El passat 3 març Sarah Everard va ser segrestada i posteriorment assassinada per Wayne Couzens, un policia en actiu de 48 anys que pocs dies abans havia estat arrestat per exhibicionisme públic en un McDonald’s. Tot i això, Couzens va continuar prestant els seus serveis com a policia en l’equip de seguretat del Parlament, mantenint la seva placa i la seva arma.
Després de conèixer-se que l'autoria de l'assassinat era d'un policia, que els seus antecedents d'exhibicionisme sexual havien quedat impunes i que va arribar fins i tot a participar en el dispositiu de recerca de Sarah, una onada d'indignació es va desencadenar a les xarxes socials. Especialment quan des de la pròpia policia –des d’Scotland Yard– es va fer una crida a les dones a no sortir de casa, a buscar recorreguts alternatius o anar per llocs il·luminats quan tornessin a casa. Aquest tipus de "recomanacions" tan repugnants, que culpabilitzen les dones de ser agredides i fins i tot assassinades, va acabar d'encendre la metxa.
Concentracions de vigília van ser convocades pel moviment Reclaim These Streets. Amb aquest missatge (reclama aquests carrers) s'expressava també la protesta i la ràbia contra un aparell de l'Estat masclista que colpeja les dones en tots els àmbits de la vida, inclosa la justícia i totes les seves institucions. Fins i tot quan una de nosaltres és assassinada, s’utilitza com a arma per intentar criminalitzar-nos i sotmetre'ns encara més, mentre permet i empara la impunitat total dels nostres agressors.
La policia reprimeix les protestes feministes en solidaritat amb Sarah Everard
La convocatòria d'una vigília dissabte al barri londinenc de Clapham –on Sarah va ser vista per última vegada– va ser prohibida pel govern i els tribunals, generant encara més indignació. Però tot i la prohibició, una concentració "il·legal" massiva es va celebrar en la seva memòria. Aquesta protesta va acabar amb brutals càrregues policials i detencions contra un grup de dones amb la basta excusa de garantir la distància social fruit de la pandèmia. No només hem de suportar inseguretat i por quan tornem a casa, no només som assassinades, sinó que a més se'ns intenta posar una mordassa quan ens aixequem en defensa dels nostres drets i la nostra dignitat.
De la mateixa manera que passa a l'Estat espanyol i a altres països quan es justifica la repressió de la mobilització per la pandèmia, a Londres tampoc va ser la Covid-19 la raó dels cops i les detencions. Darrere d'aquest argumentari fallit per part del govern i les autoritats, s'amaga la por de la classe dominant a que tot el descontentament social acumulat en aquests anys i especialment en aquests mesos de malson per a la classe treballadora s'expressi a través de la lluita als carrers. Són ja molts els exemples a nivell internacional en els quals la lluita de les oprimides ha estat la via d'expressió d'un descontentament profund i d'una crítica demolidora al sistema, a la seva injustícia, a la seva moral podrida i a la seva ideologia reaccionària dissenyada per a sotmetre la majoria. La repressió no ha aturat aquest procés i amb aquestes protestes es confirma que aquesta mateixa fúria s'amaga també sota la superfície de la societat anglesa.
Un aparell de l'Estat que impulsa la violència masclista
El fet que el crim l'hagi comès un policia, que tenia a més antecedents, ha tingut un impacte brutal. És un fidel reflex de com la justícia actua amb guant de seda amb els agressors per a després, hipòcritament, lamentar amb llàgrimes de cocodril els assassinats com el de Sarah. És aquesta impunitat tan conscient i descarada la que encoratja la violència contra nosaltres cada dia.
No existeixen dades o estadístiques de quants policies i agents de seguretat estan involucrats en crims masclistes, tot i que aquestes dades haurien d'aparèixer desglossades en els estudis sobre violència de gènere. Però sens dubte, els abusos policials en general i les seves formes encara més violentes d'expressió contra les dones no són quelcom secundari o anecdòtic. Aquí ho vam veure durant les protestes contra l'empresonament de Hasél a Madrid, quan un policia antiavalots va insultar dient "puta de merda" a una noia que només exercia el seu dret a la protesta, sense cap tipus de conseqüència. Comportaments que hem vist en moltes ocasions i que van des d’insults fins a intimidacions obertes, amb els quals s’envia un missatge molt clar: es pot assetjar, insultar o agredir brutalment a dones sense pagar les conseqüències. I més encara si ets jutge, policia o antiavalots.
Les dades sobre la violència que patim les dones són demolidores. Segons l'organització Women UK, en una recent enquesta per l'ONU s'assenyala que el 97% de les dones entre 18 i 24 anys han estat víctimes d'assetjament sexual en llocs públics, el 80% en el cas de les dones de més de 24 anys. La realitat, com hem vist durant tots aquests anys, és que les institucions burgeses, els tribunals, la policia, etc., són part –i una molt important– del problema.
A l'Estat espanyol coneixem bé aquesta realitat. Recentment hem tornat a tenir clars exemples d’això amb la condemna de la Manada de Manresa per abús en lloc de violació, o amb la negativa del Consell General del Poder Judicial d’aprovar la llei del sólo sí es sí. Però aquest caràcter profundament reaccionari i patriarcal de les institucions burgeses no és patrimoni de l'Estat espanyol. Es tracta en el fons d'una qüestió de classe: mantenir les més oprimides entre els oprimits submises i callades és una qüestió estratègica per a mantenir un sistema que necessita sotmetre a la majoria perquè un grapat de rics i aristòcrates segueixin controlant la societat i vivint a cos de rei. Per això aquest acarnissament contra les i els que ens aixequem. Per això aquesta violència tan salvatge contra les nostres germanes a Gran Bretanya que es rebel·len contra la injustícia.
Només amb la lluita als carrers i un feminisme revolucionari podrem desterrar la violència masclista
L'únic que ens ha permès avançar en els nostres drets ha estat la lluita, com han fet les nostres companyes i molts companys als carrers de Londres i milers de ciutats britàniques durant els últims dies.
Després de la repressió de la protesta, dissabte milers van tornar a sortir als carrers davant del Parlament de Westminster i en molts altres punts del país. Fruit d'això s'estan permetent les manifestacions i s'ha donat ordre a la policia de mantenir-se allunyada de les protestes. Així es lluita contra la xacra de la violència masclista! Als carrers i no amb discursos i actes institucionals! Assenyalant els culpables i denunciant aquells que ens criminalitzen pel fet de ser dones i per voler lluitar contra l'opressió que patim!
La resposta de la policia britànica i del govern reaccionari de Boris Johnson, dient "no sortiu de casa soles, que és perillós" és una clara demostració del seu fracàs i la seva inutilitat en la lluita contra la violència masclista. Ara prometen que il·luminaran millor els carrers, o que posaran més policies de paisà. Però a qui volen enganyar? No serà creant un Estat policial com acabarem amb aquesta xacra, i especialment amb una policia que es dedica a apallissar manifestants, criminalitzar el jovent, o perseguir les nostres germanes immigrants.
El que necessitem és un moviment feminista revolucionari fort i combatiu; educació sexual a les nostres escoles; serveis socials i de cures públics i de qualitat; acabar amb la xacra de la prostitució i la pornografia; que els mitjans de comunicació estiguin al servei i sota el control de la classe treballadora, també de les seves dones i joves perquè serveixin com a mitjà per a conscienciar i no per estendre les xacres del masclisme i l'opressió, tal com fan avui dia.
Necessitem una societat nova, en què la igualtat sigui un fet constatable a tots els nivells, sense opressors i opressores, ni oprimides i oprimits. Això només és possible acabant amb el sistema que provoca tot aquest sofriment, desigualtat i violència: el capitalisme.
Descarrega el nostre periòdic
