Els treballadors grecs marquen el camí. Que la crisi la paguin els capitalistes!

 

Els esdeveniments socials, econòmics i polítics que estan tenint lloc a Grècia són d'extraordinària importància per a la classe obrera de l'Estat espanyol, d'Europa i de tot el món. Els salvatges atacs contra els treballadors grecs representen una mostra anticipada de l'ampli pla de retallades socials i de drets que planeja sobre el conjunt dels treballadors europeus. De la mateixa manera, la resposta contundent de la classe obrera i la joventut grega a través de vagues generals, manifestacions i accions de masses, demostra que existeix una clara determinació a lluitar i que aquest és l'únic camí possible per a plantar cara als plans de la burgesia.

El pla de rescat de l'economia grega s'ha presentat com un exemple de la "solidaritat europea". Aquest suposat altruisme és una manifestació obscena d'hipocresia i un insult al conjunt dels treballadors. En realitat, el pla "d’ajut" només persegueix una fi: salvaguardar els interessos de la banca europea a costa que el nivell de vida dels treballadors grecs retrocedeixi dècades. Enfront de les mentides dels governs de la UE, cal subratllar que el conjunt de la classe obrera dels de països que participen del pla seran també els que pagaran, amb greus retallades socials, aquesta nova injecció de diners públics que anirà a parar a les caixes fortes dels banquers. A més, lluny de ser una solució als problemes de l'economia grega aquesta mesura l'empenyerà amb més força en una espiral descendent de crisi i estancament.

El 2 de maig passat, el govern grec encapçalat per Papandreu (PASOK) va arribar a un acord amb la Unió Europea (UE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) per a rebre un préstec de 110.000 milions d'euros en tres anys (80.000 milions aportats per la UE i 30.000 milions pel FMI). Però aquests diners no aniran al poble de Grècia. Aquesta muntanya de milions es dedicarà a garantir que l'Estat grec paga els alts tipus d'interès que els bancs europeus li reclamen per finançar el seu "deute públic". És a dir, els treballadors, els pensionistes, la joventut de Grècia, igual que la de la resta d'Europa, hem de ser víctimes de retallades brutals en les nostres condicions de vida perquè la gran banca segueixi obtenint beneficis insultants. Els mateixos que han provocat la virulència d'aquesta crisi, que s'han omplert les butxaques amb milions d'euros d'ajudes públiques ara, amb el beneplàcit dels governs, enfonsen a tota la societat en una espiral d'atur massiu i retallades socials sense precedents. Aquesta és la cara real del sistema capitalista. Un sistema reaccionari i en decadència que ha de ser escombrat.

 

Per a rebre aquest préstec i seguir pagant a la banca europea, el govern de Papandreu s'ha compromès a aprovar un pla d'ajustament salvatge, que se suma als tres anteriors. Pretén portar a terme una retallada pressupostària de 30.000 milions d'euros en els pròxims tres anys per a reduir el dèficit públic de l'actual 13,6% del PIB al 3% del PIB el 2014 . De forma immediata, per a l'any 2010, volen deixar-lo en poc més del 8%. Per a això s’aplicarà la recepta clàssica del FMI: retallades en les despeses socials i en els drets laborals, privatitzacions, etc. Estem veient en el cor d'Europa les mateixes mesures que es van adoptar en la dècada dels 80 i 90 del segle passat a l’Amèrica Llatina i que van ser el pas previ d'un impressionant gir social a l'esquerra i de processos revolucionaris en molts d'aquests països.

Concretament, el paquet de mesures que el parlament ha aprovat el dijous 6 de maig, mentre milers de grecs protestaven al davant inclou:

- Augment d'un 10% dels impostos al tabac, alcohol, carburants,...

- Un increment de l'IVA fins al 23% (des del 21% actual, que va ser augmentat ja al març), a partir del 1 de juliol.

- Congelació salarial durant tres anys i eliminació de les pagues extres i complements als treballadors del sector públic, en el que es paralitzarà la contractació. Tot això suposarà una disminució efectiva del salari entorn del 30%, un autèntic atracament a mà armada.

- Augment de l'edat mínima de jubilació. Retallada de les pensions i nou sistema de càlcul, ampliant-lo a tota la vida laboral, augment dels anys necessaris de cotització (de 37 a 40) per a obtenir la pensió màxima. Introducció de plans privats de pensions, ja que la quantitat aportada per l'Estat es reduirà dràsticament. Els sindicats han calculat la retallada de les pensions entre un 30% i un 50%.

- Reforma del mercat laboral per a facilitar i abaratir l'acomiadament. Es permetrà augmentar del 2% al 4% el nombre d'acomiadaments legals al mes en el sector privat. El FMI pressiona perquè es procedeixi a l'acomiadament de 200.000 treballadors en el sector privat.

- L'Estat ha de vendre les empreses públiques o reduir substancialment la seva presència en elles. A més, es liberalitzarà el sector de l'energia i el transport.

- Reducció del nombre d'administracions locals de 1.300 a 340 per a estalviar costos.

S'està parlant, també de l'ampliació de la jornada laboral.

La vaga general del dia 5 de maig, que va unificar als treballadors del sector estatal i el privat,  va ser la resposta contundent i immediata a aquesta brutal agressió a les condicions de vida i laborals de la població grega. La vaga del 5 de maig, que és la quarta  vaga general convocada pels principals sindicats des del mes de febrer, va ser un èxit històric. Aquest dia van tenir lloc les protestes més àmplies des que es va iniciar el moviment al desembre passat, amb una manifestació multitudinària, d'entre 150.000 i 200.000 persones en els carrers d'Atenes, que es van reproduir en importants ciutats del país com Salònica, Patras, i desenes més.

La confederació sindical del sector privat, GSEE, va confirmar que va haver un seguiment de l'aturada de més del 80%, en una demostració de força dels treballadors de tots els sectors: trens, avions, ferris, autobusos, metro, que només va funcionar per a permetre que la gent es desplacés a les manifestacions, professors (3 dies en vaga), escombriaires, pensionistes, emprats de banca, treballadors de la construcció, metges, treballadors industrials, advocats, periodistes (vaga de 24 hores), també es van sumar els controladors aeris. L'èxit de la vaga és inqüestionable.

Al llarg de la setmana, ja s'havien succeït diferents marxes i protestes. El dilluns 3 de maig un grup de professors va ocupar un canal de televisió i van interrompre el principal telenotícies de la televisió estatal NET per a llegir un comunicat denunciant les retallades del govern; el dimarts 4, milers de treballadors del sector públic i estudiants es van manifestar en les principals ciutats i fins i tot, 150 membres de les Forces Armades van marxar en silenci contra la supressió de les pagues i complements als funcionaris. Les manifestacions del 1º de Maig també van estar marcades pel rebuig frontal de la població a aquest pla d'enfonsament aprovat per la UE i el FMI.

És evident que l'ambient de lluita que es viu a Grècia està en ascens. Segons diferents sondejos, el 80% de la població creu que els pròxims mesos seran de major conflictivitat social. De fet, Ilias Iliopoulos, secretari general del sindicat del sector públic, ADEDY, ja ha anunciat que es convocaran més vagues al maig.

Els manifestants i la majoria de la societat grega tenen clara consciència que es tracta d'un enfrontament frontal entre classes. En les consignes que es criden en les vagues i manifestacions, en les declaracions de la gent i en la dels propis dirigents sindicals aquesta idea és molt explícita. En les cròniques periodístiques de la vaga del 5 de maig es poden trobar nombrosos testimonis. L'ambient de polarització social és tan gran que fins i tot l'amo d'un quiosc, Raklis Volter, va anar a l'essència del conflicte al dir: "Aquestes mesures estan matant a la gent. Estem a la vora de la guerra, una guerra entre rics i pobres". Andreas, un treballador del servei municipal de neteja de l'ajuntament d'Atenes, va dir: "Això és la guerra. O és que algú es pensava que ens que romandrem de braços creuats mentre ataquen els nostres drets com treballadors i deixen a les nostres famílies en la ruïna?". Un professor de 31 anys va afirmar també: "La crisi no és culpa nostra. És culpa de les grans empreses, així que els reclamin els diners a elles. Nosaltres seguirem manifestant-nos i fent vagues fins que el govern doni marxa enrere".

La manifestació d'Atenes, que va acabar en el Parlament al crit de" lladres" i "mentiders" contra els parlamentaris que estan donant suport les mesures de la UE, del FMI i el govern, revelen fins a quin punt s'ha desplomat l'autoritat de les institucions capitalistes davant la majoria de la població. "Mai, mai pagarem per la UE i el FMI!", "Fora la UE i el FMI"; en mateixa línia en les manifestacions d'aquest 1º de Maig es cridava: "Fora la Junta del FMI!", en referència a la dictadura militar que va governar Grècia des de 1967 a 1974).


La premsa burgesa, com no cal esperar altra cosa, en lloc de destacar el massiu seguiment de la vaga, el caràcter multitudinari de les manifestacions i la clara consciència dels treballadors grecs de dur aquest combat fins al final, han transmès una imatge de violència cega i caos amb la finalitat de confondre i desacreditar la lluita els treballadors grecs i les seves organitzacions. Si ahir nombrosos mitjans de comunicació encenien els prejudicis xovinistes contra el poble grec, avui tracten de presentar-lo com violent. Per als mitjans de comunicació de la burgesia l'objectiu és clar: evitar que aquesta mobilització històrica impacti en la consciència dels treballadors de tota Europa i prengui el seu exemple, en un moment crític que, a diferents ritmes, tots els governs estan engegant durs plans d'atac.

Amb la finalitat de desprestigiar la lluita, com sempre, es basen en accions totalment minoritàries, protagonitzada per grupúsculs semilúmpens, com han denunciat dirigents del KKE (Partit Comunista Grec) o, directament, per provocadors de la policia.

Lamentablement, en la jornada de vaga van morir tres treballadors, asfixiats en un incendi després del llançament d'un còctel molotov. De forma escandalosa, la premsa no ha tingut cap inconvenient a vincular aquestes morts als manifestants. El govern de Papandreu també ha utilitzat aquests esdeveniments per a justificar més mesures repressives. No obstant això , la responsabilitat d'aquestes morts, com està sortint a la llum,  cal buscar-la en l'actitud provocadora i esquirola dels propietaris de l'entitat bancària. Com va denunciar un dels empleats del Banc Marfin on va tenir lloc la tragèdia, l'edifici no reunia les més mínimes condicions per a plantar cara a un incendi i "la directiva ha prohibit estrictament als seus empleats abandonar l'oficina avui [dia de la vaga], fins i tot encara que ells havien demanat fer-ho des de primera hora del matí, van forçar als empleats a tancar les portes (...) l'edifici havia d'estar tancat tot el dia. També van bloquejar l'accés a internet per a evitar que els empleats es comuniquessin amb l'exterior". La denúncia d'aquest treballador concloïa de forma contundent: "Els meus companys van perdre les seves vides per la malícia del Banc Marfin i del senyor Vgenopoulos (un dels principals capitalistes del país), en particular, que va afirmar explícitament que qualsevol que no anés a treballar avui [pel 5 de maig] no havia de preocupar-se per venir demà".

Mentre els mitjans de comunicació capitalistes no paren de parlar de la violència dels manifestants, obvien el fet incontestable que precisament a Grècia, l'actuació policial sempre s'ha caracteritzat per la seva brutalitat i violència extrema, com es va poder comprovar amb l'assassinat per la policia, el 6 de desembre de 2008 del jove de 15 anys Alexandros Grigorópulos, que va desencadenar una important revolta entre la joventut.



A més de llançar la cortina de fum de la "violència" la premsa també s'ha encarregat de desprestigiar als treballadors grecs intentant adjudicar-los una imatge falsa de malbaratadors, dropos, poc responsables, poc treballadors i que els agrada viure a costa de l'Estat. Aquesta campanya té un doble objectiu; d'una banda culpabilitzar a la classe treballadora de la crisi i així justificar les mesures capitalistes que ara s'estan prenent; i una altra molt més subtil: alimentar prejudicis xovinistes entre els treballadors europeus, acusant falsament a la classe obrera grega de consumir els recursos econòmics d'Europa quan també en la majoria dels països hi ha una severa crisi. Aquesta forma indecent, mentidera i hipòcrita de presentar uns fets que són justament al revés, busquen contrarestar les simpaties que desperta la lluita dels treballadors grecs i desvincular-la dels problemes que els treballadors sofrim en cadascun dels nostres països. En el fons, és una mostra de la por que li produeix a la classe dominant que la pólvora de la rebel·lió grega s'estengui a Europa.

La realitat està molt lluny del quadre pintat pels grans mitjans de comunicació. Els treballadors grecs tenen una jornada laboral mitjana de 42 hores setmanals (UE-27 és de 40,3h, i en la zona euro 40h.), el salari mig brut al mes a Grècia està en 803 euros! Els plans d'austeritat imposats anteriorment a aquesta crisi, han assolit que els salaris reals en el sector privat es mantinguin al nivell de 1984. La pensió mitja dels jubilats és de 750 euros al mes. Dels més de 4,5 milions de treballadors el 2009, més d’1 milió treballen sense cap tipus de protecció social. Els funcionaris, segons ADEDY, han vist disminuir els seus ingressos des de 1990 en un 30%.

El que no diu el govern de Papandreu, ni la UE o el FMI, i tampoc destaquen els mitjans de comunicació, és que segons dades del Banc Central de Grècia en tan sols un parell de mesos el país ha sofert una fugida de capitals per valor de 9.000 milions d'euros i, el més escandalós, que el seu govern pretén facilitar la repatriació d'aquests capitals, eliminant l'obligació de justificar l'origen dels diners i reduint a la meitat el recàrrec per dipòsits bancaris. És a dir, el govern del PASOK concedeix una amnistia general als grans capitals que defrauden impunement, mentre ataca a les famílies treballadores. Tot això és una prova més que l'empitjorament de les condicions de vida dels treballadors no serveix per a evitar la crisi, la responsabilitat de la qual és única i exclusivament del sistema capitalista, dels grans empresaris, dels monopolis i la banca.


La crisi econòmica, social i política grega no ha fet més que començar. Efectivament, com va dir Ilias Iliópulos, secretari general del sindicat ADEDY, les mesures d'ajustament "portaran a una explosió social, la recessió i un estancament de l'economia". Les previsions parlen ja d'una caiguda del 4% del PIB per a aquest any i gairebé del 3% per a 2011, que s'afegeixen a la caiguda del 2% experimentada el 2009. Aquestes mesures tiraran més llast a l'economia encara que realment el problema de fons no és l'ajustament en si. El malson que estem vivint és la conseqüència lògica d'un sistema capitalista en declivi, on el capital financer exerceix la seva dictadura amb total impunitat. Un sistema incapaç de satisfer les necessitats més elementals de la immensa majoria de la població i d'evitar situacions de crisis amb conseqüències dramàtiques.

La crisi del deute grec també ha revifat les tensions entre les diferents burgesies nacionals, assenyalant els límits del procés d'unificació europea sobre bases capitalistes en un context de crisi. Els treballadors no podem esperar res d'una Unió Europea sobre bases capitalistes. Però el problema és que mentre segueixi existint el capitalisme, dintre o fora de la UE els atacs contra la classe obrera continuaran.

És una realitat que el procés d'unificació europea no ha pogut acabar amb els interessos particulars de cada burgesia nacional, i que el xoc entre els diferents interessos nacionals agreuja la crisi capitalista les conseqüències de la qual acabem pagant els treballadors de tots els països d'Europa. L'única sortida a la crisi de la UE és la lluita per una Europa socialista, per la transformació socialista de la societat mitjançant l'expropiació de la banca i els monopolis. Hi ha una alternativa a la crisi del capitalisme si acabem amb la dictadura del capital financer. Amb el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions sobre els mitjans de producció, alliberant les forces productives dels interessos egoistes de cada burgesia nacional, es podria avançar en un genuí procés d'unificació europea en benefici de la majoria. Així es podria crear ocupació, defensar una sanitat i educació pública i serveis socials de qualitat i augmentar el nivell de vida dels treballadors.

El grau de radicalització política dels treballadors grecs, que ja ha arribat a un nivell molt alt, seguirà aprofundint-se i englobant a sectors cada vegada més amplis de la població. La seva disposició a la lluita, la seva valentia en els carrers suposa la millor prova que una sortida socialista a la crisi del capitalisme és perfectament possible. I aquest procés no es detindrà pel fet que el pla de retallades s'aprovi i es comenci a aplicar.

El govern del PASOK, format després d'una victòria electoral impressionant, que milions de treballadors i joves que havien protagonitzat un profund i perllongat moviment contra l'odiat govern de la dreta dipositessin les seves esperances en ell, està traint obertament a la seva base social. En comptes d'acceptar els plans imposats pel FMI, Papandreu si tenia la possibilitat d'optar per una altra via. En primer lloc, rebutjar el pagament del deute a la banca, que s'està aprofitant com una autèntica sangonera dels diners públics, i nacionalitzar la banca grega. Paral·lelament, el govern del PASOK s'hauria d'haver basat en la força de la classe obrera grega per a resistir el contraatac dels capitalistes, i al mateix temps fer una crida al conjunt dels treballadors europeus a seguir el mateix camí. El que ha impedit a Papandreu optar per una via genuïnament socialista, són els vincles que Papandreu i la cúpula del PASOK mantenen amb el gran capital i la creença que el capitalisme és l'únic sistema possible. El que ocorre a Grècia revela també la fallida total de la socialdemocràcia, incapaç de defensar els interessos de la majoria amb el seu "realisme" polític.

Aquesta crisi no és un simple parèntesi sinó que forma part d'un nou període històric. En les actuals circumstàncies, l'existència del capitalisme és incompatible amb els avantatges socials que es van conquistar després de la Segona Guerra Mundial, i que va permetre un sector de la classe treballadora del món capitalista desenvolupat gaudir de condicions de vida semicivilitzades. La crisi grega escenifica la fi definitiva de "l’estat del benestar" a Europa. La veritable disjuntiva és la següent: o capitalisme i la seva lògica devastadora per a la majoria de la societat, o un sistema socialista, basat en la nacionalització de la banca, dels grans monopolis i consorcis capitalistes, per a planificar l'economia de manera democràtica sota control obrer. No hi ha termes mitjos, no hi ha "capitalisme de rostre humà". A través de la seva pròpia experiència els treballadors grecs i de la resta d'Europa trauran la conclusió que és necessari un canvi més profund, i que la lluita actual ha de vincular-se a un programa de transformació socialista de la societat.

El deute grec és un petit exponent d'una malaltia estesa a tota Europa i a la gran majoria de països capitalistes del món, ancorats en un profund estancament econòmic i amb nivells històrics de deute. La possibilitat que la crisi del deute s'estengui a altres països com Portugal, Irlanda, Itàlia o l’Estat espanyol és real. S'insisteix molt que el deute de l'Estat espanyol és més baixa que la mitjana de la UE, no obstant això, el que tot just es ventila és la elevadíssim deute privat, d'empreses, bancs i famílies. De fet, la suma del deute públic i privat suposa el 350% del PIB.

A l'Estat espanyol, els dirigents de CCOO i UGT han fet públic un comunicat a favor de la vaga general a Grècia. No obstant això, aquesta posició és totalment contradictòria amb la pràctica sindical que estan desenvolupant, quan es posen com objectiu central arribar a un acord amb la Patronal, mentre segueixen sense mobilitzar als treballadors de manera contundent contra els atacs posats ja en marxa pel govern del PSOE. Els processos econòmics a l'Estat espanyol no han arribat al mateix nivell de gravetat que a Grècia però van en la mateixa direcció. Només la mobilització, incloent la vaga general, podria evitar que el govern i la burgesia espanyola tinguin èxit a imposar el seu brutal paquet de retallades i la contrareforma laboral.

 

 "Pobles d'Europa, aixequeu-vos"

 

Aquesta setmana vam poder veure l'espectacular imatge del Partenó amb dues grans pancartes en grec i anglès amb el següent lema: "Pobles d'Europa, aixequeu-vos". Un dels dirigents del KKE va declarar: "Aquest és un missatge per a la gent d'Europa (...) la gent té els mateixos problemes en qualsevol lloc. Podem prendre el control del nostre destí amb protestes organitzades, perquè les nostres vides no siguin manejades per la UE i el FMI". També Yiannis Panagopoulos, president de la confederació sindical GSEE, va assenyalar que "la nostra lluita és també un missatge al poble d'Europa que el que comença a Grècia aviat s'estendrà". Ambdós tenen tota la raó.

Efectivament, en aquests moments no només existeixen condicions per a una mobilització massiva dels treballadors a Grècia, també a l'Estat espanyol i en el conjunt d'Europa. Unificar el moviment obrer europeu amb un programa de lluita contra les retallades de despeses socials i de drets seria perfectament possible si els dirigents sindicals de tots els països d'Europa tinguessin la voluntat política de fer-ho i trenquessin els seus compromisos polítics amb els capitalistes.

La crisi del capitalisme mundial duu irremeiablement a una lluita de classes mundial cada dia més aferrissada i frontal. A Europa aquest combat s'aguditzarà i l'entrada d'àmplies capes dels treballadors i joves a la lluita política serà inevitable. Grècia és només el principi d'un llarg procés de batalles que es lliuraran en els pròxims anys. I en aquesta experiència que sacsejarà la consciència de milions de treballadors i joves de tota Europa, es restabliran les velles tradicions. Les idees del marxisme revolucionari tornaran a conquistar un suport massiu. La crisi grega, la crisi d'Europa és la crisi del capitalisme mundial. Ha arribat l'hora d'aixecar amb força la bandera del socialisme, d'unir a tots els treballadors en la lluita per una Federació Socialista d'Europa enfront de l'Europa dominada pels capitalistes.