Com lluitar contra Bolonya?

LLUITAR CONTRA BOLONYA ÉS LLUITAR CONTRA EL CAPITALISME

Quins interessos amaguen els mitjans de comunicació burgesos respecte a Bolonya?

“Bolonya, una inofensiva declaració destinada a homologar les titulacions a la UE, ha desfermat els temors dels alumnes a que la Universitat acabi ensenyant només el que necessiten les empreses”. Així comença l’article publicat per El Pais el 7 de desembre sobre el Procés de Bolonya. Des dels mitjans de comunicació s’insisteix un cop i un altre que Bolonya té com a objectiu “facilitar l’homologació de títols en el sistema universitari europeu i la mobilitat d’alumnes i professors”. No obstant, tal afirmació està molt lluny de la veritat.

Arguments a favor de Bolonya... o falàcies de la burgesia

Avui, el títol de tal carrera que ofereix una determinada universitat de l’Estat espanyol, en teoria està homologat amb els que ofereix qualsevol altra universitat de l’Estat. No obstant, les ofertes de llocs de treball parlen molt clarament quan espeficiquen: “abstenir-se llicenciats de tal universitat”. Què significa això? Doncs que a pesar de que formalment hi ha una homologació, el que determina el valor d’un títol universitari no és el que pugui dir l’Estat, sinó el prestigi de la universitat, la seva qualitat, etc.

La universitat a l’Estat espanyol té un endarreriment històric respecte a la universitat a Europa. Els propis rectors ho han reconegut. Dues dades molt eloqüents al respecte: A Europa la universitat rep de mitjana el 2% del PIB en inversió. Aquí aquest percentatge gairebé no supera l’1%. A Europa el 40% dels estudiants universitaris reben beca. Aquí les ajudes només arriben al 15%.

Els rectors responen acusen als estudiants que s’oposen a Bolonya de defensar un sistema educatiu que ha heredat molts dels defectes del franquisme. Ells són els que volen modernitzar la universitat i nosaltres som els immobilistes. Quina mentida! Nosaltres no defensem l’actual model universitari! Tot i això, Bolonya no implicarà la tan esmentada modernitat. Som els principals defensors d’una reforma educativa que realment suposi una universitat pública de qualitat per als fills dels treballadors.

Però sense inversió, sense recursos... les universitats públiques seguiran sense tenir qualitat per molta Bolonya que hi hagi. La qualitat de l’ensenyament ve de la mà de la desmassificació de la universitat, contractant a més professors i reduint el número d’alumnes per aula, la dignificació dels laboratoris, la dotació de biblioteques, etc. Bolonya no implica res d’això.

Pel que fa a la mobilitat... per descomptat ens sembla molt positiu que un estudiant que comenci els seus estudis a Cadis els pugui finalitzar a Berlín. Malauradament, amb Bolonya ho podran fer els mateixos que ho poden fer avui dia. És a dir, aquells estudiants que llurs pares puguin permetre’s enviar els seus fills a l’estranger.

Molts defensors de Bolonya tracten d’aferrar-se als millors mètodes pedagògics que se suposa que portarà Bolonya. Asseguren que aquesta nova motodologia ve implícita en els “crèdits europeus” i en la nova estructura grau / postgrau. Diuen que Bolonya acabarà amb les classes magistrals, que es potenciaran els treballs dels estudiants en equip, la investigació, etc. A més d’un aquesta verborrea li recordarà a l’antiga LOGSE (llei educativa per a l’ensenyament no universitari impulsada pel PSOE en els anys noranta, avui derogada). Quan es va plantejar sobre el paper, la LOGSE semblava que suposaria grans millores en la pedagogia. No obstant, com ja vam denunciar el Sindicat d’Estudiants en el seu moment, la LOGSE sense recursos, sense inversió, va esdevenir el seu contrari: un estímul al fracàs escolar, abandonant a la seva sort als estudiants amb més dificultats. Va ser frustrant per a una capa de professors d’esquerres i va facilitar el camí a la privatització de l’educació pública.

Amb Bolonya serà pitjor. Al menys la LOGSE sí significava alguna millora, com va ser augmentar l`edat obligatòria de l’educació fins els 16 anys. Les classes no-magistrals per Bolonya estan pensades per 40 o menys alumnes per aula. Que succeirà amb la resta? Contruirà el govern suficients aules universitàries? Per descomptat que no. Amb l’actual crisi econòmica, lluny d’augmentar la inversió en educació, el que vindrà és una reducció constant dels diners destinats. El que ha fet Esperanza Aguirre amb les universitats madrilenyes, retallant un 30% el seu finançament, és un avís del que passarà en els pròxims cursos arreu de l’Estat. Per descomptat que hi ha diners suficients... però Zapatero està ara molt ocupat lliurant-los als banquers.

Qué ès realment Bolonya?

Bolonya comporta una nova estructura educativa que expulsarà als fills dels treballadors de la universitat. Abans de l’estiu vam publicar un document extens on s’analitzava punt per punt les conseqüències de Bolonya: uns graus devaluats en relació a les actuals llicenciatures, uns postgraus de més de 2.000 euros a l’any que seleccionaran als seus alumnes i que seran obligatoris per oferir graus i postgraus i la conseqüent disgregació del sistema universitari entre universitats de primera i de segona, i la constant i progressiu lliurament de la universitat a mans de les grans empreses, a través del finançament directe de la universitat, a través dels préstecs per als estudiants, que aniran substituint a les actuals beques, i a través de la investigació.

Qui podrà pagar-se els postgraus? Per què hem de deure diners als bancs per poder estudiar a la universitat? No han tingut suficient negoci amb les abusives hipoteques? Darrere de tota la fraseologia sobre Bolonya, no hi ha més que un atac a nivell europeu que busca fer una universitat al servei dels grans empresaris.

I què necessiten els empresaris? Per descomptat, el que no necessiten és tenir una classe obrera formada i qualificada. Ells busquen mà d’obra barata per a la sobreexplotació. Només necessiten una petita minoria de tècnics especialitzats (que a poder ser, siguin els seus propis fills). No és casualitat que ens haguem cansat de sentir que sobren llicenciats. Un altra falàcia! Hi ha moltes necessitats socials per cobrir. Fan falta un munt de llicenciats universitaris per construir un món meravellòs en el que viure. Però aquestes necessitats mai seran rentables pels capitalistes. Si algú vol un servei de qualitat... que se’l pagui!

Molts periodistes pregunten sorpresos: Com és possible que us oposeu a que les empreses augmentin el pes a la universitat si són elles les que us han de donar feina? Si alguna cosa està demostrant l’actual crisi és el cínic interès de les grans empreses. Els capitalistes espanyols (i els de tot arreu) no tenen cap interès en desenvolupar l’economia, ni millorar les condicions de vida de la classe obrera. En definitiva, un empresari només inverteix si obté beneficis. I si aquest benefici l’aconsegueixen especulant... no invertiran en el procés productiu. Hem de lliurar el nostre futur a aquests paràsits? Els empresaris actuaran amb la universitat com un vulgar paràsit en el cos humà. Prendran de la universitat tot el que necessiten i després se’n desfaran de la resta. Quins interessos poden tenir Repsol o Telefónica en les filologies, o en història, o psicologia, o en tantes altres carreres? Per què invertirà una gran empresa en el seu propi laboratori d’investigació si poden aconseguir que sigui la universitat la que treballi per a ella gairebé gratuïtament? Què s’investigarà, allò que necessita la societat, o allò que portarà més ganàncies a l’empresa? Quin benefici obtindrà el treballador de tot això?

Veiem, per tant, que Bolonya no és quelcom “inofensiu”, tot el contrari: ens trobem davant un atac clau de la burgesia europea. Els governs europeus s’han embarcat en una guerra contra la classe obrera amb l’objectiu de destruir tots els drets socials conquerits pel moviment obrer en el passat: educació i sanitat pública, seguretat social, drets sindicals i laborals... el procés de Bolonya, la jornada de 65 hores, la directiva estratègica de la burgesia europea que en el terreny de l’educació busca, per una banda, mà d’obra barata i amb poca qualificació que pugui ser sobreexplotada pels capitalistes, i per un altra banda, garantir un lucratiu negoci, el de l’educació, per a tot aquell que s’ho pugui permetre.

Com continuar la lluita contra Bolonya

El 25 de novembre, els rectors de les principals universitats van escriure al Ministerio de Ciencia e Innovación una carta filtrada a El País en la que exigien al govern una ofensiva en defensa del Procés de Bolonya. En aquesta carta, els rectors van assenyalar que “El sentiment anti-Bolonya s’ha anat estenent pels centres de secundària, sembrant la inquietut i preocupació no només entre els estudiants que en els propers anys han d’omplir les aules, sinó també entre els professors i les famílies”. Immediatament, el Ministeri va respondre convocant als rectors a una reunió urgent, on coordinar una ofensiva pública per tractar de convèncer a la classe obrera de les bondats de Bolonya.

La petició d’auxili dels rectors es va produir després de les dues convocatòries de vaga i manifestacions organitzades pel Sindicat d’Estudiants arreu de l’Estat el 22 d’octubre i el 13 de novembre als instituts i universitat. El 22 d’octubre van sortir al carrer 50.000 estudiants en 46 pobles i ciutats. El 13 de novembre van ser més de 150.000 els que van prendre els carrers en més de 60 localitats. Ambdós dies el seguiment de la vaga va ser massiu. Ha sigut a l’escalf d’aquestes dues convocatòries arreu de l’Estat quan s’han generalitzat els tancaments i altres actes reivindicatius en diverses universitats, especialment a Barcelona.

Curiosament els mitjans de comunicació estan donant un ampli espai a aquests tancaments, mentre que les dues jornades de vaga van ser absolutament silenciades. Així, per exemple, mentre que l’article esmentat anteriorment de El País del diumenge 7 de desembre era un especial a tot color de cinc pàgines dedicades als tancaments contra Bolonya, el mateix periòdic va dedicar el 14 de novembre per cobrir la jornada de vaga del 13 un requadre amb no més de cent paraules, amb una foto d’un policia registrant a un estudiant. Sense desmerèixer els tancaments, creiem que és força interessant per part del principal diari de la burgesia destacar-los, contraposant-los a dues mobilitzacions estatals secundades per centenars de milers de joves. I tampoc és innocent per part d’aquest diari incidir “a tot color” en els arguments més reformistes que hi ha dintre del moviment i que no qüestionen el sistema capitalista ni els interessos de fons que amaguen aquests plans.

El moviment contra Bolonya viu un intens debat sobre com continuar la lluita. En aquest debat hi ha dues posicions diferents. Per una banda estan les “assemblees contra Bolonya” que estan impulsant els tancaments i que promouen “vagues a la japonesa”. Aquests companys assenyalen que la lluita ha d’estar centrada en el “No a Bolonya”, sense barrejar-se amb altres qüestions i sense “polititzar-la”, a través d’un model “assembleari” on no participin organitzacions, però si puguin fer-ho els “estudiants de dretes”. No creuen que es pugui derrotar Bolonya i confien en convèncer als rectors de la maldat de Bolonya i que amb la seva ajuda es puguin modificar els reglaments i annexos, és a dir, plantejaments socialdemòcrates i reformistes.

Per un altra banda està el Sindicat d’Estudiants. Sense rebutjar els tancaments, creiuem que és el moment de sortir al carrer contra Bolonya per explicar a la classe obrera que és Bolonya, per mitjà de mobilitzacions el més massives possibles. Defensem unificar la lluita contra Bolonya amb els moviments contra els atacs que patim els fills dels treballadors. D’aquesta manera serem més forts. Per això, també defensem la necessitat d’una vaga general convocada pels sindicats de classe, CCOO i UGT, perquè només a través del moviment obrer podrem frenar Bolonya. Per organitzar el moviment utilitzem les assemblees democràtiques, on tant a nivell individual com a nivell d’organitzacions es pugui debatre democràticament i decidir, però no confiem ni en els “estudiants de dretes”, que no tenen cap interès en lluitar contra Bolonya, ni en els rectors, que han demostrat en nombroses ocasions quins interessos defensen. Només confiem en la força de la classe obrera, una força que organitzada sí pot aturar Bolonya i la resta d’atacs que estan, avui dia, a sobre la taula.

Què defensa el Sindicat d’Estudiants?

El Sindicat d’Estudiants sempre ha explicat que la clau per frenar el Procés de Bolonya no era limitar-se a l’àmbit universitari, sinó unificar la lluita amb els estudiants de secundària i explicar al moviment obrer què significa realment Bolonya. Les declaracions dels rectors confirmen que el nostre anàlisi és correcte. Mentre Bolonya no va deixar de ser un plat cuinat a les aules universitàries, podia ser manegat pels seus defensors. En el moment que el Sindicat d’Estudiants es va adreçar als instituts i va aconseguir que trascendís els campus, per arribar als estudiants de secundària i a les fàbriques, és quan ha esdevingut un problema per al govern.

En els últims anys s’havien produït mobilitzacions contra el Procés de Bolonya, sobretot a Barcelona, Madrid i Sevilla. No obstant, ha estat aquest curs, a través de les convocatòries del 22 d’octubre i el 13 de novembre quan el moviment ha adquirit una major extensió. No és casualitat que sigui ara quan els rectors exigeixen al govern, preocupats per les característiques que està prenent el moviment. Així, els mateixos rectors afirmen que es tracta d’un “moviment que té dimensió estatal”

Des del Sindicat d’Estudiants entenem que Bolonya forma part del conjunt d’atacs que la burgesia està llençant contra l’educació pública en totes les seves etapes. És més que reconeguda la situació de l’educació infantil, on s’està produint una descarada privatització massiva, però està passant desapercebuda la situació de la Formació Professional que s’enfronta a un greu atac.

El govern està elaborant una contrarreforma que, amb l’excusa d’ajudar als treballadors que no tenen cap titulació, pretenen donar títols de Formació Professional als que puguin certificar dos anys de formació laboral, encara que no tinguin ni tan sols el títol d’ESO. Nosaltres volem millorar les condicions laborals i de vida dels treballadors que no puguin completar els seus estudis, però la manera de fer-ho és a través d’una formació teòrica pública i gratuïta, en horari laboral i sense pèrdua salarial que complementi la seva experiència laboral per assolir el títol de FP. Però amb la mesura del govern no només es devaluarà l’actual Formació Professional, sinó que s’empenyerà a centenars de milers de joves de setze anys a que abandonin els seus estudis i esdevinguin mà d’obra barata sense cap qualificació. El País, que tant dedica ara a Bolonya, no ha escrit ni una sola línia del que suposaria aquesta mesura: acabar amb la FP. No hem de sortir també al carrer en defensa d’una Formació Professional pública i de qualitat?

El que sí és cert és que les mobilitzacions contra Bolonya han coexistit en el temps amb mobilitzacions de professors i pares en nombroses Comunitats Autònomes en defensa de l’educació pública (Catalunya, Madrid i València entre d’altres). No era més adequat per tant unificar totes aquestes lluites quan realment es tractava de lluitar contra el mateix problema, la privatització de l’educació pública?

Les convocatòries del 22 d’octubre i el 13 de novembre buscaven precisament unificar tots aquests conflictes. En aquesta línia, des del Sindicat d’Estudiants busquem la unitat d’estudiants universitaris amb estudiants de secundària, professors, personal laboral i pares, a través dels sindicats CCOO, UGT i STEs i la CEAPA. Només a Catalunya els sindicats USTEC, CGT i ASPEPC van decidir confluir amb nosaltres i convocar unitàriament el 13 de novembre vinculant la lluita contra Bolonya a la lluita contra la Llei d’Educació de Catalunya, la LEC, que també pretén privatitzar l’educació pública. El resultat va ser una manifestació a Barcelona amb 80.000 estudiants i professors. Tot un èxit. No és casualitat que hagi estat Barcelona on l’actual moviment de tancaments hagi agrupat a més estudiants.

A la resta de l’Estat, a pesar de les nostres constants crides, els dirigents sindicals van decidir ignorar-nos i fins i tot van convocar en dies diferents mobilitzacions que també es van caracteritzar per la seva massivitat, demostrant l’enorme voluntat de lluita per part de la comunitat educativa.

Però els professors i els estudiants i els seus pares, no viuen en una bombolla. Aquest trimestre s’ha manifestat agudament l’inici de la greu crisi econòmica que travessa tot el planeta i que està colpejant de ple a l’Estat espanyol. L’atur s’està disparant i ja afecta a tres milions de treballadors. A tot arreu les empreses estan anunciant EREs o estan, directament, rescindint els contractes. No podíem ignorar aquesta realitat. A més a més… no està la lluita contra Bolonya directament vinculada a la lluita per un futur digne per a la joventut? Nosaltres creiem que sí, per això el 22 i el 13 també lluitàvem perquè la crisi econòmica no la paguem els fills dels treballadors sinó els seus responsables, els capitalistes.

I també denunciàvem, per considerar-ho una vergonya i un escàndol, que el govern de Zapatero, elegit amb el vot de milions de treballadors, destini 150.000 milions d’euros als grans bancs per garantir els beneficis dels seus amos, i que després digui que no hi ha diners per a la sanitat, per a l’educació, o per garantir la resta de despeses socials.

Però no només ho enteníem així nosaltres. La immensa majoria dels manifestants el 22 i el 13 també “van polititzar” la manifestació com nosaltres. Els lemes més corejats no van ser només contra Bolonya, sinó també aquells amb un contingut clarament anticapitalista i reivindicatiu, contra la crisi i en defensa dels drets dels treballadors: “Sí que hi ha diners, el tenen els banquers!”, “Que la crisi, la paguin els banquers!”, etc. L’ambient de les manifestacions era contagiós i nombrosos treballadors ens aplaudien emocionats al llarg del recorregut.

Ara entenem l’hostilitat de El País i de la resta dels mitjans de comunicació a la convocatòria del Sindicat d’Estudiants. TVE, per exemple, va cobrir la manifestació del 13 amb un flash de a penes 20 segons i a continuació va emetre un reportatge d’uns quants minuts sobre la “violència a les aules”. Com han de permetre que l’”opinió pública” vegi a milers de joves cridant consignes anticapitalistes, en contra de la crisi, exigint a CCOO i UGT que convoquin una vaga general! Qualsevol obrer que veiés aquestes imatges simpatitzaria immediatament amb els estudiants. És més, diria als seus dirigents sindicals: hem de fer com els estudiants! I per tant, els mitjans, els amos dels quals no podem oblidar que són els mateixos accionistes que els dels bancs, les grans constructores, les multinacionals, etc., decideixen políticament ocultar i distorsionar la veritat.

En canvi, ni tan sols els poderosos mitjans de comunicació han pogut silenciar la mobilització. Cada pamflet del Sindicat d’Estudiants repartit a centenars d’instituts i facultats, no només ha arribat als estudiants, sinó també als seus pares, obrers. I molts estudiants han explicat als seus pares els motius de la vaga i després han narrat com va anar la manifestació i que es va dir en ella. I els vianants que hi passaven… i els cotxes que circulaven… els conductors d’autobus que ens veien (i que ens van veure quan es va mobilitzar l’EMT a Madrid i la TMB a Barcelona i el Sindicat d’Estudiants va anar-hi a solidaritzar-se amb la seva lluita)… El 22 d’octubre i el 13 de novembre no ha pogut ser silenciat per la burgesia. I com la lluita contra Bolonya és innegable, millor treure als que només estan en contra de Bolonya que als que estan contra Bolonya i contra els sistema capitalista.

La nostra alternativa a Bolonya

No n’hi ha prou amb lluitar contra Bolonya, sense més. Hem de dotar-nos també d’una alternativa amb la que fer front als plans de la burgesia. Al programa del Sindicat d’Estudiants hi ha una detallada taula reivindicativa per a la universitat que, per descomptat, el govern coneix. Tot i així sí és important assenyalar els aspectes més imporants i explicar-los una mica:

1. Des del Sindicat d’Estudiants defensem una nova reforma universitària en benefici de la classe obrera i no de les grans empreses. Per això exigim la derogació de la LOU i la paralització del Procés de Bolonya. Aquesta nova reforma s’ha d’elaborar amb la participació democràtica de la comunitat educativa (professors, personal laboral, estudiants, pares) i també de la societat, els sindicats, organitzacions d’esquerres i les associacions de veïns per orientar la universitat pública a cobrir les necessitats socials que existeixen actualment i no els interessos empresarials. Si es legisla d’esquenes als treballadors, el resultat serà sempre en benefici dels capitalistes.

2. Aquesta universitat pública ha de ser gratuïta per evitar la cribes econòmiques que ara pateixen els fills dels treballadors. Volem que l’estudiant es pugui dedicar sense pressions de cap tipus als seus estudis, però per això cal una reforma del sistema actual de beques. No a través dels préstecs bancaris, com pretén el govern, sinó a través d’una beca-salari per als estudiants amb més dificultats econòmiques, molts dels quals han de compatibilitzar avui dia els estudis amb el treball. El transport, el material, el lloguer d’una vivenda estan pels núvols, per això, exigir que la beca-salari sigui de mil cent euros al mes no és cap bogeria, només cal fer comptes. En tot cas, exigim l’equiparació del nombre d’estudiants amb beca amb el que es fa a Europa.

3. Ens oposem al domini de l’empresa de la universitat pública. La universitat no es pot gestionar com si fós una empresa. Per això és fonamental la participació democràtica de la comunitat educativa i els drets democràtics dels estudiants. Al govern de la universitat no hi poden ser les empreses. El finançament de la universitat ha de dependre de l’Estat, no de les empreses privades i els laboratoris de les universitats s’han de destinar a investigar les necessitats verdaderes dels treballadors i no els interessos egoïstes d’uns pocs.

4. La segregació de la universitat del Ministerio de Educación va ser una expressió molt clara de la voluntat del govern de lliurar els estudias universitaris a les grans emrpeses. No és cap casualitat que la Ministra de Ciència i Innovació fos membre de la junta directiva de la CEOE. A més a més, així el govern mira de dividir el moviment. Exigim un únic Ministeri d’Educació. El govern del PSOE va ser elegit amb el vot de milions de treballadors. Ja n’hi ha prou de governar per als banquers i els capitalistes, per a això ja hi és el PP!

5. Per garantir una universitat pública de qualitat el govern ha de destinar prou recursos. Només així es podran garantir places públiques suficients a les universitats per als estudiants, reduir el nombre d’estudiants per aula, etc. Hem comptabilitzat les necessitats de la universitat pública en un pla de xoc de 8.400 milions d’euros immediats i un 2% del PIB per a la universitat pública. De diners n’hi ha, només que el tenen els banquers. Com creiem que aquests diners s’han de destinar a millorar les condicions de vida de la classe obrera i la joventut, exigim l’expropiació de la banca, sota control obrer, per posar-la al servei de les necessitats socials. És que no està demostrant potser el sistema financer mundial la seva més absoluta ineptitud?

6. Com explicàvem abans, no sobren llicenciats. En una societat on la riquesa generada s’orientés a cobrir les necessitats socials podríem elaborar un pla estratègic per dotar els barris obrers de suficients hospitals, escoles, instituts, instal·lacions esportives i culturals, vivenda digna, etc., amb el personal necessari per donar un servei de qualitat. Mitjançant la planificació democràtica de l’economia es podria garantir un lloc de treball digne en acabar els estudis. Mentre això no sigui així, exigirem un subsidi d’atur indefinit de mil cent euros, perquè els joves i els treballadors no tenim la culpa de l’atur que provoca el capitalisme.

Els que ens acusen de polititzar el discurs es duran les mans al cap i cridaran: “Ja estan altre cop amb el socialisme!” Al que nosaltres respondrem: efectivament, defensem el socialisme. No hi ha terme mig entre Bolonya i el que nosaltres estem plantejant. El capitalisme només pot oferir Bolonya i la lluita només pot ser triomfant si contraposa a Bolonya una universitat que realment cobreixi les necessitats de la classe obrera i que es guanyi l’oïda dels treballadors.

Per això defensem que la riquesa que produeix la classe obrera amb el seu treball i avui és emprada per un grapat de paràsits per dur una vida de luxe obscè mentre milions lluiten per sobreviure, ha de passar a ser controlada per la majoria de la societat de forma democràtica. Per a això, el Sindicat d’Estudiants defensa la nacionalització de la banca sota control dels treballadors i les seves organitzacions, per poder planificar l’economia, no en funció del benefici i el lucre d’uns pocs, sinó per satisfer les necessitats socials de la majoria.

Els rectors diuen a la seva carta que la lluita contra Bolonya “no és un fenomen passatger” i afegeixen que “no confiem en que s’esvairà, sinó que esperem una agudització”. Des del Sindicat d’Estudiants suscrivim aquestes paraules: la lluita contra Bolonya, en defensa de l’educació pública i d’un futur digne per a la joventut continua.

7 desembre 2008