar-se a fornir-los de matèries primeres i de comprar-los el producte, a posseir-ne els telers i àdhuc la cabana. En controlar el producte disposaven d'una ma de ferro. Aquest fou un altre important procés pel qual la pagesia feudal fou reduïda a l'estatus proletari.

Durant els segles XVII i XVIII, s'instal·laren taller. Es descobrí que la feina podia fragmentar-se en processos simples. Adam Smith comença La riquesa de les nacions amb l'explicació de la divisió del treball de fer fermalls, amb la qual es pot produir de forma barata grans quantitats de fermalls en comparació amb els fets d'acord amb l'antic procés.

I encara més, la fragmentació de l'ofici en tasques simples i repetitives donà la possibilitat de substituir el treball manual per màquines. Si el capitalisme havia començat amb la producció tal i com se l'havia trobada, ara començava a revolucionar els instruments de producció.

Els capitalisme no podia anar endavant cap al domini de l'economia mundial sense obstacles. Les forces productives que tot just es devetllaven es revoltaren contra les antigues relacions de producció. Calia superar-les per instal·lar una nova producció que es correspongués a l'estadi de desenvolupament de les forces productives.

Aquesta era la tasca de les revolucions burgeses. La revolució anglesa dels 1640, la revolució americana del 1776, i la revolució francesa del 1789-94 foren les lluites decisives que posaren les bases pel domini del capitalisme a escala mundial.

Quines eren precisament les tasques d'aquestes revolucions burgeses? Tot i que el feudalisme ja no dominava, els interessos agraris romanien com a impediment per a la producció de mercaderies.

Tot i que a Anglaterra la noblesa terratinent es passà a la producció pel mercat, a França fins el 1789 l'aristocràcia vivia en gran part de les rentes, i empraven la llur posició privilegiada per imposar tota mena d'obstacles al lliure moviment de mercaderies.

Això féu pujar els preus per tothom i permeteren la burgesia de proclamar que, en oposició a l'aristocràcia, ella representava els interessos de tota la nació. Fins a l'enderrocament de la Bastilla per les masses parisines el 1789, per exemple, l'entrada d'aliments a París era subjecte d'una duana com a privilegi feudal.

França fou el país clàssic de la revolució burgesia, on l'antiga aristocràcia fou completament escombrada. La pagesia, que com més anava més produïa per al mercat, tingué la tendència després de la revolució burgesa del 1789 a dividir-se entre una classe capitalista aspirant i una classe desheretada de treballadors rurals assalariats.

El capitalisme tingué també la tasca d'establir economies nacionals centralitzades com una coberta sota la qual poder desenvolupar el nou sistema de producció.

La classe capitalista en general era ara prou forta per aspirar al poder polític, que necessitava per completar la revolució. Les monarquies absolutistes, d'ésser una coberta per defensar l'expansió del comerç, n'havien esdevingut un obstacle. Calia fer-les fora; i les masses d'artesans i de llauradors es mobilitzaren per fer la feina de la classe capitalista.

Els capitalistes mesuren la riquesa no en terres o esclaus, sinó en diners. Les fortunes monetàries troben el camí cap a la producció en la revolució industrial, un període tan important per la humanitat com la revolució agrícola de milers d'anys abans.

El capitalisme és un sistema d'explotació com el feudalisme o l'esclavitud. El seu tret distintiu és que en lloc de consumir l'excedent, els capitalistes es veuen obligats per la natura del sistema a retornar el gruix d'aquest cap a la producció.

El capitalisme així assoleix una dinàmica insòlita per a èpoques anteriors. En lloc de simplement explotar més gent, com feien els senyors feudals a través de guerres inacabables, el capitalisme explota més la gent - desenvolupa la productivitat del treball.

En fer-ho crea la possibilitat d'una societat d'abundància, i per tant d'eliminar la divisió entre l'explotador i l'explotat. Crea, en altres paraules, la possibilitat d'un estadi social superior.

El capitalisme es basa en el monopoli dels mitjans de producció a mans de la classe dirigent capitalista. La gran majoria de la gent queda sense mitjans de vida tret que treballen en els termes dictats per la classe capitalista.

Formalment, els obrers assalariats reben aparentment segons la feina que fan. En realitat són explotats de la mateixa forma que el serf feudal o l'esclau.

Sota el capitalisme, la força de treball (la capacitat de l'obrer de treballar) és una mercaderia com qualsevol altra, en el sentit que és comprada i venuda en el mercat. És venuda pel propi propietari, l'obrer, i comprada pel propietari de diners, el capitalista.

Però la força de treball és diferent d'altres mercaderies en aquest respecte: té la propietat única de poder crear valor. Aquesta és la seua utilitat pel capitalista, és per això que el capitalista comprar força de treball (contracta obrers).

Quan la força de treball es consum en la producció (quan els obrers es posen a la feina) es crea molt més valor que ço pagat pel capitalista (com a salari) per la força de treball. Aquesta és la font del benefici del capitalista.

Si la força de treball ha d'ésser diponible en el mercat, de forma que el capitalista la puga comprar, cal produir força de treball. "Donat l'individu", escrigué Marx, "la producció de la força de treball consisteix en la seua reproducció o manteniment". Marx afegeix immediatament que aquest manteniment conté "un element històric i moral" - és a dir, quina família obrera necessitat per mantindre i pujar criatures com a nova generació d'obrers assalariats, que depèn del nivell de vida que s'ha establert com a acceptable per a la classe obrera en aquella societat mitjançant la lluita.

L'essència de l'explotació capitalista és aquesta: l'obrer rep un salari no per la feina sinó per mantindre la força de treball. La diferència és pel capitalista.

Així la jornada laboral de l'obrer es divideix en "treball necessari" i "excedent de treball". L'obrer realitza el "treball necessari" durant la part del dia on produeix el valor que, venut, cobrirà la despesa salarial. L'obrer realitza "excedent de treball" durant la resta de la jornada laboral per produir valor que, venut, cobrirà el lloguer, els interessos i el benefici que va cap a la classe capitalista.

Els capitalistes competeixen entre si per augmentar la taxa d'explotació dels obrers. La forma detallada de fer-ho la tracta el pamflet d'un company a Economia marxista, que s'ocupa especialment de la dinàmica del capitalisme.

El motor del capitalisme és la competència. Cada capitalista ha de superar els seus competidors per sobreviure. La millor forma de vendre més barat és produir més barat. Com que el temps de treball és la mesura del valor, això vol dir produir amb menys temps de treball.

La mecanització és la forma principal d'augmentar contínuament la productivitat del treball. Potser el millor exemple del procés és el que dóna Marx en el cas dels teixidors manuals. La invenció de la filadora mecànic, i la producció en massa de fil més barat, dugué a la mecanització de la confecció de roba. Teixir, fins aleshores, havia sigut un procés artesanal. Mentre la demanda de teixidors cresqué en els primers anys de la revolució industrial, els teixidors manuals foren capaços de aconseguir millors salaris i esdevindre una modesta 'aristocràcia obrera'. Pel capitalisme representaven un obstacle per una producció més barata. Inevitablement, com a resultat, s'inventà el teler mecànic, ja que la necessitat del capitalisme és la mare i el paper dels invents.

Es ben clar per qualsevol observador que el teler mecànic implica un temps de treball molt més curt per produir una quantitat equivalent de roba.

De bades, els teixidors manuals feren baixar el preu del producte. De cap forma podien competir amb el teler mecànic. En el llur apogeu hi hagué un quart de milió de teixidors manuals. En una generació foren escombrats i milers es moriren de gana. Un nombre molt més petit aconseguí feina, molt més malpagada, en la supervisió dels telers mecànics.

Aquesta sempre ha sigut la forma del progrés capitalista. Però d'aquesta forma el capitalisme ha desenvolupat les fantàstiques forces productives de la indústria moderna.

El capitalisme també desenvolupa una forma d'estadi apropiada al seu propi domini. Poden haver-hi diferents formes d'estat sota el capitalisme, cadascuna corresponent a un estadi diferent del desenvolupament de la lluita de classes - des de la democràcia parlamentària fins al feixisme i les dictadures político-militars bonapartistes de les formes més diverses.

Totes aquestes formes d'estat tenen una cosa en comú - en darrer terme defensen la propietat privada dels mitjans de producció, i per tant el domini del capital.

Marx i Engels sovint emfasitzaren que la democràcia és la forma ideal del domini de la classe capitalista, en primer perquè el permet els capitalistes de tractar les llurs diferències; i en segon lloc perquè dóna els partits de la classe obrera la sensació de participar en el funcionament de la societat. Els canvis necessaris per mantindre l'existència del sistema poden així fer-se de forma més fàcil.

Alhora la democràcia burgesia aporta el terreny més favorable per tal que els obrers s'organitzen per enderrocar els llurs explotadors.

El capitalisme ha requerit, com a precondició per la seua existència, una nova classe de treballadors desheretats. Al llarg del seu desenvolupament ha creat un reservori com més anava més gran d'obrers assalariats.

Fins i tot d'ençà de la segona guerra mundial, milions de petits pagesos han sigut expulsat de la terra en països com França, Itàlia i Japó. Això ha sigut un pas progressiu en la mesura que arrencava aquestes persones de l'aïllament i l'endarreriment de la vida rural, i en la mesura que representa un ascens de la productivitat del treball, de forma que menys persones calen per obtindre menjar i poden dedicar-se a produir altres coses.

Però, alhora, el capitalisme no té cap consideració pels interessos de la gent, i incessablement cerca plus-vàlua al preu que siga.

Com hem vist, tot i que ha generat una misèria massiva, el capitalisme ha sigut un sistema dinàmic. El seu objectiu i impuls és més i més plus-vàlua.

Així el capitalisme industrial lluita per conquerir el món. El capital comercial s'havia limitat a extreure un tribut de les formes existents de producció en altres països; el capital industrial, en l'imperi que creà després de la revolució industrial, inundà aquests països amb barates mercaderies manufacturades.

Aquestes mercaderies destruïren necessàriament el sistema existent d'oficis, que era unit amb l'agricultura als pobles.

Les societats existents foren trencades a la força. A més l'agricultura es movia més i més segons el requeriments del mercat mundial. El capitalisme lluitava per crear un món a la seua imatge.

Aquest procés fou dut al seu estadi superior en la fase imperialista del desenvolupament capitalista. Després del motí d'Índia, que començà el 1857, els dominadors britànics veieren la necessitat de construir una xarxa ferroviària, per permetre el moviment ràpid de tropes, per tal de mantindre subjecte la població. Això marcà l'inici de la fase imperialista de l'explotació d'Índia. L'exportació de capitals per comptes de mercaderies en fou el tret predominant.

Aquest desenvolupament fou el resultat del creixement del capitalisme monopolístic en els països metropolitants, que implicava la fusió del capital financer amb el manufacturer - l'època de l'imperialisme, que fou analitzada per Lenin. Els mercats nacionals es feren massa petits pels grans monopolis un cop s'empassaven els competidors més febles, i la producció arribà a una nova alçada, i cercà noves àrees rendibles per a invertir-hi.

En el cas d'Índia, aquest procés realment tenia lloc a la fi del segle XIX quan s'exportava capital de Gran Bretanya per construir una indústria tèxil moderna al subcontinent, principalment de propietat britànica.

"Un capitalista en mata molts", com diu Marx. El capitalisme destrueix no sols la petita producció, sinó que també contínuament ensorra els més febles de la camada i els llença a les fileres de desheretats.

És un procés a dues bandes - progressiu en el seu contingut econòmic objectiu, en acumular enormes recursos productius pel benefici potencial de la humanitat, però, sota el capitalisme, concentra un poder colossal a mans d'un petit grapat de rics magnats. A la fi del segle XIX veièrem el desenvolupament del monopoli a partir de la pròpia competència.

El sistema bancara, escrivia Marx, "col·loca tot el capital disponible i àdhuc el potencial de la societat que encara no es posa activament a disposició dels capitalistes industrials i comercials, de forma que ni els prestamistes ni els usuaris d'aquest capital en són els propietaris o productors reals. Elimina el caràcter privat del capital i conté en si, però sols en si, l'abolició del propi capital... Finalment no hi ha pas dubte que el sistema de crèdit servirà com a poderosa palanca durant la transició del sistema capitalista de producció cap al sistema de producció del treball associat, però sols com a element en connexió amb altres grans revolucions orgàniques del propi sistema de producció".

El capitalisme requereix contínuament infusions de capital per tal de treure beneficis de forma ininterrompuda. Un cop s'ha produir un estoc de mercaderies, un capital sol s'hauria d'experar a vendre-les per tornar a tindre diners a la butxaca per reemprendre la producció; o bé hauria de conservar estocs de capital quiets la major part del temps com a reserva d'inversió quan calgués; hauria de ficar diners contínuament en un fons per renovar l'estoc de capital fix que restaria quiet durant deu o vint anys.

En realitat, es desenvolupà un estrat de capitalistes, no disposats a invertir directament en la producció, sinó a deixar els llurs diners per tal de quedar-se amb una part del pastís de la plus-vàlua. Així hi ha una tendència per competir per generar reserves de capital. Aquestes reserves s'apleguen en les mans d'uns pocs rics - les concentracions del capital financer.

El capital financer inicialment estimulà el sistema capitalista en aplegar i injectar capital en la producció. Ho féu, és clar, sols per quedar-se una major proporció de la plus-vàlua.

Com assenyalava Marx, el capital financer també concentra un enorme poder econòmic, i integra efectivament el capitalista manufacturer individual a les necessitats de la producció capitalista en general mitjançant la concessió o la negació de crèdits.

L'imperialisme és l'època de la fusió del capital financer amb el capital monopolístic dedicat a la producció.

Sota l'imperialisme, si bé la competència entre els capitalistes de dins les fronteres de l'estat-nació no s'ha eliminat del tot, el conflicte ha passat a l'arena internacional.

Els grans monopolis i bancs exportaven capital per comptes de simples mercaderies. S'adoptà un programa massiu de construcció ferroviària en tots els continents i climes. S'emeteren prèstecs pels llocs més remots. Es realitzà una recerca sistemàtica de tota mena de matèries primeres i de recursos minerals.

Començaren aleshores els conflictes entre els blocs capitalistes nacionals. La lluita no era per menys que el domini del món. Esclataren guerres d'una ferocitat desconeguda per colònies i per una nova divisió de l'expoli imperial.

La primera guerra mundial indicava que el capitalisme, com les formes anteriors de societats classistes, havia deixat d'ésser progressiva. En lloc de dur endavant la producció, hi havia una destrucció i una mortandat massives.

Però al mateix temps, es desenvolupava una nova societat dins l'antiga. La revolució russa fou un avançament del govern de la classe obrera.

La classe obrera és diferent de qualsevol altre classe explotada de la història. Hem vist com la lluita de classes a tres bandes en la societat esclavista dugué necessàriament a la "ruina comuna de les classes enfrontades". Hem vist com la pagesia feudal fou incapaç durant segles de formular una alternativa revolucionària coherent al sistema que l'explotava.

Aquest fracàs no havia sigut un accident. La pagesia és una classe aïllada, escampada pel territori i troba dificultats per aplegar-se. Però el seu problema no és sols geogràfic, té una base social. Ja que com Marx assenyalava, la pagesia és sols una classe en un sentit:

"en la mesura que milions de famílies viuen sota condicions econòmiques d'existències que separen la llur forma de vida, els llurs interessos i cultura dels de les altres classes, les enfronten a aquestes, formen una classe. En la mesura que... la identitat dels llurs interessos no comporta cap comunitat, cap lligam nacional ni cap organització política entre ells, no formen cap classe".

Ja que la pagesia són petits propietaris-una classe dividida i enfrontada. Són com patates d'un sac destinat a la talladora del progrés capitalista.

La classe obrera, d'altra banda, es concentra en grans masses per la pròpia natura de la producció fabril. A diferència de la pagesia, l'única força que tenen rau en l'acció col·lectiva. Mitjançant l'explotació col·lectiva, la classe obrera és ensinistrada i educada pel propi capitalisme per actuar com els soterradors del sistema.

Tampoc no es deixa que la classe obrera moderna vegete amb un nivell de vida constant. La inseguretat és una condició de la llur existència.

El capitalisme ha produït meravelles abans inconcebibles. També ha produït desastres socials inconcebibles sota les formes socials anterors - crisis que prenen la forma de sobreproducció.

A les societats pre-capitalistes, la subsistència dels treballadors sols era interrompuda per la fam - la manca física de béns de primera necessitat. Les ments primitives podien ben bé quedar atrapades en tota mena de supersticions, però l'espectacle de gent que passa gana, asseguts sense fer res davant les eines necessàries per fer les coses que necessiten, és un producte únic de la nostra societat.

El capitalisme és producció social. És social en dos sentits. En primer lloc, aplega tot el món en una única unitat econòmica mitjançant el mercat mundial, una divisió mundial del treball. Tothom depèn dels altres per les coses que necessita.

En segon lloc introdueix la producció a gran escala, assolible tan sols pel treball col·lectiu.

Amb tot, alhora, el sistema funciona en base a l'apropiació i el benefici privats. És anàrquic - ningú no sap quina quantitat d'una mercaderia es necessita en un moment donat. El capitalista planifica la producció de la seua pròpia fàbrica, però la producció social en general no és planificada.

Marx escrigué: "La producció capitalista cerca contínuament superar aquestes barreres immantents però les supera únicament per mitjans que de nou hi posen barreres a una escala encara més espectacular. La barrera real de la producció capitalista és el propi capital". (Capital, Vol. 3)

Les lleis del capitalisme funcionen, "malgrat l'anarquia, per i a través de l'anarquia". Cada capitalista desconeix les necessitats actuals de la societat de ferro o de calces elàstiques. Organitzen la producció de la fàbrica de cadascú; però l'anarquia regna en la producció general.

La possibilitat d'una crisi és inherent a un sistema així. Tot ço que volen els socialistes és planificar la producció en la societat en general amb la mateixa cura que ho fan els capitalistes de cada fàbrica per separat.

L'obrer, a diferència de les classes explotades de la societat pre-capitalistes, és lliure - lliure en el sentit que no és subjecte de "relacions de dependència personal" i que pot treballar per qui vulga, i lliure de qualsevol connexió amb els mitjans de subsistència. Però les esperances i sentiments dels obrers són contínuament ensorrades per la plaga de la manca de feina.

Les crisis mostren vegada rera vegada a la classe obrera la necessitat de canviar la societat. El capitalisme mai no caurà per si mateix. Cal enderrocar-lo.

És una caricatura de marxisme suggerir que la revolució la faran automàticament els obrers d'acord amb el funcionament del sistema. Serà enderrocat per una classe conscient i decidida, no simplement per una classes desesperada.

Ço que és cert és que la inseguretat perpètua de l'existència sota el capitalisme produeix cabòries en les ments dels obrers. De la mateixa forma que ens cal entendre la natura per dominar-la, els obrers hauran d'entendre la natura del llur enemic per tal de poder enderrocar-lo.

Hem resumit el progrés de la humanitat des del comunisme primitiu al capitalisme. Una visió objectiva del registre mostra també el món que hem perdut. El cap Sitting Bull, un defensor destacat de la societat tribal americana, acabà miserablement com el roïn de l'espectacle del Salvatge Oest de Buffalo Bill. Mentre feia la gira per les capitals occidentals quedà astorat per la riquesa - però també per la pobresa. Deia, "l'home blanc (volia dir el sistema capitalista) sap com produir riquesa, però no com distribuir-la".

Amb tot ara hi ha la possibilitat d'una societat on es puga produir prou per tothom d'acord amb les llurs necessitats. Les possibilitats que la ciència i la nova tecnologia han posat davant la humanitat foren previstes per Marx fa més de 120 anys. En un dels seus blocs de notes hi escriu

"Ja no inserta l'obrer un objecte natural modificat com a vincle entre l'objecte i ell mateix; més aviat hi inserta el procés de la natura, transformat en un procés industrial, com a mitjà entre ell mateix i la natura orgànica que domina. En aquesta transformació hi ha... el desenvolupament de l'individu social que apareix com el gran fonament de la riquesa. El robatori del temps de treball aliè, en el qual s'hi basa el present, sembla un fonament miserable davant aquest nou fonament, creat per la pròpia indústria a gran escala...

"El treball excedentari de les masses ha deixat d'ésser la condició pel desenvolupament de la riquesa general, així com l'abstinència del treball d'uns pocs, pel desenvolupament de la intel·ligència humana... El lliure desenvolupament dels individus i per tant... la reducció general del treball socialment necessari a un mínim, que es correspon per tant al desenvolupament arístic, científic, etc., dels individus en el temps que els queda lliure, i amb els mitjans creats, això val per tothom". (Grundrisse)

El poble !kung del Kalahari viu una vida de mancances materials i d'endarreriment intel·lectual segons el nostre patró, però saben millor de convertir la feina pels altres en la força directriu de la societat. En conseqüència la setmana de treball es troba entre els 12 i les 19 hores!

Ara la humanitat té els recursos i els mitjans tècnics per arribar a una societat de l'abundància. La classe obrera, organitzada i conscient, pot enderrocar el capitalisme i crear aquesta societat - una societat on la gent puga planificar ço que necessiten i volen, produir-ho, i després passar la resta del temps en gaudir-ho. És tan simple com això.