HISTÒRICA TROBADA DE FÀBRIQUES OCUPADES AL BRASIL

Com a preàmbul a la Trobada, els treballadors de Cipla van fer una assemblea al gran saló d’actes de Cipla, davant dels delegats sindicals i internacionals arribats des de diferents punts del Brasil i del món. Els 800 treballadors de Cipla estaven convocats per tractar del nou acord col·lectiu de treball pel qual s’estableix... la jornada setmanal de 30 hores sense reducció salarial! La jornada setmanal mitjana al Brasil és de 44 hores. Els treballadors de Cipla fan 40 hores a la setmana actualment. A partir de l’1 de gener, en faran 30, treballant 6 hores diàries de dilluns a divendres. Es contractarà a 70 nous treballadors per cobrir les necessitats de la producció. Aquesta és, sens dubte, una nova demostració de la superioritat de la gestió obrera, de la superioritat de la gestió democràtica duta a terme pels treballadors, que abans d’iniciar el seu camí ha hagut de vèncer els atacs dels capitalistes i els innombrables obstacles legals amb els que aquests volen mantenir-nos esclavitzats. El divendres 8 de desembre la sala d’actes de Cipla estava abarrotada. A l’assemblea dels treballadors de Cipla prèvia a la Trobada es va obrir el torn de paraules i només hi va haver tres preguntes, que d’alguna manera reflectien algun tipus de reserva. Les qüestions plantejades van ser respostes des de la taula amb el màxim respecte. Es passa a la votació i un mar de braços en alt aprova per unanimitat l’acord. L’alegria esclata a la sala. Entre els aplaudiments i les abraçades, els allí presents som testimonis d’un esdeveniment extraordinari. Els treballadors ens repeteixen als delegats internacionals: “doneu a conèixer el pas fet a la Cipla als vostres països”. 

 A més a més del Brasil, on hi ha actualment quatre fàbriques controlades pels treballadors, hi ha exemples d’aquest moviment a l’Argentina, Paraguai, Uruguai i Veneçuela. De tots aquests països hi va haver importants delegacions a la Trobada. De l’Uruguai hi va haver 30 delegats en representació de 12 empreses recuperades. D’una d’aquestes empreses, Coprograf, són els 73 treballadors processats per ocupar la fàbrica i posar-la en marxa. Processats pel delicte de voler treballar! Del Paraguai va haver-hi 11 delegats en representació de tres fàbriques ocupades. De l’Argentina hi va haver també representants: de l’Hotel Bauen, de Buenos Aires, de l’empresa Gatic, que abans pertanyia a la multinacional Adidas, etc. De Veneçuela va haver-hi treballadors d’Inveval i de la fàbrica tèxtil Gotcha, en representació del FRETECO, front que agrupa a les fàbriques ocupades a la república bolivariana i socialista. A destacar la participació de quatre dirigents de la Federació Sindical dels Treballadors de la Mineria de Bolívia. Entre ells, Roberto Chávez, que és el secretari general. I reflectint els llaços de solidaritat que el moviment de les fàbriques ocupades ha estat establint amb el moviment obrer, amb l’MST i amb altres moviments socials, allí estaven sindicalistes arribats de tots els punts i sectors del Brasil: del sector del calçat de Franca i regió, del metall de Sao Paulo, dels treballadors municipals de Florianópolis, del sector del vidre de Sao Paulo, de la universitat, de la química de Porto Alegre, de la banca, de l’MST...  

Entre els delegats internacionals que van intervenir fent una salutació el primer dia de sessions, van ser-hi, Paolo Brini, en representació de la Federació del Metall de la CGIL (Itàlia) i membre del corrent marxista Falce e Martello, Emmanuel Tomaselli, de la JS d’Àustria i membre de Der Funke, Lluís Perarnau, delegat d’UGT a la UAB i membre de El Militante. També es va llegir una salutació des dels EUA, on els dies 4 i 5 de novembre s’havia celebrat una reunió de sindicalistes i treballadors a St. Louis que va acordar enviar un delegat a la Trobada Pan-Americana, però que finalment no va poder participar per problemes amb el visat. Una de les intervencions més destacades va ser la de Alan Woods, que va parlar en nom de la Corrent Marxista Internacional. Woods va fer que tot l’auditori assentís amb entusiasme quan va plantejar que “el capitalisme divideix els homes en dues classes oposades: els que ho tenen tot i no produeixen res i els que no tenen res i ho produeixen tot. El que vaig aquí són soldats de l’exèrcit proletari mundial”. El moviment de les fàbriques ocupades posa en qüestió l’ordre “natural” del capitalisme, posant en qüestió la propietat privada sobre els mitjans de producció. Això, junt a la demostració que la classe obrera és capaç de gestionar una indústria molt millor que els patrons, és un cop increïble a la dominació dels capitalistes. Els treballadors de Cipla, Interfibra, Flaskô, per esmentar només les fàbriques ocupades del Brasil, estan demostrant a la pràctica que els treballadors som capaços de gestionar una indústria complexa. D’igual forma, els treballadors podem gestionar la societat sencera, i en benefici de la gran majoria de la societat i no d’un grapat de paràsits i especuladors. 

 La trobada va servir per discutir sobre les metes del moviment de les fàbriques ocupades: ocupar, resistir, produir, implantar la reforma agrària i augmentar l’ocupació a través de la reducció de la jornada de treball. Com va plantejar Serge Goulart, coordinador dels consells de fàbriques ocupades, cal aprendre també d’experiències anteriors, encara que aquelles lluites haguessin estat derrotades. “Fa tres anys que els treballadors de Flakepet, a Itapevi, Sao Paulo, van prendre l’empresa, però va ser una lluita frustrada per l’acció de l’aparell militar. A Sao Sebastiao de Caí, 800 treballadors d’Azaléia va anar al carrer amb el tancament de la fàbrica. Per això diem que on hi ha una fàbrica hi ha civilització i on tanca, tot es transforma en un cementiri”. L’ocupació és així l’única forma de lluitar de forma conseqüent en defensa dels llocs de treball, contra els acomiadaments i les fàbriques tancades, per una vida digna. Goulart va reclamar als governs de l’Amèrica Llatina la renacionalització del ferrocarril i la nacionalització de les fàbriques ocupades. “El que volem és un veritable govern dels treballadors del camp i de la ciutat, que atengui les aspiracions populars”, va dir, exigint que el govern de Lula trenqui la coalició amb els partits burgesos (PMDB, PL, PP). “L’única coalició que s’ha de fer és amb els moviments socials i el moviment obrer de Brasil”.  

Per la seva banda, Verivaldo Mota da Silva, en representació del sindicat de Vidrers de Sao Paulo, sindicat amb 14.000 afiliats, va plantejar que l’experiència de les fàbriques ocupades ha de ser exemple per a tots els treballadors del món. “És possible reduir la jornada de treball, fer la reforma agrària i garantir la unitat dels treballadors per acabar amb el capital que ens explota”. Sobre el debat sobre les cooperatives com a via de solució davant dels tancaments de fàbrica, es va mostrar clarament contrari. “Vam tenir l’exemple a Sao Paulo d’una cooperativa del nostre ram que va dur a terme una simple transformació dels seus deutes als treballadors en quotes de la cooperativa. Així, treballadors amb 20, 30 anys de treball, es van quedar sense res. Si volen sortir de la cooperativa, els oferien la seva part dels equipaments o el pagament del deute en 10 anys, sense cap dret laboral. Per tot això, no és possible defensar les cooperatives”. Al debat, la majoria d’intervencions van ser per defensar la nacionalització sota control obrer davant d’altres opcions que generalment es presenten com més pràctiques o realistes.  

Principals resolucions  

Els delegats presents a la Trobada Pan-Americana es van reunir en sis grups: Habitatge, Serveis Públics i Nacionalització, Reforma Agrària i Transgènics, Jurídic, Criminalització dels Moviments Socials, i Fàbriques Ocupades. D’aquests grups van sortir les principals resolucions. El grup de l’habitatge va exigir la regularització dels edificis ocupats, amb instal·lació aigua, llum i sanejament bàsic. I va plantejar la creació d’una xarxa de comunicació i solidaritat com a forma d’acabar amb l’aïllament del moviment dels sense sostre a tot el món. El grup “Serveis Públics i Nacionalització” va decidir lluitar per la nacionalització del ferrocarril i la renacionalització de les empreses públiques privatitzades, com Vale do Rio Doce, pel no pagament del deute extern, contra la venda i subhasta dels jaciments petrolífers, contra els peatges a les autopistes federals, pel manteniment dels Correus públics, per la revocació de la Reforma de les Pensions i contra les reformes sindical i laboral, per inversions més grans a les universitats públiques, a més a més de per la nacionalització de les fàbriques ocupades.  

Els militants de l’MST van coordinar el grup “Reforma Agrària i Transgènics”, declarant-se per la prohibició de transgènics (les llavors són patrimoni de la humanitat), per la reforma agrària àmplia i massiva, que afecti a totes les terres cultivables en estat improductiu, a més a més de per la preservació del Serrado i de l’Amazònia, que venen sent destruïts per companyies del sector agroindustrial. També es van declarar per la fi del monopoli biotecnològic de les transnacionals i l’enfortiment de l’agricultura ecològica.  

També es va dedicar un punt al plenari a un informe de la lluita dels miners bolivians en defensa de les mines públiques. Han aconseguit ja la nacionalització de 2 de les principals mines. Roberto Chávez va explicar els enfrontaments que es van produir a la mina de Huanuni, on miners per compte propi, manipulats per capitalistes, van intentar assaltar la mina pública llençant cartutxos de dinamita. De resultes d’aquest intent d’assalt van morir 5 miners assalariats. Posteriorment, els dirigents de la FSTMB han aconseguit guanyar a un important sector dels miners per compte propi i ara estan treballant a la mina estatal 5.000 miners assalariats quan fa uns mesos eren poc més de 1.000. 

En definitiva, aquesta trobada no només ha significat un important impuls al moviment de les fàbriques ocupades al Brasil i a l’Amèrica Llatina, sinó que revela també que les lluites i la consciència dels treballadors estan en clar ascens.