Tots a les manifestacions del 19 de juny!

 

Des del dia 15 de maig, desenes de milers de joves, estudiants, treballadors, aturats i pensionistes, hem ocupat les places públiques i hem pres el carrer de nombroses ciutats arreu de l’Estat, esdevenint una referència de lluita dintre i fora de les nostres fronteres. A Grècia i a França també s’han fet manifestacions massives, de centenars de milers en el cas grec, contra el mateix enemic: la dictadura dels banquers i la política de retallades socials.

La profunditat i extensió de la mobilització ha posat de relleu el rebuig de la majoria al capitalisme i a un sistema polític que només defensa els interessos dels poderosos i, lògicament, ha generat un reacció visceral de la dreta i els seus mitjans de comunicació, que no han trigat en criminalitzar-nos utilitzant la repressió per intentar desallotjar-nos de les places. La decisió, l’empenta i la valentia de la joventut, defensant-se de la brutalitat policial a Plaça Catalunya i a d’altres ciutats, ha estat la millor forma de desem- mascarar la hipocresia de CiU i el PP. Aquests elements han deixat clar de quin costat estan: dels “mercats”, de la banca, a favor de les retallades socials i les privatitzacions. Partits, com el PP, que segueixen sense condemnar els crims de la dictadura franquista, i que estan plens de corrupció, no poden donar-nos cap lliçó de democràcia.

A moltes de les assemblees que s’han fet en aquestes setmanes, a l’igual que a les manifestacions i concentracions, la majoria dels plantejaments defensats són d’esquerres. Ha estat públic i notori la defensa de reivindicacions contra la dictadura dels banquers i a favor de la nacionalització de la banca; contra la desocupació massiva i els EROs; en defensa de l’educació i la sanitat públiques i de qualitat; contra les mesures d’ajust i el transvasament de diners públics a les grans empreses; contra el frau del sistema polític del capitalisme, on les decisions fonamentals que afecten la vida de milions són preses pels grans poders econòmics i ratificades pels polítics que segueixen els seus dictats. Aquest ha estat el sentir de la immensa majoria dels que hem participat a les assemblees, manifestacions i concentracions d’aquests dies. La crítica, com és lògic, ha estat rotunda contra el govern del PSOE i les seves mesures contra la majoria de la població i en benefici exclusiu dels de sempre. Aquesta és l’explicació de la batacada que ha patit a les eleccions del passat 22-M i de l’avenç de la dreta, que lluny de ser una qüestió sense transcendència representa una amenaça seriosa per al nostre moviment i els drets de la majoria de la població.

Si aquest ha estat el sentiment majoritari, també hem pogut escoltar a companys plantejant que el moviment 15-M s’ha de situar al marge de la “dreta o l’esquerra”, o defensant l’“apoliticisme” de la nostra lluita. Des del Sindicat d’Estudiants hem combatut aquest idea dia rere dia. Com es pot dir que la nostra lluita no és política? És que potser fer manifestacions, concentracions, o acampades reivindicatives, no és fer política? Evidentment, sí que ho és. Estendre prejudicis contra la política, o fins i tot, negar el dret a que organitzacions d’esquerres intervinguin lleialment en el moviment plantejant propostes en positiu per fer avançar la mobilització, és clarament perjudicial per a aconseguir els nostres objectius.

Els nostres enemics estan organitzats i tenen idees polítiques molt concretes. És que potser nosaltres no tenim l’obligació també d’organitzar-nos i defensar idees que beneficiïn a la majoria? És cert que degut a l’abandonament que els joves i els treballadors hem patit per part de les direccions sindicals i dels grans partits de l’esquerra durant molt temps, s’ha generat un ambient de frustració i rebuig cap a la “política oficial”. Però no per això hem de deixar d’assenyalar que la responsabilitat de que ens trobem sense casa, sense feina i amb les pensions sota amenaça, és del sistema capitalista i d’aquells partits i organitzacions que el defensen. La democràcia sense justícia social no és real. Si volem democràcia real, necessitem transformar la societat. I això vol dir que ens hem de dotar d’un programa d’esquerres i anticapitalista, que defensi els nostres interessos i drets.

Continuar la lluita incorporant a la classe treballadora

Per fer créixer el moviment 15M i conquerir les demandes defensades a les assemblees, necessitem estendre la lluita i guanyar el suport de la classe obrera. La participació del moviment obrer donarà un caràcter encara més massiu a la nostra mobilització. I no només això. Aconseguir la solidaritat i implicació activa, confluint en una gran vaga general, és la clau per fer realitat les aspiracions d’aquestes setmanes.

Aquesta idea ha estat recollida amb força a l’Assemblea de Màlaga, que va convocar el passat 27 de maig una manifestació en la qual un eix central va ser la proposta de convocatòria d’una vaga general de 24 hores. La resposta a la crida a aquesta mobilització va ser impressionant: més de 20.000 persones van abarrotar els carrers, convertint la manifestació en una de les més massives de la història de la ciutat. Aquesta orientació és la que ha d’adoptar la coordinació d’assemblees de tot l’estat, que va tenir la seva primera reunió el passat 4 de juny a Madrid. La proposta d’organitzar una mobilització unitària a tot l’estat per al dia 19 de juny i donar continuïtat a la lluita és un pas endavant. Però, alhora, hem d’exigir a les direccions de CCOO i UGT que abandonin la seva postura de pactes amb el govern i la patronal, de “pau social” i desmobilització. Hem d’obligar als sindicats grans a que rectifiquin la seva estratègia ja, i que impulsin l’organització d’una gran vaga general en coordinació amb el moviment del 15M i el conjunt de les organitzacions polítiques i sindicals d‘esquerres.

Des del Sindicat d’Estudiants, que participem activament a les mobilitzacions i en el moviment 15M, pensem que aquest és el camí: ampliar i estendre la nostra lluita al conjunt de la joventut i els treballadors, paralitzar la vida social i econòmica per aturar els atacs i fer realitat les nostres reivindicacions. Aquesta és l’experiència positiva que ens transmeten els nostres companys a Grècia, a Portugal, a França i al món àrab.