Declaració política d'Esquerra Revolucionària del País Valencià
El succeït el 28 de maig al País Valencià suposa un dur colp per a la classe treballadora i la joventut. Després de 8 anys de Govern del Botànic (la coalició entre PSOE, Compromís i Unides Podem) en la Generalitat i d'alcaldia de Joan Ribó a la ciutat de València, el PP arrasa i s'imposa com el partit més votat en les tres províncies.
El mapa electoral valencià s'ha tenyit de blau. A nivell autonòmic, el PP de Carlos Mazón ha augmentat els seus vots fins a un 71%, duplicant el seu nombre de diputats (de 19 a 40). Al mateix temps, la ultradreta de Vox també avança considerablement, passant de 10 a 13 escons i obtenint 23.938 vots més que en 2019. Ciutadans desapareix de Les Corts i perd 430.245 vots que són absorbits pel PP i Vox, no obstant això el bloc reaccionari aconsegueix 1.202.074 vots. Encara que és una xifra menor a l'obtinguda fa quatre anys (47.667 vots menys), la participació en aquestes autonòmiques ha baixat fins a cinc punts percentuals. Això significa que el vot de la dreta no sols s'ha reorganitzat, sinó que aconsegueix ampliar la seua base electoral.
D'altra banda, els resultats per a l'esquerra són funestos. PSOE, Compromís i UP-EUPV han perdut 163.757 vots en total. L'avantatge en 40.398 paperetes que en 2019 van aconseguir enfront del bloc de la reacció ha quedat estomacada.
Compromís perd un 20% dels seus votants i dos escons, quedant-se amb 349.096 suports i 15 diputats. Unides Podem pateix una sagnia sense precedents i desapareix del Parlament perdent els seus 8 representants: 127.423 vots menys que en 2019 (una caiguda del 59%!). Aquesta desfeta de les coalicions a l'esquerra de la socialdemocràcia tradicional ni tan sols pot ser mínimament compensada per un creixement modest del PSOE-PSPV, que amplia en 4 els seus escons i arranca 54.042 vots més que en 2019.
D'aquesta manera, el pacte del Botànic queda mort i enterrat i el Partit Popular tornarà per la porta gran, i amb el suport de Vox, a la Generalitat.
A nivell municipal, l'esquerra tampoc aconsegueix escapar d'una patacada majúscula. Amb una participació del 72,01% (major que en les autonòmiques) la dreta recupera un dels pocs Ajuntaments del Canvi que encara quedaven, el de València, on tant el PP com Vox dupliquen els seus resultats. El PP guanya en els 19 districtes de València (en 2019 va ser la formació més votada només en 5) i puja en 67.154 vots i 5 regidors (obté 151.482, un 36,62%, i 13 butaques) i Vox augmenta 24.569 paperetes i 2 regidors (aconsegueix 52.695 vots, el 12,74%, i 4 regidors).
El Compromís de Joan Ribó perd 7.273 vots encara que es manté com a primera força de l'esquerra, Podem-EUPV es queda sense representació en el consistori (obté 9.677 vots i perd el 40% dels seus suports) i el PSPV (que incrementa els seus resultat en 3.902 vots) manté el mateix nombre de regidors.
Aquesta mateixa dinàmica es repeteix a les ciutats més importants del País Valencià: Alacant, Elx, Castelló, Benidorm, Torrevella, Torrent… tot queda en mans de la reacció. De fet, de les 15 ciutats amb més de 50.000 habitants, el PP aconsegueix 9.
Que la dreta més reaccionària haja tornat a les institucions valencianes és una molt mala notícia per a qualsevol jove i treballador. Però, què ha passat? Per què aquests resultats? Com és possible que el Partit Popular més corrupte i ranci i els seus cosins germans de Vox avancen d'aquesta manera?
Collint el que se sembra. Ni “Govern de progrés” ni “municipalisme transformador”
La il·lusió i expectatives que van generar tant el Govern del Botànic com l'alcaldia de Compromís a València en 2015 va ser proporcional a l'odi de classe que la gran majoria de joves i treballadors sentim contra la dreta. No és cap minúcia. Aqueixes eleccions van significar posar fi a 22 anys de corrupció, espoli i privatitzacions a les mans del PP. Després de dues dècades de Rita Barberà, Camps i Fabra, i de les majors i més escandaloses corrupteles mai vistes, l'esquerra s'imposava al País Valencià i en una de les ciutats més importants de l'Estat espanyol. Aqueixa victòria va ser, sens dubte, el reflex del 15M, de la Primavera Valenciana o de les lluites veïnals del Cabanyal.
Però després de huit anys de coalició de “progrés” entre el PSPV, Compromís i Podem i de polítiques que no han millorat la vida de la gent, i després de huit anys d'un Ajuntament del Canvi que no ha canviat gens fonamental, la reacció recupera un dels seus feus.
No volem ser sectaris ni ens alegrem d'aquesta situació. Faltaria més. Però hem d'assenyalar que Compromís i els seus socis d’Unides Podem han collit el que han sembrat. Els resultats del 28M han posat damunt de la taula el desencantament, la decepció i frustració amb les polítiques de pau social, de propaganda mentidera i de “gestió responsable” del capitalisme practicades per l'esquerra valenciana.
Durant tota la campanya electoral, tant el PSPV com les organitzacions a la seua esquerra, s'han basat a exaltar els avanços aconseguits en matèria d'habitatge, sanitat i educació pública, dependència, igualtat i sostenibilitat. Ximo Puig, Mónica Oltra, Joan Ribó i companyia ho han fet tot bé. Xe, que el País Valencià és un paradís en la terra i un exemple de municipalisme transformador al servei de les majories socials. De veritat?
Fem un breu balanç d'aquests huit anys. Amb les xifres reals, les que importen de veritat, les que amaguen des de les Corts Valencianes.
Segons l'INE, la taxa de pobresa al País Valencià se situa en el 22.3% i quasi 100.000 xiquets viuen en la pobresa severa. El 37% de la població no pot pagar-se unes vacances, el 34% no pot afrontar despeses imprevistes i un 12% es veu obligat a retardar pagaments de factures.
La nostra comunitat és la segona amb una menor taxa d'emancipació juvenil, els preus de l'habitatge van aconseguir el seu màxim històric al novembre de 2022 amb la major pujada interanual de tot l'Estat (un 16,6%) i, a la ciutat de València, els lloguers han pujat un 37% l’últim any.
L'educació i sanitat pública segueixen destruïdes. El desmantellament practicat pel PP no s'ha revertit i, fins i tot mesures progressistes que apuntaven en una bona direcció com la suspensió del copagament o la reversió a gestió pública de l'Hospital d'Alzira, s'han quedat en res. En aquest hospital, per exemple, el personal sanitari ha estat cinc anys amb el conveni caducat!
Així vivim la classe obrera i la joventut valencianes, i no en el món de propaganda que el Botànic ens ha intentat vendre. El PSOE-PSPV ha governat per als grans empresaris i especuladors, només cal recordar les recents declaracions de Ximo Puig qualificant de “profundament injustes” les paraules d'Ione Belarra sobre l'amo de Mercadona, Juan Roig, i preguntant-se que “per què aquest atac a una empresa valenciana”. I quina va ser la resposta dels seus socis de Govern? Cap. El silenci.
I aqueix és el problema. Que Compromís i Podem s'han humiliat davant el Partit Socialista i han engolit amb tot. El que succeeix a nivell estatal amb el Govern de coalició, ja va començar molt abans a petita escala al País Valencià. Com els treballadors i joves anem a confiar en aquests dirigents de l'esquerra? Sí, alguna vegada han mostrat alguna “diferència” amb l'estratègia del PSOE, però en política el que importa són els fets, i no les paraules. Dir una cosa i fer la contrària, resta credibilitat, summa desafecció política i genera desmoralització.
Ha sigut una després d'una altra de grans favors als capitalistes. Primer va ser l'ampliació del port de València. Després la turistificació i gentrificació de les nostres ciutats que està permetent que aqueixos xicotets empresaris que viuen de l'explotació dels treballadors i immigrants (la base electoral de Vox!) s'estiguen folrant. Després, frenar coste el que coste la vaga que s'estava gestant en la sanitat pública. Fa res, l'acord entre la Ford i la burocràcia sindical per a aplicar un ERO en la planta d'Almussafes que deixa al carrer a 1.124 treballadors i que ha comptat amb el suport del Govern autonòmic.
La desactivació de la lluita obrera i juvenil és el que explica aquesta reculada electoral, i no la suposada falta de consciència o el “gir conservador” en la societat valenciana.
Lliçons per a l'esquerra. Només lluitant es conquisten drets!
La gestió responsable del capitalisme i la “política realista” li ha eixit molt malament a l'esquerra al País Valencià. A l'estil Pedro Sánchez i la convocatòria d'eleccions generals anticipades el 23J, Ximo Puig ha donat una puntada als seus antics socis i els culpa de tots els mals electorals. Així paga el PSPV els serveis prestats. I, Podem i Compromís en lloc de traure totes les lliçons necessàries, fer autocrítica i tractar d'esmenar els molts errors comesos, han decidit continuar caient pel precipici en el qual es troben.
A pesar que aquests resultats electorals col·loquen una pressió major perquè s'arribe a un acord entre Sumar i Podem a nivell estatal, Compromís (representant al sector més arribista i burocràtic) ja ha declarat que “Podem resta més que suma” i que, si volen acord, els candidats de la plataforma valenciana han d'encapçalar les llistes de València, Castelló i Alacant. “El 28M ha esborrat a tota l'esquerra a l'esquerra del PSOE excepte a Compromís, els Comuns i Más Madrid. El model és el d'ací”, han dit.
Doncs comença bé la reflexió. Sembla ser que no s'adonen (o sí, però no els importa), que aquests mètodes de pactes en despatxos, acords per dalt i abandonar un programa de lluita conseqüent és el que ens ha portat a aquesta situació. I si els errors continuen aprofundint, els resultats el 23J seran molt semblants als obtinguts diumenge passat.
Resulta molt ingenu, o molt estúpid, pensar que el col·lapse de l'esquerra a l'esquerra del POE no afectarà Compromís. Ells també en són part, i una de molt important amb Ada Colau, Pablo Iglesias, Yolanda Díaz o Rita Maestre, d'aquest autèntic desastre per a l'esquerra.
La “practicitat” i la “unitat” amb la qual ara ens torren els dirigents de l'esquerra es mostrarà impotent per a frenar a la dreta si no recuperem el que, precisament, va ajudar a pujar a aquestes formacions: la mobilització més contundent, la lluita i l'organització dels més oprimides i oprimides.
La vida de la gent mai millorarà si l'esquerra basa tota la seua acció en el parlamentarisme i en les vies institucionals. Tots els engranatges del sistema capitalista estan pensats i dissenyats perquè els rics siguen cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres. Per això, la lliçó principal que ens deixen les eleccions del 28M és que necessitem construir una esquerra combativa, revolucionària, que estiga lligada a la lluita social, que impulse un sindicalisme democràtic i que sí, batalle conscientment contra el capitalisme i per la transformació socialista de la societat.
Des d'Esquerra Revolucionària sabem que no és una tasca senzilla ni fàcil, però estem compromesos en això perquè no hi ha un altre camí. Si tu també vols lluitar per la revolució social i acabar amb el malson que aquest sistema significa per a la majoria, uneix-te a nosaltres.
Descarrega el nostre periòdic
