El ministre Gabilondo avança en els plans d'elitització de la universitat pública

L'aplicació dels Plans de Bolonya continua demostrant tot el que argumentàvem els que vam sortir al carrer en contra. A l'espectacular pujada de taxes d'aquest curs amb el pas als Graus - el preu del crèdit va pujar un 23% amb el canvi de titulacions (i) -, l'enduriment de la selectivitat que serà vigent aquest curs, l'important retall pressupostari a les universitats públiques a algunes comunitats (per exemple Madrid), se li uneixen ara els nous plans que el Ministeri d'Educació ha posat a sobre de la taula amb un document per al “debate”: “Reflexions sobre la millora del finançament de les universitats”. En cas de dur-se a terme, suposarà un nou salt en els atacs a la universitat pública.

En primer lloc volem denunciar l'obscurantisme amb què s'estan elaborant aquestes propostes. El ministre d'Educació, Àngel Gabilondo, va presentar aquest document el passat 20 de gener. Els grans mitjans de comunicació van tenir el document i van poder opinar sobre ell abans que la principal associació d'estudiants de tot l'Estat. Resulta irònic, com a mínim, que portin parlant setmanes d'un possible pacte educatiu amb la dreta (a costa de l'educació pública) i després els estudiants ni tan sols no en puguem saber de primera mà quins són les “reflexions” sobre les que es vol pactar.
Dit això, pel que ha transcendit a la premsa del document, té un objectiu clar: que la universitat sigui accessible per als fills dels treballadors és una cosa molt costosa i per tant cal solucionar-ho. Com? Incrementant els preus de les matrícules encara més. A mig termini el que es busca és que les taxes s'apropin més al cost de la plaça d’estudiant. Especialment es vol penalitzar les segones i terceres matrícules. Segons El País, la idea és que el preu de la segona matrícula sigui gairebé 5 vegades més gran que la primera, i la tercera gairebé 10 vegades més. “Així, per exemple, l'assignatura més cara de la carrera de Dret a l'Autònoma de Madrid val ara la primera vegada 80 euros, la segona, 95 i la tercera, 135. Aplicant-li els percentatges proposats al nou informe, el 2015 costaria entorn de 330 euros la segona matrícula i la tercera, 660”.(ii) Aquests augments començarien a aplicar-se a partir del curs 2011-2012.

L'efecte que tindrien aquestes reformes d'implantar-se seria molt clar, desmotivar ràpidament els alumnes que no puguin dedicar absolutament tot el seu temps a estudiar, que tinguin més dificultats, o que estiguin en una carrera amb un percentatge de suspensos major (com per exemple, les enginyeries). Un alumne que es vegi en la tessitura de pagar més de 600 euros per una sola assignatura, més la resta de les que hagi de matricular-se, probablement abandoni la universitat. És més, per aquesta quantitat, fa uns anys podries matricular-te d'un curs complet!
Per si això fos poc, es planteja crear unes noves "normes de permanència", entre les quals es trobaria comptar la convocatòria d'examen encara que un no es presenti, tal com ja passa a algunes universitats, com la Carlos III de Madrid.

El principal argument que esgrimeixen els que volen incrementar el preu de la matrícula és que la majoria dels joves van a la universitat a passar el temps a la cafeteria o directament es queden dormint a casa, per la qual cosa no hauríem de subvencionar un grapat de ganduls. Tanmateix, les dades del Ministeri d'Educació van en una altra direcció. El 47% dels graduats té menys de 25 anys, i cal tenir en compte que no tots els estudiants comencen la carrera amb 18 anys i que el 32,6% dels estudiants compatibilitzen treballs i estudi (iii). A més l'argument dels “mandrosos” com a motiu per pujar les matrícules no se sosté. Si l'únic que fan és pagar la matrícula i després passar per classe quin cost li suposen a la universitat? Cap.

A tot això s'afegeix la reestructuració de les carreres. Des del punt de vista del ministeri no es redueix prou l'oferta de titulacions amb l'aplicació dels Plans de Bolonya. Per a ells sobren carreres i no solament això, també sobren professors. La seva alternativa passa per retallar titulacions "allà on no hi hagi demanda suficient". I per als professors sobrants, entre altres coses, prejubilacions.
El mateix govern que està plantejant allargar l'edat de jubilació als 67 anys té el desvergonyiment de pensar en prejubilacions per a professors universitaris. Des del punt de vista del mercat i dels empresaris sobren carreres, professors i fins i tot universitats senceres, però no des del punt de vista dels interessos socials. Per als treballadors no sobra un sol llicenciat mentre hi hagi necessitats socials sense cobrir: sanitat, educació, habitatge assequible...

Tot això no són més que excuses per ocultar la raó de fons. El que es busca és expulsar massivament els fills dels treballadors de la universitat, que és la raó de ser dels Plans de Bolonya.

 

Des del Govern es diu que la contrapartida a aquesta pujada de taxes seria un nou sistema de beques i ajuts per garantir que ningú no es queda sense estudiar per motius econòmics. Sorprenentment, un dels objectius de la nova política de beques és garantir “ajuda independentment de la situació social i econòmica”. És a dir, just el contrari d'una beca.
Però desglossant els tipus de beques que es proposen, allà descobrim la lletra petita:
En primer lloc es planteja un increment de les “beques-salari” dels 6.250 euros actuals a 6.500 o, en el cas millor, 7.000 el 2015. En primer lloc cal deixar clar que aquesta quantitat és totalment insuficient per cobrir les despeses d'estudiar tot un any. Des del Sindicat d'Estudiants defensem una autèntica beca-salari de 900 euros al mes, que és el que realment garantiria no tenir pressions econòmiques a l'hora d'afrontar els estudis. Però el més sagnant no és això, sinó els requisits que es demanen per accedir a aquestes "beques-salari". Només hi podran accedir les famílies que no superin un llindar de renda de 13.557 euros calculat per a una família de 4 membres. És a dir, només pots accedir a aquest ajut si estàs en una família mileurista, que no són precisament els que arriben a la universitat, perquè les pressions per començar a treballar a partir dels 16 són molt altes.
Les famílies la renda de les quals no arribi als 30.287 euros podran sol•licitar una beca general de 1.400 euros, amb la qual se suposa que han de fer front a totes les despeses del curs lectiu, i amb què podran demanar la beca de mobilitat.

D'altra banda, es proposa que les famílies amb més de 30.287 euros també puguin demanar beques, consistents en l'exempció de matrícula i també podran demanar les beques de mobilitat, i les que tinguin fins a 38.831 euros podran tenir matrícula gratuïta. És absolutament escandalós que els diners que haurien d'anar per ajudar les famílies obreres amb més problemes acabin destinats a pagar les matrícules de gent que no ha de fer cap sacrifici per anar a la universitat. Els plans del Govern són començar a implantar aquest sistema a partir del curs 2010-2011, i que sigui vigent plenament a partir de l'any 2015.
I d'on sortiran aquests diners per a beques? Al document es planteja que seria necessari un augment del pressupost a la universitat pública, de l'1,2% actual a l'1,5% del PIB a "mig termini", i a continuació es reconeix que la situació econòmica no és gaire favorable i que per tant es tardarà a fer aquest esforç. És a dir, contrareformes per a avui i ja veurem quan podem donar més diners per a l'educació pública, malgrat que l'Estat espanyol és a la cua de la UE. En el millor dels casos no és més que una bona intenció. Quan els bancs van presentar problemes, en poques setmanes es van mobilitzar 150.000 milions d'euros per garantir la seguretat dels grans banquers, tanmateix, quan es tracta d'educació, sanitat... la cançó sona molt diferent. Davant d'aquesta quantitat, els 8.400 milions que serien necessaris per modernitzar la universitat són xavalla. O comparats amb els 7.000 milions que va costar el rescat de Caja Castilla-la Mancha, els 1.200 milions d'euros que farien falta per assolir un 40% de becats (la mitjana de la UE) no són ni la sisena part.

La realitat actual és molt diferent. L'Estat espanyol inverteix un 0,08% del PIB en beques, mentre que la mitjana de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, el grup dels 31 països més rics del planeta) és del 0,27%, és a dir, només estem per davant de Polònia, Mèxic i la República Txeca. I països com Finlàndia inverteixen quatre vegades més, el 0,32% del PIB, o Àustria (0,37%) . La solució que dóna el Govern per apropar-nos al 0,2% l'any 2015 és augmentar el nombre de beques-préstec, que no són beques, perquè has de tornar aquests diners en acabar la carrera. Això confirma el que ja vam dir en el seu moment quan es van començar a aplicar els Plans de Bolonya: els crèdits van desplaçant progressivament les beques, especialment referent a postgraus (ja en el passat curs es van donar 15 milions en beques per a postgraus i màster davant 74 milions en beques-crèdit)(iv)

D'altra banda, pretenen fer-nos creure que augmentaran el pressupost en els pròxims anys, quan la realitat serà la contrària. Si no han aprofitat els anys de boom econòmic per incrementar la despesa pública de forma significativa, molt menys creixerà ara que, després dels multimilionaris plans de salvament de la banca, el dèficit públic està disparat. El que ens espera en els pròxims anys són retalls socials i "pressupostos austers", no més beques.
Però el document no es queda només en la política de beques. Referent al finançament de les universitats, es planteja el finançament per resultats, el que redundarà en crear universitats de primera i de segona. No contents amb això, també proposen “obrir el debat” sobre el finançament públic de les universitats privades.

Els joves i els treballadors no vam posar al PSOE en el poder perquè destinessin el (escàs) diners de les beques als que no les necessiten ni perquè creés una universitat elitista al servei d'uns quants. Vam posar el PSOE en el poder que derogués la LOU i garantís una educació pública, laica i de qualitat per als fills dels treballadors. Sens dubte aquest document de "reflexions" no va per aquest camí, i el Ministre hauria de reflexionar seriosament sobre si vol dur-lo a terme, perquè tornarà a tenir els fills dels treballadors enfront d’ell.