No a la repressió de la joventut que lluita en defensa del seu futur.
Les mobilitzacions que en tot l'Estat espanyol hem protagonitzat desenes de milers de joves, estudiantes, treballadors i desocupats, el dia 15 de maig, han sorprès en tot el món. No obstant això, l'explicació de les mateixes és una mica el que tots coneixem.
Durant els últims anys hem hagut de suportar retallades i ajustaments que únicament han servit per a acabar amb drets històrics que la classe treballadora va conquistar amb esforç a través de la lluita. El govern del PSOE, acceptant la lògica del mercat i agenollant-se davant la gran banca i els poders empresarials, va retallar al maig de l'any passat el 5% dels salaris als empleats públics alhora que es retirava el xec bebè. Van prendre més mesures per a privatitzar l'ensenyament públic i la Universitat (Bolonya), així com la sanitat pública. Més tard va arribar la Reforma Laboral que va abaratir i va facilitar l'acomiadament a nivells mai vistos. Després vam veure la signatura per part dels dirigents de CCOO i UGT amb el govern i la patronal, d'una Reforma de les pensions que imposa l'edat de jubilació als 67 anys i que incrementa el càlcul dels anys cotitzats, rebaixant així la quantia final de les pensions. I ara ja sabem que després de les eleccions municipals arribaran nous atacs i retallades, com hem vist a Catalunya amb el govern de CIU i que han estat resposts amb la mobilització de centenars de milers de treballadors i joves.
Els rics cada vegada més rics
Els grans empresaris i banquers no han tingut cap rubor a escenificar, durant les reunions mantingudes en la Moncloa amb Zapatero, com dicten al Govern mesures en el seu exclusiu interès, i que aquest aplica sense la menor pèrdua de temps. Quan gairebé cinc milions de persones engrosseixen les llistes de l'atur, quan l'atur juvenil ronda el 50%, les grans empreses obtenen beneficis multimilionaris, incrementant-los en moltes ocasions sobre la base de nous acomiadaments. És el cas de Telefònica, encara que no l'únic. Gràcies a la seva privatització els accionistes i directius de Telefònica s'han embutxacat sous i bons multimilionaris que ara pretenen augmentar obscenament, en plena crisi, amb l'acomiadament del 20% de la seva plantilla (uns 6.400 treballadors). Un exemple que es pot multiplicar amb totes les grans empreses i bancs que cotitzen en el famós Ibex 35.
La responsabilitat dels dirigents sindicals i dels partits de l'esquerra
La mobilització del passat dia 15 és també el resultat de la incapacitat que els dirigents dels grans sindicats han mostrat per a donar continuïtat a la lluita del passat 29 de Setembre. Després d'aquella Vaga General, amb una amplíssima participació en els sectors clau de la producció i l'economia, amb manifestacions massives en els carrers, amb un ànim extraordinari i amb la voluntat de la majoria dels treballadors i la joventut de donar-li continuïtat, ampliar-la i endurir-la, la decisió final de Méndez i Toxo va ser la de trencar el camí iniciat, assumint per tant els atacs del Govern i donant-los en la pràctica un vernís de legitimitat. Però dur les coses fins a aquest extrem té les seves conseqüències, i el passat dia 15 vam veure un centelleig del que aquesta política de pactes i “pau social” poden provocar.
Continuar la lluita defensant un programa revolucionari
Després de les manifestacions i l'assemblea realitzada en la nit d'ahir en la Porta del Sol (Madrid), no ho han pensat dues vegades i han procedit amb nocturnitat i traïdoria, en plena matinada, al desallotjament dels prop de 200 companys que tenien la intenció de romandre allí fins al diumenge 22 de Maig, i que van ser trets mentre cridaven “No a la violència”. Amb la utilització de la repressió policial, amb càrregues i una agressivitat intolerables, amb la detenció de dues desenes de companys en la manifestació i amb el desallotjament d'aquest matinada, es veu el temor que aquest moviment ha despertat en el govern i entre els capitalistes. Des del Sindicat d'Estudiants ens solidaritzem plenament amb els companys reprimits per aquesta brutal actuació policial i exigim la llibertat sense càrrecs dels detinguts.
Ara és necessari continuar participant i enfortint aquestes mobilitzacions, redoblant els esforços en la convocatòria de les pròximes accions i assolir que en la pròxima data siguem fins i tot més dels quals participem el passat dia 15. I és necessari també, com l'experiència demostra, defensar un programa de lluita revolucionari.
Com és públic, la Plataforma Democràcia Real Ya, promotora de la mobilització, ha plantejat reivindicacions clarament progressives amb unes altres que posen l'accent en el apoliticisme de les manifestacions. En la nostra opinió és realment contraproduent estimular prejudicis contra l'organització i contra la participació en política. De la mateixa forma, les afirmacions públiques que aquestes mobilitzacions no tenen ideologia, o que cabem tots, tant “conservadors com progressistes”, amaguen i oculten l'autèntica realitat. I aquesta realitat és que les víctimes de la crisi, de l'atur, la precarietat, els baixos salaris, la repressió, tenen nom i cognoms: són els treballadors, els joves dels barris obrers, els aturats, és a dir la base social de l'esquerra. En les manifestacions no havia fills de papa dels barris burgesos. Per això cal fugir de tot oportunisme en el contingut de la mobilització que només serveix perquè els mitjans de comunicació ens presentin com una cosa innòcua i assimilable, com un ganivet sense fil, inofensiu.
Sens dubte l'abandó que els joves i els treballadors hem sofert per part de les direccions sindicals i dels grans partits de l'esquerra durant molt temps, han generat un ambient de frustració i rebuig cap a la “política oficial”. Però és necessari ressaltar que tota la situació que patim és responsabilitat i conseqüència d'un sistema econòmic i unes polítiques molt concretes. Els culpables de que no tinguem casa, no tinguem treball i ens anem a quedar sense pensions són els banquers i els grans empresaris que s'han beneficiat durant dècades amb l'explotació de les nostres famílies i que una vegada arribada la crisi del seu sistema ens l'estan fent pagar; per descomptat, també són responsables aquells partits i organitzacions que defensen els seus interessos i adopten amidades contra la majoria de la població.
Per això, per a no caure en confusions que li donen facilitats als nostres enemics, ni desviar l'atenció dels responsables directes de la nostra situació, cal ser clars i precisos. Per a assolir la victòria en aquesta lluita és fonamental aixecar un programa revolucionari i anticapitalista, que ens permeti guanyar el suport del moviment obrer, de centenars de milers de treballadors, de milers de delegats sindicals, que també sofrixen la crisi i s'oposen a la política dels seus dirigents. És necessari unificar la lluita amb la del moviment obrer, obligant als sindicats a abandonar la política de pactes i claudicacions que només ens porta nous i més durs atacs, preparant una resposta massiva i contundent, incloent la convocatòria de noves vagues generals, com a Grècia, a Portugal o a França.
L'organització i un programa d'esquerres conseqüent, revolucionari, són elements fonamentals en una batalla contra qui tenen en les seves mans els ressorts del poder i el control dels grans mitjans de comunicació.
Descarrega el nostre periòdic
