En defensa de la sanitat pública

 

 

 Un cop més, la sanitat pública està en el punt de mira dels interessos lucratius dels empresaris. La conversió de l’actual carrera de medicina al sistema de graus del Pla Bolonya és l’últim atac a la sanitat pública. La llicenciatura és substituida per un grau, però tot i que la majoria de graus tindran una durada de cuatre cursos, la carrera de medicina no podrà abaixar dels sis cursos actuals. Això implica una devaluació del títol de medicina.

La mobilització del 23 d’octubre demanda que la llicenciatura es converteixi en un títol de medicina equiparable amb un màster. Aquest canvi podria comportar un encariment de l’últim tram de la carrera (que es pagaria a preu de màster, molt més car), el que suposarà un obstacle més per les families obreres. No obstant, la qüestió central considerem que resideix en la precaria situació de la sanitat pública, la falta d’inversió a la universitat i la falta de places públiques en carreres sanitaries.

Darrera d’aquestes mesures està l’interès per seguir convertint la sanitat pública en un negoci en mans dels capitalistes. A dia d’avui el 20% de la població es veu obligada a recòrrer a mutues privades. Això no pot ser d’altre manera quan la situació de la sanitat pública reflexa un marc cada vegada més preocupant. El colapse dels serveis i l’augment de les llistes d’espera s’han convertit en la crua realitat.

Tot això és conseqüència de la sistemàtica destrucció de recursos que ve patint la sanitat pública, en benefici del sector privat. Allà on les privatitzacions han arribat més lluny les condicions de la sanitat estatal s’han empitjorat més. És el cas de les Comunitats Autònomes governades per la dreta, com Madrid, Murcia o Valencia. En els últims 5 anys han baixat les últimes posicions en el que a la qualitat dels serveis prestats es refereix.

La contínua privatització de la sanitat ha immers al sector públic en una situació de degradació cada vegada més accentuada. Segons les estadístiques oficials del Ministeri de Sanitat, la despesa pública destinada a la sanitat és tan sols del 5’9% del PIB (la despesa més baixa de l’UE-15). Si restem aquest percentatge al que es gasta en medicaments, el 20% del Sistema Nacional de Salut, la xifra baixa fins el 4’7%. La situació és tal que Sanitat planteja que en l’any 2025 faltaran 25.000 metges per cobrir les demandes sanitàries fonamentals.

Aquesta decadència en les condicions de la salut pública té el seu reflex en el deteriorament de les condicions laborals del personal sanitari. La prolongació de la jornada fins l’extenuació (a més de les guàrdies de 24 hores, alguns torns arriben fins les 14), la falta de metges i infraestructures, etc. Per descomptat el panorama en quan a condicions laborals, és molt més lamentable al sector privat. Els treballadors de la privada porten molt temps lluitant per unes millors condicions laborals i de salari similars als treballadors del sector públic.

La precarietat a tots els nivells que viu la sanitat pública es tradueix en una pèrdua bestial de qualitat en els serveis sanitaris. Aquestes diferències estan sent utilitzades per la dreta per continuar amb la seva gran campanya de criminalització i desprestigi de la sanitat pública i els seus treballadors. El cas més conegut d’histèria reaccionària contra la nostra sanitat es va produir amb la campanya de fal•làcies  contra els treballadors de l’Hospital Severo Ochoa.

Els mitjans de comunicació i la dreta no paren de repetir les bondats de la sanitat privada. Ens asseguren que la qualitat i la professionalitat es garanteixen en mans privades. I que és un model capaç de cobrir les necessitats sanitàries del conjunt de la societat. Res més lluny de la realitat! La sanitat privada, a més de cara i prohibitiva per moltes families treballadores, és una font de carències i negligències que afecten greument als treballadors que es veuen obligats a recòrrer-hi. De fet, el gruix de les denúncies per negligències mèdiques es concentra en el sector privat. La gestió en aquests centres està plena d’irregularitats.

Segons el Boletín Informativo de la Sanidad Pública els centres privats “oferten serveis que no tenen infraestructures per prestar”. Això és una condemna demoledora als propagandistes de la sanitat privada. Un exemple recent de les consecuències que pateixen els treballadors que cauen en mans de la sanitat privada el vam viure recentment a la clínica Vissum del grup Sanitas. Un venedor de l’ONCE que anaba a operarse de catarates, en l’únic ull que conservava una mica de visió, va ser expulsat de la mateixa sala d’operacions i enviat a casa perquè no havia pagat la quota, que ningú li havia notificat, de 166€ (El País 21/10/09). Això és el que ens espera a les famílies treballadores amb una sanitat sota el control del benefici privat.

Per defensar una sanitat pública de qualitat és essencial unificar la lluita dels treballadors de tot el servei sanitari, públic i privat, i vincular-la a les mobilitzacions i lluites de conjunt de la classe obrera. Al cap i a la fi no deixa de ser una de les conquestes històriques més decisives dels treballadors. Només amb la intervenció organitzada i decidida del moviment de la classe treballadora és possible mantenir la sanitat pública, revertint els atacs i ampliant les millores conquerides.

Amb aquesta finalitat és necessari exigir un pla de xoc per la sanitat pública que augmenti dràsticament els recursos econòmics i humans que s’hi destinen. Hi ha diners de sobres pels banquers però no per la sanitat pública!

Per aturar la degradació de la sanitat pública, també és necessari fer enrere el sistema de graus, mantenint la forma de llicenciatura. S’han d’obrir les portes de la universitat als estudiants, és necessari acabar amb la barrera artificial que suposa la selectivitat i que només és un reflexe de la falta d’inversió en el sistema educatiu, que per tant, és queda sense suficients mitjans per formar a tots els professionals que la societat necessita. També és necessari una forta inversió que es prolongui fins la realització del MIR, després del sis anys de carrera l’Administració ha de garantir cursos especials en aules reduïdes que preparin de forma efectiva als estudiants per incorporar-se al sistema sanitari. Actualment l’exàmen del MIR obliga als estudiants a estudiar-ho en acadèmies privades davant la falta d’oferta pública.

En un moment de crisi en el qual la burgesia està descarregant el pes de la mateixa sobre les esquenes dels joves i treballadors, lluites com la defensa de la sanitat pública es fan més necessàries que mai.