Declaració d'Esquerra Revolucionària i el Sindicat d'Estudiants
Les impressionants mobilitzacions del diumenge 13 a Madrid i dissabte 19 a València exigint un habitatge digne i assequible van ser una impugnació frontal a les polítiques del govern de Pedro Sánchez. El dia 20 desenes de milers de persones van tornar a sortir a les illes Canàries contra el turisme massiu i la carestia de l’habitatge que pateixen les famílies treballadores. Un crit unànime va resumir en aquestes manifestacions l'opinió que a milions de persones els mereix les mesures aprovades pel PSOE i Sumar: “La Llei d’Habitatge és una merda!”.
La xerrameca governamental sobre els “escuts socials”, la cantarella del “ningú es quedarà enrere”, la demagògia barata amb la suposada “congelació de desnonaments”, les proclamades “ajudes” al jovent per a aconseguir habitatge, etc., ja no enganyen ningú.
I què ha fet el govern davant d'aquesta negació inapel·lable a un dels eixos centrals de la seva política econòmica i social? Riure's de nosaltres i intentar prendre'ns el pèl una vegada més.
L'endemà de la manifestació de Madrid, com a resposta a la indignació dels centenars de milers de manifestants, Pedro Sánchez va anunciar una nova dotació de 200 milions per al Bo Jove de Lloguer. Aquests 200 milions seran un nou regal als rendistes, com ho van ser les anteriors partides pressupostàries destinades a aquesta mena d'ajudes que, lluny d'abaratir els lloguers, el que han provocat ha estat una pujada en una quantia equivalent a l'import de la suposada “ajuda”.
El vincle del PSOE amb els interessos dels capitalistes i rendistes dels sectors immobiliari i turístic, que són els grans beneficiaris de la fins ara imparable escalada del preu del lloguer, és tan gran que no estan disposats a intervenir ni mínimament les seves activitats especulatives, ni a frenar la seva carrera per acumular beneficis fabulosos a costa de l'empobriment de la gran majoria treballadora.
Aquesta política del PSOE d'afavorir l'enriquiment d'especuladors i rendistes compta amb la complicitat de Sumar en el Consell de Ministres. Les protestes dels portaveus de Sumar són només de paraula, un patètic intent de complaure els seus votants que no té cap efecte en les polítiques capitalistes que el govern imposa cada dia.
Els rendistes en el punt de mira
Les centenars de milers de persones que sortim als carrers no només assenyalem al govern central i als autonòmics del PP. També vam posar en el punt de mira de la nostra indignació a aquesta capa social de rendistes que es lucren saquejant els salaris de la classe treballadora mitjançant lloguers desmesurats.
Bancs, fons d'inversió, empreses de gestió de lloguers i propietaris particulars són percebuts clarament com a enemics de classe i per això la consigna “la solució és l'expropiació” es va estendre amb força al llarg de les immenses manifestacions.
En els últims dos anys han proliferat a xarxes socials tot tipus de vídeos d'aspirants a taurons financers que explicaven amb un somriure d'orella a orella com llogant pisos es podia viure a cos de rei, sense fotre brot. Els més agosarats presumien que els seus llogaters eren els qui en realitat pagaven amb els seus lloguers les hipoteques dels nous pisos que compraven cada any.
Però aquest insult a la classe treballadora ha trobat finalment la resposta que mereixia. Aquests rendistes són simples paràsits, sangoneres que pretenen viure a costa del treball aliè sense aportar absolutament res a la comunitat, i així ho veu i expressa amb contundència cada cop més gent.
Aquest sector social parasitari ha estat un dels principals beneficiats de les polítiques del govern central i dels governs autonòmics. Els rendistes que es lucren amb pisos turístics, amb el lloguer d'habitacions o de tuguris que no reuneixen les mínimes condicions d'habitabilitat, són una part important dels fans incondicionals del PP i de Vox que, sota la mirada tolerant del govern estatal, els afavoreixen amb les seves mesures i permeten el cúmul d'irregularitats que cometen cada dia.
Enfront d'aquests paràsits hem de reivindicar amb força que l'única manera de garantir un habitatge digne i assequible a tots els que la necessiten és mitjançant la constitució d'un parc d'habitatge públic de lloguer social, i controlada pels sindicats de llogateres i de l’habitatge, és a dir, pels propis afectats i afectades i les seves representants directes.
Aquest parc ha de nodrir-se, en primer lloc, amb els habitatges que avui són propietat de bancs, societats d'inversió i propietaris rendistes. Ja han saquejat les nostres butxaques durant massa temps i ha arribat el moment que l'habitatge deixi de ser pastura de l'especulació i sigui un dret efectiu! El 9N hi ha convocades manifestacions a Sevilla i a Màlaga, i el 23N a Barcelona. Cal estendre i unificar totes aquestes mobilitzacions!
Cal avançar amb pas ferm cap a la vaga de lloguers!
L'enorme força del moviment de l’habitatge va quedar demostrada no sols per l'assistència massiva a les manifestacions, sinó per les reaccions dels mitjans de comunicació capitalistes. Immediatament després de la mobilització de Madrid, editorials periodístiques, tertúlies, seccions especials en els mitjans de comunicació, etc., reflectien el temor de la classe dominant a què l'habitatge sigui el desencadenant d'un nou 15-M i que, en aquesta segona onada, les mobilitzacions siguin molt més contundents.
Entre els manifestants existeix un sentiment que això només ha estat el principi. Ara és necessari ampliar i reforçar el moviment i preparar el pròxim pas d'aquesta batalla, apuntant al cor mateix de l'enriquiment parasitari dels rendistes amb una gran vaga de lloguers.
Fa a penes unes setmanes la idea de la vaga de lloguers semblava un somni inassolible. Però després de les darreres mobilitzacions, i la previsió de què les que hi ha convocades seran gegants, les coses han canviat radicalment. L'entrevista televisiva al president de Lloguer Segur, una empresa de gestió de lloguers que garanteix als propietaris el cobrament de les seves rendes en tota circumstància, i els seus balbotejos davant la pregunta de quant temps suportaria la seva empresa una vaga de lloguers, són tota una demostració de l'efectivitat d'aquesta eina de lluita.
Els comentaristes de la dreta i els portaveus oficials o oficiosos dels rendistes han iniciat ja una campanya de por i amenaces, presentant un negre horitzó de desnonaments massius, de retirada de milions d'habitatges del mercat de lloguer, d'embargaments de comptes bancaris i de vehicles, i tot tipus de plagues bíbliques que caurien implacablement sobre els caps de qui participés en aquesta vaga.
Tota aquesta xerrameca és la viva expressió del pànic que els provoca la idea que les persones llogateres ens alcem i posem fi a tants anys d'abús i lladrocini.
Una persona aïllada que deixa de pagar el lloguer pot ser impotent enfront de la maquinària judicial i repressiva que l'Estat posa al servei dels rendistes. Però un impagament de desenes de milers –i no diguem ja de centenars de milers–, que obtindria el suport massiu del conjunt de les famílies treballadores, és una cosa molt diferent.
Els qui tindrien un problema greu el primer mes de vaga serien empreses com Lloguer Segur, que es veurien abocats a la suspensió de pagaments. Tots els rendistes que operen amb crèdit hipotecari, i tots aquells que viuen de les rendes sense una altra mena de treball, es veurien forçats a cedir, i ni el govern central ni els governs autonòmics podrien fer res per a impedir-ho.
A l'Estat espanyol comptem amb un important precedent, la vaga de lloguers de Barcelona que es va desenvolupar entre finals del 1930 i setembre-octubre del 1931. La pressió econòmica sobre els propietaris va ser de tal magnitud que en molt poques setmanes van començar a oferir considerables rebaixes de lloguers, reparació d'habitatges deteriorats, etc.
Les claus per a l'èxit d'aquest moviment resideixen en la construcció dels sindicats de llogateres i de l’habitatge a tots els barris, i en la mobilització de tots els col·lectius i organitzacions de la classe treballadora per a donar tot el suport necessari a aquesta vaga.
El problema de l'habitatge és un problema de tota la classe treballadora i tot el moviment obrer organitzat ha d'implicar-se en el suport i impuls d'aquesta vaga.
Tenim la força necessària per a guanyar aquesta batalla. La classe i la joventut treballadora portem molts anys ja perdent drets i sofrint una contínua deterioració de les nostres condicions de treball i de vida. És el moment de posar-nos dempeus i guanyar el dret a un habitatge digne fora de les urpes dels propietaris rendistes!
Descarrega el nostre periòdic
