Balanç de la lluita contra Bolonya.

Com lluitar per aturar Bolonya? 

Durant aquest curs la lluita estudiantil contra Bolonya ha adquirit una dimensió major que en cursos anteriors. Les tancades a diverses universitats i diverses vagues d'estudiants i professors han fet que àmplies capes d'estudiants s'incorporin a la lluita, fent-se una pregunta: Aquesta lluita es pot guanyar? I sobretot, com lluitar contra Bolonya?

Depenent a qui preguntis, la resposta serà diferent. Això és natural i positiu. En un moviment de lluita, segons les tradicions democràtiques del moviment obrer i l'esquerra, sempre hi ha diferents concepcions de la lluita, i és l'experiència de la lluita de classes i el debat democràtic el que resol aquestes diferències tàctiques entre organitzacions, col·lectius i individus.

Pla Bolonya - Pla per expulsar el fill de l'obrer de la universitat

El Pla de Bolonya és el major atac a la universitat pública en tres dècades, un pla per expulsar el fill de l'obrer de la universitat (vegeu anàlisi a fons a la web). Està relacionat amb els plans de privatització de l'educació pública en general, i forma part dels plans dels capitalistes que siguem els treballadors els que paguem la crisi del seu sistema: acomiadaments i retalls en els serveis públics.

Partint d'això, considerem que la força del moviment estudiantil rau en la capacitat d'influir, connectar i vincular la lluita en defensa de l'educació pública al moviment obrer. Si la lluita de la joventut adquireix un nivell important de participació i massivitat en la lluita, i es dota d'un programa de lluita clar, vinculant les reivindicacions en defensa de l'educació pública com a part de la lluita en defensa dels interessos dels treballadors (contra els acomiadaments, contra la precarietat, per un habitatge digne...), es pot aconseguir guanyar les simpaties i el suport de la classe obrera, multiplicant per deu o per cent la seva força.

Al cap i a la fi, l'educació pública és una conquesta històrica de la lluita dels treballadors. Això s'aconsegueix organitzant i impulsant un moviment massiu d'estudiants, democràtic i el més participatiu possible, amb manifestacions al carrer.

Per la nostra part, no considerem que la clau de la lluita sigui convèncer els rectors de les universitats, com plantegen algunes organitzacions, perquè no creiem que el Pla Bolonya sigui un malentès, o un mal pla per a la universitat fet per tècnics aliens a la universitat. El Pla Bolonya és negatiu per als estudiants (especialment els fills dels obrers) però positiu per a aquells que volen elititzar-la i privatitzar-la: govern central, tripartit i multinacionals.

Un any de lluita: vagues i tancades

L'experiència d'aquest curs és molt enriquidora i és plena de lliçons. Després de les magnífiques vagues d'estudiants i professors del curs anterior a Catalunya (14 de febrer de 2008) i Madrid (maig del 2008), el Sindicat d'Estudiants vam fer una proposta pública a les organitzacions d'estudiants i els sindicats de professors d'elaborar un pla de lluita estatal en defensa de l'educació pública. Desgraciadament, la resposta que vam rebre va ser la negativa o el silenci. En qualsevol cas, considerem que hi havia ambient i motius per lluitar, i convoquem vagues d'estudiants el 22 d'octubre i el 13 de novembre. Les dues mobilitzacions van agrupar desenes de milers d'estudiants.

Després del magnífic moviment del 13 de novembre, amb 200.000 manifestants a nivell estatal en més de 50 manifestacions, amb Barcelona al capdavant de la lluita amb més de 50.000 estudiants i professors contra la LEC i contra Bolonya.

Una setmana després, el 20 de novembre, una manifestació de diversos milers d'estudiants d'universitat va acabar en l'ocupació i tancada de la Universitat de Barcelona. La setmana següent hi va haver assemblees d'estudiants amb una assistència molt nombrosa, amb centenars d'estudiants, a diverses facultats. Noves capes d'estudiants es van incorporar en aquell moment a la lluita.

Durant aquests mesos les tancades han adquirit un protagonisme en els mitjans de comunicació molt més gran que el moviment del 13 de novembre o que la recent vaga a Catalunya del 19 de març. Aquest fet va jugar al principi un paper positiu en la mesura que situava el debat sobre què és Bolonya en la ment de milions de joves i treballadors. Però l'altra cara de la moneda és que, tal com vam explicar llavors, els mitjans de comunicació burgesos mai no destaquen els elements més combatius de qualsevol lluita, sinó tot el contrari.

Quina és la posició del Sindicat d'Estudiants sobre les tancades? Per principis no estem en contra ni a favor de les tancades, sinó que depèn de si aquesta mesura suposa un pas endavant per a la lluita: la incorporació de més capes a la lluita, una major pressió sobre el govern, una major influència sobre la classe obrera...

Recentment hem vist com a Itàlia i a Grècia, les explosions de lluita de la joventut s'han expressat tant en manifestacions de masses, com en tancades a centenars d'escoles, instituts i facultats en què participaven milers de persones. En altres moments hem vist processos d'ocupacions massives de facultats, com el maig del 68 a França, encara que en un pla qualitativament superior ja que es tractava del preludi de la major vaga general revolucionària de la història del país amb milions d'obrers en vaga i l'ocupació de fàbriques.

En qualsevol cas, està clar que qualsevol nova acció de protesta en una lluita ha de suposar un pas endavant, ampliant la base del moviment i impulsant la lluita, sent els principals instruments de lluita de la joventut i de la classe obrera les vagues i les manifestacions de masses.

A Catalunya, després de l'èxit de la vaga del 13 de novembre, i amb el conflicte sindical contra els acomiadaments a Nissan, que va provocar una manifestació de desenes de milers de treballadors contra els EREs el 5 de novembre, hi havia ambient perquè la lluita estudiantil confluís amb el moviment obrer de forma clara. Això explica l'ambient electritzant que va viure la universitat i l'assistència significativa d'estudiants a les assemblees de facultat a finals de novembre i primers de desembre.

El Sindicat d'Estudiants vam participar a les assemblees i activitats relacionades amb els tancaments, explicant pacientment el nostre programa i propostes, que detallem més endavant però que es resumeixen en la idea següent: La nostra aposta era donar continuïtat al moviment magnífic del 13 de novembre amb una mobilització massiva de la joventut vinculada directament al moviment obrer. Altres organitzacions universitàries van optar per les tancades com a forma fonamental de lluita, amb el perill real d'aïllar els estudiants més actius del conjunt del moviment, que clarament es van deixar impressionar per l'enorme impacte mediàtic que semblaven tenir.

Sobre el referèndum i els mètodes de lluita

Desafortunadament, la combinació de mètodes ultraesquerrans i sectaris, i el programa reformista dels organitzadors de les tancades, més enllà de les bones intencions subjectives d’alguns d'ells, van desaprofitar aquesta situació i la van convertir en el seu contrari.

La insistència en la reivindicació d'un referèndum sobre Bolonya per part dels tancats des del nostre punt de vista era un error. Lluny d'impulsar la lluita cap a endavant, transmetia la idea equivocada que a través d'un referèndum o d'una votació en el Claustre es podia aturar Bolonya, o almenys, donar "legitimitat" a la lluita. Sens dubte, tal com vam anticipar llavors, milers d'estudiants van anar a votar contra la implantació de l'EEES, pensant sincerament que el seu vot valdria per a alguna cosa.

Sens dubte el referèndum es podria haver utilitzat com una eina auxiliar d'agitació contra Bolonya, perquè el debat arribés a cada estudiant de la universitat i sobretot que perquè sortís una altra vegada fora de les facultats.

Lamentablement, els tancats, lluny de combatre aquestes il·lusions en la democràcia universitària claustral (una forma de la democràcia burgesa) dient "Company, companya, vota en aquest referèndum que no servirà per frenar Bolonya en el claustre, però que ens donarà propaganda per continuar i intensificar la lluita", el que van fer va ser precisament el contrari: potenciar aquestes il·lusions, il·lusions que no tenien cap base real ja que el claustre és un òrgan profundament antidemocràtic on els estudiants estem subrepresentats, el personal laboral té una presència testimonial i els catedràtics estan sobrerepresentats. Dipositar la confiança més mínima en que una institució així frenaria els Plans de Bolonya era un greu error.

Així doncs, quan es va dur a terme la votació en el Claustre es va destapar la farsa del referèndum. L'obligació de votar contra els Plans de Bolonya que tenien els representants dels estudiants (pel resultat del referèndum), no va impedir que una part dels mateixos no es presentessin, i un altre sector se'n va anar en senyal de protesta. En qualsevol cas, encara que tots els vots dels claustrals estudiantils haguessin comptat, en cap cas no s'hauria paralitzat el Pla Bolonya en la mesura que el Claustre és un òrgan profundament antidemocràtic. Però l'important és que això no va impedir que els rectors i el govern es van poder presentar com a dialogants, mentre al terreny de pràctica acceleraven l'aplicació del Pla Bolonya i preparaven minuciosament el desallotjament de la tancada i la brutal repressió contra els estudiants del 18 de març.

D'altra banda, encara que totalment vinculat a aquest procés, hem vist com els mètodes sectaris i antidemocràtics utilitzats per part d'alguns estudiants que es reclamen "assemblearis" no ajuden a sumar i impulsar la participació de més capes d'estudiants a la lluita, sinó que l'obstaculitzen. En algunes facultats de la UB i de la UAB, el tancament no ha obstaculitzat el desenvolupament de les classes, el que facilitava que s'organitzessin passaclases i activitats per a que aquells estudiants que no estaven tancats (l'aclaparadora majoria) poguessin participar en les activitats.

Però en altres facultats, alguns dels tancats, en comptes de tractar de convèncer a través de l'explicació i l’agitació a la majoria d'estudiants, el que feien era erigir-se en representants de tots aquells que no haguessin participat en l'assemblea de facultat. Això va portar a que s'organitzessin "piquets" per impedir que se celebressin classes durant els dies de vaga i durant les setmanes que va durar el tancament, convertint-se en vaga indefinida. Aquests mètodes van portar a enfrontaments entre estudiants a la porta de les facultats, i van aconseguir que estudiants que són contra Bolonya s'oposessin a les tancades, afegint elements de confusió i desconfiança.

Això és just el contrari que un piquet en una vaga obrera. Sens dubte els piquets juguen un paper important, però la clau sempre és que la majoria dels treballadors hagin decidit democràticament en una votació després d'un debat, si secunden la vaga. El piquet, que agrupa els treballadors més actius, vetlla perquè la decisió de la majoria dels treballadors no sigui boicotejada per la minoria d'esquirols i pilotes de l'empresa. Però en algunes facultats hem tingut precisament el contrari: una minoria, en nom de l'"assemblea", decideix per la majoria d'estudiants.

Aquesta és la diferència entre els mètodes revolucionaris de lluita, que parteixen de la plena confiança en la capacitat de lluita i mobilització dels joves, i els mètodes sectaris - reformistes, que parteixen de la plena desconfiança en la capacitat de lluita de la joventut. Alguns estudiants que participen activament en les assemblees de facultat també han protestat pel fet que les assemblees de facultat en realitat no decidien, sinó que sancionaven o no els acords de l'assemblea d'ocupació del rectorat, on es decidien els aspectes centrals de la lluita.

El govern contraataca

El govern llança una intensa campanya en els mitjans de comunicació per vendre Bolonya, i després de la farsa del referèndum i que les mobilitzacions del 4 de març i del 12 de març no suposin un pas endavant respecte al 13 de novembre, prenen la iniciativa i organitzen el desallotjament del tancament. Que fos el 18 de març, un dia abans de la Vaga General de la Comunitat Educativa a Catalunya contra la LEC no és una simple casualitat. La brutal repressió pretenia criminalitzar els estudiants que lluitem contra Bolonya, i tractar de frenar la participació en la manifestació del 19 de març, encara que la brutalitat policial i l'enorme repercussió pública que va tenir va aconseguir el contrari.

El 19 de març 100.000 estudiants i professors van sortir al carrer contra la LEC, però també contra Bolonya i contra la repressió. I el dijous següent 26 de març a la tarda la manifestació pacífica contra la repressió va comptar amb més de 20.000 estudiants universitaris, en un ambient que recordava en alguns aspectes a la lluita contra la guerra de 2003. Aquests dos esdeveniments confirmen que la lluita estudiantil contra la privatització, pot fer nous passos endavant, amb la condició que es doti d'un programa i uns mètodes de lluita correctes.

Sens dubte continuaran existint diferències entre organitzacions, en les idees, programa, mètodes i tradicions. Això explica l'existència d'organitzacions separades: Sindicat d'Estudiants, AEP, SEPC, CAE, AJEC... Però això no entra en contradicció amb arribar a acords d'unitat d'acció en la lluita, sempre que la llibertat de propaganda es mantingui. El contrari significa posar pals a les rodes de la unitat d'acció. Per la nostra part, considerem que el programa i els mètodes per aturar Bolonya són clars:

1. Assemblees democràtiques anunciades amb suficient antelació, amb un ordre del dia clar, on puguin participar individus i organitzacions, que els debats no s'eternitzin, es discuteixi un pla d'acció concret i les decisions es prenguin votant per majoria.
2. Comitès de lluita, encarregats d'organitzar i realitzar les tasques quotidianes que requereixen la mobilització, escollits democràticament per les assemblees, que es puguin revocar immediatament i que no actuïn a l'esquena dels estudiants. Una tasca principal dels comitès de lluita és traslladar a totes les classes els debats i votacions, per convèncer la majoria dels estudiants de la necessitat de participar activament.
3. Pla d'acció l'eix del qual ha de ser la mobilització massiva i pacífica al carrer, la vaga general classe votada per classe, que vinculi a estudiants d'universitat amb estudiants d'instituts i piquets informatius pacífics.
4. Orientació als professors, el personal laboral de la universitat, els pares i la classe obrera en general. Hem d'anar als barris, fàbriques, a les manifestacions de treballadors a explicar què és realment Bolonya. Crida als sindicats de treballadors CCOO i UGT perquè s'uneixin a la lluita contra la privatització de la universitat pública.
5. Cap tipus de confiança en els rectors. Ells són ferms defensors del procés de Bolonya i tracten constantment de maniobrar per dividir i enganyar els estudiants.

Els atacs a l'educació pública continuen i s'accentuen. Al País Valencià hi ha vaga d'estudiants i professors el 28 d'abril, hi va haver vaga a Madrid el 25 de març, a Catalunya s'anuncien noves mobilitzacions a final de curs. Des del nostre punt de vista, és necessari unificar la lluita a nivell estatal en una Vaga General de tota la Comunitat Educativa per exigir al govern central i autonòmics: augment de la inversió pública, paralització dels plans de privatització (LEC...), ni un euro a la concertada, i paralització dels Plans de Bolonya.

D'altra banda, el 21 de maig els sindicats de treballadors ELA i LAB han convocat VAGA GENERAL a Euskadi contra els acomiadaments i contra la crisi. Aquest és el camí. És necessari organitzar una campanya activa a favor de la convocatòria d'una Vaga General de 24 hores. Això és el que haurien de fer els dirigents de CCOO i UGT, convocar-la a Euskadi i organitzar una Vaga General a nivell estatal. Només amb mesures contundents de lluita podrem aturar els plans salvatges de la patronal i el govern contra la classe obrera i la joventut.

Barcelona, 16 d'abril de 2009