El passat dijous 1 de setembre els dirigents dels sindicats de professors signaven amb el Conseller Cambray un acord que consta de la promesa del Departament d’Educació de reduir al gener del 2023 una hora lectiva del professorat d’infantil, primària i l’ESO, i contractar 3.500 docents. A canvi, els dirigents sindicals desconvocaven immediatament les mobilitzacions i vagues anunciades per aquest inici de curs.
Des del Sindicat d’Estudiants (SE), que hem estat, estem i estarem colze a colze en la lluita amb els nostres professors i professores, volem fer les següents consideracions:
1. Els nostres professors i professores van protagonitzar unes mobilitzacions històriques en l’últim trimestre del curs anterior, amb 8 exitoses jornades de vaga. Desenes de milers de docents van omplir els carrers en un meravellós moviment per a baix. El SE vam convocar 5 dies de vaga estudiantil mobilitzant-nos amb el personal docent per una educació pública de qualitat i en català. Es demostrà l’enorme força del professorat en marxa, que es convertí en punt de referència de la lluita social a Catalunya. Era possible i necessari estendre la lluita del professorat convocant una vaga general del sector públic, començant per la sanitat, unificant-la amb la de tots aquells i aquelles que hem patit durant més d’una dècada les retallades i privatitzacions del Govern. Cambray i el Govern van decidir aguantar la tempesta per por a què una concessió al professorat sacsegés la lluita social.
2. Després de l’experiència d’aquestes grans mobilitzacions, davant l’anunci de noves convocatòries de vaga educativa per aquest inici de curs, i considerant l’enorme malestar social acumulat i l’eclosió de potents lluites en les darreres setmanes com la de Mercedes a Vitòria i el SAD a Astúries, el Govern ha decidit fer un gir en la seva tàctica i oferir la reducció d’1h lectiva per al professorat de secundària, cosa a la que fins al moment s’havia negat.
3. Tot i això, aquest acord no recull cap de les reivindicacions fonamentals per les que milers de professors i professores s’han mobilitzat de forma tenaç i contínua: augment dràstic de la inversió en educació pública, reversió de les retallades i contractació de tots els milers de docents necessaris, reducció de les ràtios, blindatge del català i del model d’immersió lingüística, fi de l’interinatge (moltes en frau de llei), prou privatitzacions i regalar milions a la privada-concertada, construcció d’escoles públiques, creació de milers de places a l’FP, derogació del Decret de Plantilles...
4. Les contractacions ofertes pel Govern no només són insuficients i n’hi haurà centres que no tindran reforç de personal, sinó que en cap lloc se’ls hi assegura unes condicions laborals dignes. A l’educació pública a Catalunya més del 40% de professionals són interines, moltes de les quals sense jornada complerta i en condicions de precarietat. A més, el Govern ha donat sobrades mostres de la seva falta de paraula, fins i tot amb les concessions més minses, que ha incomplert sistemàticament. Els dirigents sindicals diuen que restaran vigilants sobre el compliment de l’acord, ¿però hi ha pitjor manera d’estar vigilants que desmobilitzar i cedir la iniciativa al Departament? No és casualitat el somriure d’orella a orella que esgrimia Cambray en la signatura de l’acord i que parlés que aquest és “històric”.
5. Els dirigents sindicals parlen de què aquest acord és un primer pas per a aconseguir revertir les retallades i aconseguir totes les reivindicacions. Però només cal fer un ràpid cop d’ull a la història del moviment obrer per a comprendre que no s’aconsegueix res en una taula de negociació que no s’hagi conquerit prèviament als carrers. ¿De veritat pensen els dirigents sindicals que amb la seva capacitat dialèctica convenceran el superb d’en Cambray d’acabar amb l’infrafinançament de l’educació pública sense una forta pressió als carrers?
6. Els dirigents sindicals han donat l’esquena a la formidable mobilització del professorat i han signat un mal acord, comprometent-se amb el Govern a la pau social i a no convocar mobilitzacions en els propers mesos. Aquesta pràctica sindical, d’acceptar el mal menor i desmobilitzar, porta al fracàs més rotund. L’experiència del sindicalisme de moqueta i pau social aplicat per CCOO i UGT especialment en els últims anys, amb la conseqüent pèrdua de drets per a la classe treballadora, n’és una mostra flagrant. N’haurien de prendre bona nota els dirigents dels sindicats combatius que han signat aquest acord, que tenen un fort pes en el sector educatiu públic català.
7. Aquest acord no ha estat sotmès a votació pels professors i professores. Els dirigents sindicals no han establert cap espai en què les docents poguessin conèixer l’acord i democràticament prendre una decisió al respecte. I, especialment, han omès les desenes d’assemblees creades pel professorat en la lluita del curs passat, que foren fonamentals per a organitzar les vagues i mobilitzacions als centres d’estudi.
L'acord ha generat una gran indignació entre nombrosos professors i professores, que han fet enormes esforços econòmics amb les vagues secundades i amb la participació a les manifestacions per aconseguir unes millores reals en les seves condicions laborals i en l’estat general de l’educació pública. Tot allò no ho van fer pel que s’ha signat.
Són perceptibles les dificultats que tenen els dirigents sindicals per a justificar aquesta firma. Alguns dels dirigents dels sindicats més combatius fins i tot critiquen l’acord i expliquen raonadament que és insuficient, però desgraciadament ells també l’han subscrit acceptant la desconvocatòria de les vagues i mobilitzacions i garantint la pau social. Un greu error que no contribueix a la lluita del professorat i a l’avanç del sindicalisme de classe, democràtic i combatiu.
Des del Sindicat d’Estudiants defensem i donem suport a cada avanç i cada conquesta perquè el professorat recuperi drets. Però allò clau respecte d’aquest acord és que talla una dinàmica impressionant de lluita massiva del professorat, que posava sobre la taula la possibilitat d’aconseguir una gran victòria per a l’educació pública. No obstant, no hem de perdre la perspectiva. La magnífica mobilització del professorat no caurà en sac foradat.
No és cert com diuen els dirigents sindicals que les estudiants rebrem una repercussió molt positiva d’aquesta mesura. Les nostres aules seguiran massificades, es mantenen els barracons, l’absència de places a l’FP, amb 22.000 no admesos, i la imposició de taxes, la falta de professorat i la precarietat laboral, la falta de manteniment en els edificis dels centres d’estudi i la necessitat de construir-ne de nous, el regal de milions a l’Església catòlica a través de les subvencions a la privada-concertada, l’atac al català per part dels tribunals franquistes... Sens dubte, cal continuar la lluita. I per a fer-ho l’experiència d’aquests mesos de batalla del professorat són molt importants.
La situació que patim d’inflació i augment de la pobresa palesen que només amb la lluita massiva i unificada als carrers podem aconseguir unes condicions de vida dignes, que els grans bancs i multinacionals capitalistes i els governs que accepten la seva lògica ens neguen. Des del Sindicat d’Estudiants volem enviar un missatge d’agraïment i solidaritat a tots els professors i professores, que ens heu demostrat especialment en els últims mesos la importància de la lluita i la mobilització. Més aviat que tard ens tornarem a trobar als carrers. I aquest cop serà per vèncer.
La lluita per una educació pública de qualitat, feminista, laica i en català continua!
Descarrega el nostre periòdic
