La xacra de la violència masclista continua estenent-se. Al que portem d’any 48 dones han estat assassinades i les denúncies per agressions sexuals i abusos als centres de treball s’han disparat. Una violència que reflexa en primera instància la descomposició del capitalisme i els efectes de les polítiques d’austeritat i de retallades, que s’acarnissen contra els sectors més oprimits.
Violència i barbàrie és el que ens ofereix el règim dels grans empresaris. Ho veiem a les dramàtiques imatges dels milers d’homes, dones i nens refugiats que intenten arribar a les fronteres d’Europa, i a com són tractats pels governs de la UE: amb gasos lacrimògens i cops de porra, amb tanques i murs, amb camps d’internament en condicions infrahumanes. Ho comprovem tots els dies als nostres barris, amb una taxa de pobresa es situa ja al 25% de la població, amb els milers de desnonats, amb els milions d’aturats, amb la precarietat. I per suposat contra la dona treballadora, víctima d’una doble opressió de classe i de gènere.
Aquesta violència institucional contra les dones revela la hipocresia del govern del PP, de la justícia i dels mitjans de comunicació.Tots s’omplen la boca amb frases de “solidaritat” i “indignació” quan una dona és assassinada. Però tots callen cínicament quan aquests casos revelen la incompetència de la justícia, la desídia de la policia i una legislació reaccionaria que amputa els drets de tothom i especialment els de la dona treballadora.
Amb el PP els atropellaments als drets de les dones han estat el pa de cada dia. El govern de Rajoy ha retallat en un 26% el pressupost de l’Estat per prevenir la violència masclista: dels 34,3 milions d’euros del 2010 s’ha passat a 25,2 milions pel 2016. El mateix s’ha fet amb els fons destinats al programa per fomentar la “igualtat d’oportunitats”: s’ha retallat un 46% des del 2010 fins a situar-se a 19 milions d’euros. Dades que desmenteixen rotundament la demagògia del Ministre de Sanitat, Alfonso Alonso, que no ha deixat d’insistir en “la fuerte posición de nuestro Gobierno contra la violencia de género”.
Però no només es tracta de recursos. La dreta va emprendre una reforma reaccionaria de la Llei de l’avortament, seguint les directrius de la conferencia episcopal i d’associacions de l’Opus Dei, que col·locava a la dona en condicions de màxima indefensió i opressió. La lluita massiva contra aquesta regressiva llei, que va acabar amb la dimissió del nefast Ruiz Gallardón, no va impedir que es mantingués l’articulat contra el dret de les joves menors de 18 anys de decidir la seva maternitat. Quanta hipocresia!
El mateix govern que nega un ensenyament sexual als instituts per combatre la violència masclista i que les joves puguin decidir quan i com volen ser mares, es proposa aprovar la FP d’Activitats domèstiques i neteja d’edificis. Després de la dictadura franquista, les nostres àvies i mares van haver de donar una batalla brutal als carrers i a les empreses per obtenir la plena autonomia jurídica i laboral, el dret al divorci o a l’avortament. Ara es pretén tornar-nos al lloc on el franquisme ens col·locava: dins de les quatre parets de la casa, com a “pilar” de la família i privades d’independència i llibertat per poder treballar, organitzar-nos i realitzar-nos plenament com qualsevol altra persona. És així com la dreta prevé la violència masclista contra les dones?
Retallades i violència masclista
No ens hem d’enganyar. Si la desigualtat entre homes i dones és la marca del règim capitalista, fruit de les retallades i l’empobriment generalitzat, la bretxa no fa més que aprofundir-se. Segons dades oficials 5,7 milions de treballadors guanyen menys de 600 euros al mes. Però les dones treballadores pateixen les pitjors condicions als centres de treball, són les primeres en ser acomiadades. Però no tan sols és això.
El Partit Popular s’ha dedicat a privatitzar escoles infantils, eliminar beques menjador, aprovar reformes laborals que disparen l’atur i fan precària la ocupació colpejant de manera especial a les dones. També s’ha eliminat a la pràctica la ja de per sí insuficient llei de dependència, el que fa que siguem les dones de famílies treballadores les que complim a casa el paper de hauria de cobrir el sector públic.
No són aquestes condicions de degradació social les que generen les circumstàncies idònies perquè les agressions contra les dones treballadores es disparin?
El capitalisme n’és responsable
La lluita contra la violència masclista és també la lluita contra el capitalisme. Una i l’altre són inseparables. És un mateix combat per aconseguir unes condicions dignes de treball, d’estudi, de maternitat i de vida per les que el conjunt de la classe treballadora i la joventut també hem de lluitar. Uns drets que sempre estaran amenaçats pel sistema i els seus defensors, per la moral cínica de l’Església, per tots aquells que veuen l’explotació sexual com un saborós negoci, i que ara pretenen legalitzar la prostitució per fer fortuna amb la mateixa “respectabilitat” que altres ”emprenedors”.
La lluita de la dona treballadora ens implica a tots. I també requereix posar a sobre de la taula un programa de classe, conseqüent i d’esquerres. No volem ser espectadores passives de la nostra emancipació. Per això rebutgem la desmobilització i la pau social, doncs aquesta és precisament la política duta a terme per les cúpules sindicals, firmant pèssims convenis, acceptant Eres i acomiadaments massius: és la política que més ens perjudica. No volem almoines, ni sentimentalisme. Volem drets, volem una vida decent, volem un futur digne a una societat lliure, quelcom impossible sota aquest sistema opressor.
Davant la violència masclista, organització i lluita contra el capitalisme, les seves lleis i els seus governs!
En defensa dels drets de la dona treballadora!
La lluita és l’únic camí!
Descarrega el nostre periòdic
