19J. Centenars de milers als carrers de tot l'Estat. Ara, cap a la vaga general!

El 19J ha suposat un pas endavant incontestable. I d'aquest pas han donat testimoni les grans manifestacions de Madrid, Barcelona, Sevilla, València o Màlaga, entre moltes altres, amb la incorporació de desenes de milers de treballadors, molts d'ells militants de base de les organitzacions sindicals i activistes de l'esquerra. Les grans demostracions del diumenge han deixat clar moltes coses i, molt especialment, l'oposició majoritària a la política de pactes i concessions dutes a terme per les direccions de CCOO i UGT. La manifestació de Madrid, que ha abarrotat la Plaça de Neptuno congregant a prop de 150.000 persones, va ser precedida de la marxa de les columnes que des dels barris obrers han portat el seu missatge al centre de la capital: Carabanchel, Vallecas, Leganés, Getafe, Hortaleza, Moratalaz...van aportar a la mobilització la veu de la classe treballadora i la joventut més oprimida. Fet que també ha passat a Barcelona, on més de 200.000 persones, amb un component de treballadors i joves predominant, han omplert el centre de la ciutat. Aquest aspecte, que en les cròniques de molts diaris burgesos en el dia d'avui és silenciat, ha dotat al moviment del 15M d'un contingut de classe i anticapitalista extraordinari.

 

 

Un enorme potencial revolucionari

La masividad  de les manifestacions del 19J tiren per terra tots els laments d'aquells escèptics que han culpat als treballadors i la joventut de “falta de rebel·lia”. Un mantra que han repetit fins a la sacietat els dirigents de CCOO i UGT per justificar-se i donar una coartada a la seva estratègia de desmobilització i pau social. Però també, els esdeveniments d'aquest mes han servit per esborrar de cop les idees d'aquells sectors de l'esquerra que pontifiquen en els seus mitjans cibernètics sobre el suposat gir a la dreta de la societat. Dues cares d'una mateixa moneda que han estat desmentides en la lluita de classes amb aquesta mobilització impressionant.

El 19J i totes les accions de les setmanes precedents mostren també el potencial revolucionari que existeix en la classe obrera i entre la joventut. Anys de crisi salvatge del capitalisme, d'atacs a conquestes històriques del moviment obrer, de retallades contínues a les despeses socials, de tancaments d'empreses i acomiadaments massius, han conviscut amb un persistent desviament de recursos públics a les butxaques dels grans bancs i empreses, de contrarreformes laborals que han augmentat el poder empresarial fins a convertir a la classe treballadora en una legió d'esclaus sense amb prou feines drets. Tota la frustració, la ràbia acumulada, el descontentament profund, s'ha expressat amb una força que ha sorprès a molts. Aquesta és la forma en què la presa de consciència va llaurant-se, a salts, cops i canvis bruscs, esperonada per la descaro d'un sistema polític lliurat al gran capital que només sap recórrer a la repressió policial per intentar doblegar-nos.

 Aquest potencial revolucionari ha estat posat de relleu en l'acció, als carrers, però també en el conjunt de demandes que s'han debatut i aprovat en nombroses assemblees de barri i ciutat. Totes les aspiracions més sentides tenen un inequívoc signe anticapitalista: Nacionalització de la banca; increment del salari mínim; reducció de la jornada laboral per lluitar contra l'atur; defensa de les pensions, la sanitat i l'educació pública; retirada de totes les contrarreformes aprovades, laboral, pensions, negociació col·lectiva; nacionalització de les empreses en crisi...A més, la idea d'una democràcia real, que transcendeixi aquesta pantomima parlamentària en la qual les senyories posen el segell a les decisions que es prenen en els consells d'administració de la gran banca i els grans monopolis econòmics, també amaga la llavor d'una aspiració incompatible amb el capitalisme. Acabar amb la corrupció del sistema, aconseguir una democràcia real i participativa al servei dels interessos de la majoria, on els representants del poble estiguin sota el directe control de qui els tria, porta implícita la lluita per la democràcia obrera i socialista.

 

El moviment va reforçant el seu caràcter de classe, d'esquerres i anticapitalista a través de l'experiència transcorreguda i en la mesura en què es fa més massiu. És evident que en la jornada del 19J, el caràcter multitudinari de les manifestacions s'explica per que capes importants dels treballadors i de la joventut dels barris obrers s'ha incorporat amb força a la lluita. I aquest fet també introdueix en el si del moviment el que és l'autèntica democràcia participativa.

En aquesta jornada, els centenars de milers de joves i treballadors que han participat en ella no han tingut cap problema amb les idees que empenyen i fan més conscient al moviment i tampoc amb que les organitzacions de l'esquerra poden expressar-se amb total llibertat. I aquesta ha de ser una conquesta a defensar enfront de tots aquells elements sectaris que introdueixen prejudicis antipolítics, que actuen com una policia del pensament pretenent tutelar el que el moviment pot o no pot llegir, escoltar o pensar. Aquests elements, que fan del seu individualisme una virtut que tothom ha d'imitar i seguir cegament; que actuen de manera histèrica i burocràtica contra aquells treballadors i joves que estan organitzats en l'esquerra marxista i revolucionària lluitant des de fa molt temps per les mateixes reivindicacions que el moviment defensa; que sembren la divisió amb les seves coaccions i amenaces embolcallades d'un fals apoliticisme, estan quedant desbordats.

 Aquests fets cal posar-los de relleu per recordar a alguns que es diuen així mateixos “revolucionaris” moderns, transversals, roigvioletes, amants del facebook i les xarxes socials però als quals repel·leix el contacte amb el moviment real dels treballadors, de les fàbriques, de les cues de la desocupació, i que tenen el llustrós carnet del seu petit partit amagat en la butxaca en lloc segur, que aquests mètodes sectaris són completament reaccionaris i aliens a les tradicions democràtiques del moviment obrer i de l'esquerra marxista. No té aquesta forma d'actuar semblances amb el procedir de la burocràcia d'UGT i CCOO quan intenten tapar la boca als delegats crítics amb la seva política, expulsant fins i tot a militants que es destaquen en la defensa d'un sindicalisme de classe, combatiu i democràtic?

La realitat que està posant de manifest el moviment després de la gran mobilització del 19J i la incorporació dels treballadors i els sectors més oprimits de la joventut, està completament allunyada de l'esquema de quiosquet que alguns pretenen imposar.

 

 

Continuar la lluita cap a la vaga general
 
En les passades setmanes es va obrir el debat en moltes assemblees generals i de barri entorn dels passos a donar. Els marxistes de Militant i els joves del Sindicat d'Estudiants, igual que molts altres companys d'organitzacions d'esquerra, CGT i altres sindicats, vam defensar la necessitat que el moviment s'orientés cap a la classe obrera i posés com a demanda central la necessitat d'impulsar, des de baix, una nova vaga general. Un plantejament que, òbviament, ha comptat amb el suport de desenes de milers de militants i sindicalistes de base de CCOO i UGT, que veuen espantats la col·laboració de les cúpules sindicals amb el govern i la seva incansable recerca de pactes amb la patronal que invariablement es tradueixen en més concessions i nous atacs.

En aquest sentit també ha estat destacable que la proposta de la vaga general hagi comptat amb l'oposició activa dels elements sectaris anteriorment esmentats, que intenten per activa i passiva reduir aquesta explosió social a quatre demandes abstractes que recorden malament als teòrics més moderats i conciliadors del democratisme petitburgès. Aquesta és la raó que explica l'actitud de la premsa burgesa, tan còmoda amb aquest tipus de missatges innocus, i tan poc disposada a donar publicitat a la demanda de vaga general que milers han votat en assemblees i desenes de milers corejat als carrers.

La idea de la vaga general s'ha convertit en un eix de la mobilització després del 19J. Un fet extraordinàriament progressiu, que demostra l'avanç en la consciència de molts sectors que participen en el moviment. La vaga general, és a dir, involucrar al conjunt de la classe obrera en l'acció, parant la producció, exercint el seu poder en les empreses, en la vida social i política del país, debatent democràticament les reivindicacions que s'han proposat en les assemblees de barri, seria un pas fonamental per concretar les nostres demandes, començant per parar els atacs que s'han aprovat i frenar els que ja s'estan cuinant. Una vaga general que tindria un caràcter polític, de classe i molt conscient, que podria obrir la porta a formes de lluita contundents, començant per l'ocupació de totes aquelles empreses en crisis o que amenacen amb l'acomiadament de milers de treballadors. Si hem ocupat les places, si hem resistit les decisions antidemocràtiques de la Junta Electoral Central o la repressió policial, per què no podem ocupar les empreses que planifiquen impunement acomiadaments, defensar les ocupacions i exigir la seva nacionalització sota control dels treballadors? Una vaga general, convocada amb l'impuls del moviment 15M i les manifestacions del 19J, seria una vaga molt diferent. La possibilitat d'utilitzar les assemblees de barri com a comitès d'acció per estendre la lluita a cada racó de cada ciutat, en coordinació amb els comitès d'empresa i delegats sindicals, faria que aquesta vaga general tingués un seguiment històric.

 

Tal com han plantejat companys de les Assemblees de Treballadors i Treballadores de barris de Madrid, de la qual va partir la convocatòria de la marxa a les Corts del 19J i  a la qual va sumar el moviment 15M, feia molts anys que no es veia una cosa semblat a la capital. En efecte, Madrid va ser “pres” pels treballadors, pels joves dels barris, que han comprès la necessitat d'impulsar la vaga general en  els propers mesos. I aquest sentiment es va estenent. La pressió d'aquestes manifestacions ha estat acusades pels dirigents dels grans sindicats, CCOO i UGT, que no han trigat un dia per pronunciar-se contra la idea de vaga general en declaracions que omplen d’inidgnació als militants de base i a milers de delegats que han de suportar quotidianament l'ofensiva dels empresaris contra els drets laborals i els salaris de tots.

El secretari d'Acció Sindical d'UGT, Toni Ferrer, s'ha despenjat afirmant “que els sindicats ja van celebrar una el passat 29 de setembre i que ara es troben en una etapa de recuperació del diàleg social”. Fins i tot, amb el llenguatge d'algú que està completament al marge de la realitat, va assenyalar que la vaga del 29S va obrir “una nova correlació de forces” que s'ha materialitzat “amb la signatura de l'Acord Econòmic i Social”. Segons Toni Ferrer, el resultat positiu de la vaga va ser la signatura d'un acord que va reduir la quantia de les pensions i va elevar l'edat de jubilació als 67 anys. No, company Ferrer. Els milions de treballadors i joves que secundem la vaga general del 29S no ho vam fer perquè després signéssiu, sense consultar a la base i contra l'opinió immensament majoritària dels que participem en la vaga i les manifestacions d'aquell dia, una nova claudicació contra els nostres drets. El que hauria de dir el company Toni Ferrer és que quan totes les condicions estaven donades per continuar la mobilització, fer-la més contundent i extensa, vau tornar a la vostra fracassada estratègia de la pau social, asfaltant el camí perquè la CEOE i el govern s'embravissin i augmentessin els atacs. En la mateixa línia lamentable s'ha expressat el Secretari de Comunicació de CCOO, Fernando Lezcano, deixant clar que en els plans del sindicat no està el convocar una vaga general.

Les intencions dels dirigents sindicals són transparents. Ells també fan oïdes sordes al clam del carrer i la seva militància, i amb la seva actuació no fan més que desautoritzar-se i desacreditar-se davant els centenars de milers de treballadors i joves que estem en lluita. Però seria un error mesurar als afiliats de base dels grans sindicats pel que avui defensen els seus dirigents, encara que sigui realment inacceptable el que defensen. Als carrers de tot l'Estat s'han manifestat centenars de milers de treballadors, molts i moltes pertanyents a CCOO i UGT. I les seves veus no han deixat de corejar les consignes del moviment, inclosa la de la vaga general. Aquest fet també ha quedat clar en nombroses assemblees de ciutat i de barri, com a Màlaga per exemple, on centenars de delegats de CCOO i UGT, per descomptat de CGT, SAT-SOC, etc., han obert les portes de les empreses en les quals treballen perquè la propaganda de la Comissió de Moviment Obrer de l'Assemblea de Màlaga pogués distribuir massivament la seva propaganda a favor de la vaga general.

Les declaracions dels líders de CCOO i UGT entren en oberta contradicció amb el que defensa el moviment obrer avui i amb les necessitats de lluitar contra aquesta ofensiva sense treva del govern, la patronal i la banca. I hem d'aprofitar-nos d'aquesta contradicció, evident i manifesta, per orientar les nostres energies, de manera fraternal i companya, a la base dels grans sindicats, als centenars de milers d'afiliats, als delegats i als treballadors que estan darrere d'aquestes organitzacions, per guanyar-los a la causa de la vaga general. Hem d'aprovar plans d'acció en totes les assemblees de barri per arribar als polígons industrials, a les fàbriques i empreses, als talls, de manera directa, amb propaganda positiva i no sectària, cridant al conjunt de la classe obrera a imposar aquesta vaga, a forçar als dirigents de CCOO i UGT al fet que la secundin i organitzin en coordinació amb el moviment 15M i amb les organitzacions i col·lectius d'esquerra que han impulsat les manifestacions del 19J. Una orientació que també ha de servir per aconseguir un canvi real en els sindicats majoritaris a favor d'un programa de classe, combatiu i democràtic que tant necessitem.

 

Els propers mesos seran decisius. La lluita iniciada a l'Estat espanyol, com a Grècia, Portugal o França, com en les revolucions del món àrab o a Amèrica Llatina, no busca la reforma del capitalisme, no persegueix donar-li un rostre humà. Aquest és el límit que li volen imposar alguns sectors i els mitjans de comunicació burgesos, que tant promocionen i encoratgen la cara més inofensiva d'aquest moviment, més assimilable i manipulable per als seus interessos. De manera contradictòria, fent la seva experiència a través de l'acció i la posada en pràctica de les idees sotmeses a discussió, també de desenganys i replegaments temporals, el moviment donarà cada vegada més claredat als seus objectius revolucionaris. Sense seguir un guió preestablert, l'instint i les aspiracions dels que participem en aquest moviment conflueixen cap a la defensa d'un programa incompatible amb l'existència del capitalisme, i avançarà cap a la transformació socialista de la societat, cap a l'autèntica democràcia amb justícia social, acabant amb la dictadura dels banquers i els monopolis i reemplaçant-la per la participació directa de la població en la presa de les decisions polítiques i econòmiques en benefici de la majoria.