LA CLASSE OBRERA DERROTA AL PP

Un cop més, a l’igual que fa quatre anys, la classe treballadora s’ha mobilitzat massivament per impedir que la dreta arribés al poder.

En aquests darrers quatre anys, el PP ha demostrat la seva herència franquista un cop rere l’altre: defensa de l’educació privada i catòlica, criminalització dels immigrants, els joves, els gais i lesbianes, els bascos i catalans, etc. Com no podia ser d’altra manera, a aquesta campanya s’ha sumat la Jerarquia eclesiàstica, amb manifestacions com la del 30 de desembre en defensa de la família catòlica i demanant obertament el vot per a la dreta. Davant de la mobilització de la reacció, els treballadors han comprès la importància de barrar-los el pas en aquestes eleccions. 

Un cop dit això hem de deixar clar un fet determinant: aquesta victòria no ha estat un xec un blanc per al govern del PSOE ni un suport acrític a la seva gestió. La primera legislatura del govern Zapatero va ser una oportunitat magnífica per fer una política en benefici dels interessos generals de joves i treballadors, però malauradament aquella oportunitat va ser desaprofitada. 

Després de la victòria del 14 de març de 2004 els joves i treballadors esperaven una ruptura radical amb la política realitzada pel PP en els anys precedents. S’han aprovat mesures positives (retirada de les tropes de l’Iraq o el matrimoni homosexual), però en punts centrals que determinen les nostres vides (precarietat laboral, sanitat i educació públiques, carestia de la vida, habitatge...) no ha estat així. En moltes ocasions, en comptes d’enfrontar-se a la dreta, als grans empresaris i a la Jerarquia eclesiàstica, aplicant una genuïna política d’esquerres, el PSOE ha cedit a les seves pressions (LOE, plans de Bolonya, contrareforma laboral, finançament de l’Església, manteniment de la Llei de Partits, intervenció imperialista a l’Afganistan, permissivitat amb les bandes feixistes...). 

De fet hem de dir que, en molts casos, la política del PSOE ha enfortit a la dreta, perquè aquestes concessions, en comptes d’apaivagar-la, el que fan es envalentir-la perquè demanin encara més. 

Tot això pot sembrar l’escepticisme entre els joves i els treballadors, en veure a un govern d’esquerres més preocupat en acontentar als bisbes que en solucionar els nostres problemes fonamentals. Això pot provocar desil·lusió i desmobilització de l’esquerra, obrint el camí a un retorn de la dreta al poder. 

La caiguda d’IU

Izquierda Unida ha estat un dels que més mal parats han sortit d’aquestes eleccions. Tot i que és cert que la llei electoral perjudica especialment a la coalició, aquesta no pot ser una excusa per no fer una anàlisi més seriosa dels seus errors. Amb aquesta mateixa llei electoral, IU va arribar a tenir 21 diputats als anys 90, en comptes dels 2 que té ara. En un context de polarització política i social tan acusat om el d’aquestes eleccions, els joves i els treballadors han vist al PSOE com la forma més útil de parar a la dreta. Un element decisiu perquè això fos percebut d’aquesta manera ha estat que IU no ha ofert una alternativa clara d’esquerres a la política del govern. IU ha recolzat moltes de les seves concessions a la dreta, com la LOE o el suport a la intervenció imperialista a Haití. Davant de dos partits amb un programa sense grans diferències, la classe obrera se sol decantar pel més gran. 

Hi ha un ampli espai a l’esquerra del PSOE, però aquest requereix defensar una alternativa d’esquerres clara, anticapitalista, que no es dediqui només a la política parlamentària sinó que se centri sobretot en els problemes dels barris, les fàbriques i els centres d’estudi. 

Fa falta una política revolucionària

Si alguna cosa ha demostrat aquesta legislatura és que una política que accepta la lògica del sistema capitalista no pot garantir una millora real de les condicions de vida dels joves i els treballadors. El que la burgesia dóna amb una mà amb l’altra ho pren més endavant. Les petites pujades del Salari Mínim Interprofessional o de les pensions estan sent dilapidades per l’increment disparat de la inflació. Les perspectives laborals per als joves no són gaire optimistes: un estudi recent, fet per CCOO, assenyala que el sou mitjà dels llicenciats és de poc més de 700€ durant els primers cinc anys de treball. Les contrareformes laborals en comptes d’acabar amb la temporalitat, han significat un abaratiment de l’acomiadament, més precarietat i repressió sindical. I mentre s’empitjoren més i més les nostres condicions laborals continua produint-se un transvasament de milions d’euros a les butxaques dels grans empresaris. 

Aquests mateixos empresaris són els més interessats en les divisions que intenta crear la dreta entre els joves i els treballadors de diferents països i nacionalitats. L’esquerra ha de combatre aquestes idees xenòfobes d’una manera clara i ferma. El principal responsable dels nostres problemes és la burgesia, i tots els treballadors i estudiants hem de lluitar units en contra d’ella. Per defensar als treballadors el PSOE ha de dur a terme un programa genuïnament d’esquerres. Anteriors governs del PSOE que van apostar per arribar a acords amb la dreta nacionalista de CiU i PNB van emprendre privatitzacions i atacs a la classe obrera. Aquest no pot ser el rumb que prengui el govern Zapatero. 

Tots els indicadors assenyalen que hi haurà una greu crisi econòmica i els empresaris voldran que la classe obrera sigui la que pateixi les conseqüències. A la nit electoral Zapatero va dir que governaria per als que menys tenen. En un context de crisi econòmica generalitzada l’única forma de fer-ho és amb una política verdaderament d’esquerres. La joventut i la classe obrera no han de pagar els plats trencats del capitalisme. 

Després d’una dècada de boom econòmic en el que no han millorat substancialment les nostres condicions de vida, no podem permetre que siguem ara els joves i els treballadors qui paguem la decadència del sistema capitalista. La crisi l’han de pagar els mateixos que en aquests anys han engreixat les seves carteres fins a límits inimaginables a costa de l’explotació del treball i la salut de milions de treballadors, que dia a dia es deixen la pell per poder arribar a finals de mes. 

En aquest sentit el nou govern té tota la responsabilitat i totes les possibilitats de no decebre als milions de persones que el van votar. Tot i que és cert que Zapatero continua dient que les ajudes socials continuaran desenvolupant-se durant aquests quatre anys, nosaltres l’hem d’exigir que aquests siguin programes seriosos i que ataquin l’arrel dels nostres problemes. No ens val amb promeses ambigües i superficials que es portin a terme al final de la legislatura. 

El que necessitem són coses molt concretes: inversió en educació i sanitat públiques, accés a l’habitatge, treball digne en acabar els estudis, dissolució de les bandes feixistes i drets democràtics per a la joventut. Els recursos per a aquestes mesures existeixen, els tenen els bancs. 

Hem de lluitar

Per garantir aquestes mesures no ens queda cap altre camí que la lluita i la mobilització, com ja estan fent cada cop més treballadors (neteja del metro de Madrid, conductors d’autobús de TMB, de l’EMT...). Sense organització som carn de canó per a l’explotació. Els sindicats van ser creats pels treballadors precisament per defensar els seus drets.  

Els estudiants també comptem amb el nostre propi sindicat, el Sindicat d’Estudiants, una organització amb més de vint anys d’història que defensa que, per garantir una vida digna, hem de trencar amb el sistema capitalista i lluitar per la transformació revolucionària de la societat. Però per a això és important que t’afiliïs, per ser més i més forts. 

AFILIA’T AL SINDICAT D’ESTUDIANTS