El govern central està preparant un augment de taxes universitàries (com a Anglaterra, Irlanda o Itàlia) i un aprofundiment del procés de privatització de la universitat pública.
El 16 de novembre es presentava, a la Sala Campoamor del Congrés dels Diputats, el llibre Propuestas para la reforma de la Universidad Española publicat per la Fundación Alternativas amb el patrocini del Grup Parlamentari Socialista del Congrés.
La moderadora va ser Mercedes Cabrera, exministra d'Educació del PSOE, i en la introducció va participar una altra diputada socialista, Mariví Monteserín. No és d'estranyar ja que en el Patronat de la Fundación Alternativas es troben, entre altres, diversos pesos pesats del PSOE, tals com la pròpia Mercedes Cabrera, Felipe González, Gregorio Peixos Barba o José Luis Rodríguez Zapatero.
Els autors del llibre, en la seva majoria professors universitaris, esbossen les reformes que, en la seva opinió, necessita la universitat i que suposen enormes atacs a la universitat pública.
Augment de taxes
En aquests últims mesos, diferents governs a Europa elevaven les taxes universitàries a límits insospitats (Anglaterra, Irlanda o Itàlia). Un dels articles del llibre proposa el mateix, augments del cost de la matrícula de manera generalitzada i especialment per als repetidors, recolzant d'aquesta forma les últimes mesures ja aprovades sobre aquest tema pel ministre Gabilondo (augment del preu de les segones matrícules del 50% i del 100% per a les terceres). Segons l'articulista:
1.- Els estudiants paguem amb la matrícula només el 10% del que costa el nostre curs escolar (aproximadament 8.000 euros). Aquest desajustament ha de corregir-se de manera immediata carregant aquesta despesa sobre les espatlles dels estudiants. Per a això proposa disparar la figura de la beca-préstec enfront de les beques, de tal manera que un jove comenci la seva vida hipotecària als 18 anys.
2.- Els estudiants repetim molt i això és una despesa per a l'Estat que el contribuent no té perquè realitzar. No obstant això, les dades del propi Ministeri d'Educació (Dades i xifres del sistema universitari. Curs 2009/2010) contradiuen completament aquesta visió interessada: el 47% dels graduats té menys de 25 anys, i cal tenir en compte que no tots els estudiants comencen la carrera amb 18 anys, a més de que el 32,6% dels estudiants compatibilitzen treballs i estudi.
3.- Per això, a més de les beques-préstec, és necessari penalitzar les segones i terceres matrícules fins a aconseguir el 70% del cost real (5.600 euros).
En qualsevol cas, el problema de la repetició d'assignatures no es deu al fet que els estudiants no vulguem aprovar, sinó a la massificació, la falta de classes de reforç per a alumnes amb dificultats, la necessitat de molts estudiants de compatibilitzar estudis amb treball, etc. Augmentar el cost de la matrícula i de la repetició d'assignatures perjudicaria als estudiants fills de treballadors.
Bolonya no és suficient
Si hi ha alguna cosa que comparteixen tots els autors del llibre és la seva obsessió per considerar que el pla Bolonya és positiu, alhora que insuficient. El govern i els seus intel·lectuals reconeixen ara el que sempre van negar: que el pla Bolonya estava concebut per a un ensenyament en dos trams: Una "general" de quatre anys (grau) i una especialitzada de dos (màster) i varis d'ells es lamenten que el grau no es pugui realitzar en tres anys: Una formació bàsica i devaluada, per a la mà d'obra barata, i una especialització per a la minoria. Així, de pas, l'Estat s'estalviaria un any de despeses en educació. Per als empresaris, igual que per als autors del llibre, l'educacióha de respondre, al cap i a la fi, a la llei de l'oferta i la demanda, per això és necessari el menor nombre d'especialitzats possible. Al seu torn llancen una nova proposta-atac: obrir un procés de fusió de les 50 universitats públiques que existeixen en l'actualitat a un nombre molt més reduït, ja que "Difícilment un país com el nostre (...) pot mantenir un sistema universitari de la grandària, complexitat i la distribució que actualment té". Deixant entreveure, clarament, que l'objectiu és buscar una situació propera a l'existent el 1975, quan només existien 25 universitats públiques en les quals estudiaven 200.000 estudiants, enfront dels prop de milió i mig del curs 2008/2009.
Drets democràtics
Amb la LOU, que preparava l'adaptació a Bolonya, es va permetre l'entrada de l'empresa privada en els òrgans de govern de la universitat. Però això no sembla ser suficient. Els autors del llibre proposen la creació d'un Consell d'Administració, semblant al de les empreses, que governi la universitat, sent el rector i el seu equip simples executors de les seves ordres. Per descomptat, a això li donen un vernís progressista argumentant que així s'acabaria amb les camarilles internes, els localismes, etc. No obstant això, és precisament la falta de democràcia interna la que ha fomentat el sorgiment de localismes i camarilles. Amb un govern en forma de Consell d'Administració la universitat estarà directament al servei de l'empresa privada i no de la comunitat educativa i les necessitats socials generals.
Privatització
Malgrat que la privatització de la universitat s'ha anat aprofundint en els últims anys (introducció del Consell Social, bancs, préstecs-renda, centres concertats universitaris, etc.) el llibre planteja una nova volta de rosca: que la I+D+i (Investigació, Desenvolupament i innovació) sigui la porta de darrere per a l'entrada del capital privat a la universitat, a través del que denominen mecenatge. La realitat és que són grans empresaris i corporacions les que ho fan, amb l'únic objectiu de pressionar als grups d'investigació perquè es dediquin a qüestions de les quals puguin obtenir beneficis.
Una altra de les idees que es plantegen és que les subvencions públiques a projectes d'investigació estiguin lligades a la productivitat. Si unim aquesta mesura a l'anterior, observarem clarament la direcció de la investigació universitària espanyola. Els empresaris ignoraran directament els projectes d'investigació lligats a les humanitats, la majoria dels quals no reporten benefici econòmic.
Ni una referència als problemes fonamentals
Segons aquesta visió de la universitat els seus problemes són: localisme, endogàmia, problemes de govern, investigació, etc. És cert que aquests problemes existeixen però per descomptat no són els principals. Sí ho són la falta de finançament, la massificació, la privatització, la falta de drets democràtics... Però acabar amb la repetició d'assignatures, el fracàs universitari, l'endogàmia, i altres problemes, no passa per retallar i privatitzar, si no per augmentar i millorar les condicions de treball i d'estudi a través d'una universitat pública de qualitat, amb la suficient inversió perquè qualsevol fill de treballador pugui realitzar estudis superiors. L'educació és un dret, no un negoci.
Si el PIB en educació universitària augmentés fins al 2% podria garantir-se una política de contractació de professors amb salaris dignes, que redueixi el nombre d'alumnes per aula sense necessitat de posar més traves acadèmiques (enduriment de la selectivitat, numerus clausus) o econòmiques (augment de taxes en les segones matrícules). Això garantiria avaluacions correctes i una atenció individualitzada, la supressió del numerus clausus, una educació completament gratuïta, augmentar les beques de manera que fossin beques-salari de 1.100 euros al mes (i no 3.400 a l'any com avui dia).
Els autoproclamats "realistes" argumentaran que estem en crisis. Però mentre als treballadors se'ls aplica retallades salarials, reformes laborals i de les pensions i constants augments dels impostos indirectes, les empreses espanyoles han augmentat en el primer trimestre de 2010 el seu benefici brut en un 14% i el seu valor afegit brut un 6,4% en el primer semestre de 2010. Si l'Estat està endeutat, hauria de deixar de regalar diners als bancs i expropiar a les grans empreses per posar-les a produir sota control dels treballadors, dedicant els beneficis a qüestions tan fonamentals com la sanitat i l'educació públiques.
22 de gener de 2011
Descarrega el nostre periòdic
