La nacionalització dels hidrocarburs
El desembre de 2005, com a resultat de les profundes aspiracions de canvi dels treballadors i camperols bolivians, el MAS d’Evo Morales va guanyar les eleccions per una majoria aclaparadora. Durant els tres anys anteriors la classe treballadora i les masses pobres bolivianes van protagonitzar diversos episodis revolucionaris, tres insurreccions armades el febrer i octubre de 2003 i maig-juny de 2005, en les quals la classe obrera podria haver pres el poder en les seves mans, solament va faltar una direcció revolucionària a l’altura de les circumstàncies.
Aquests precedents estan marcats en la consciència de les masses i condicionen tant l’actual política del govern d’Evo Morales, molt pressionat per baix i amb un marge de maniobra limitat, com també l’actitud de l’oligarquia i l’imperialisme. El primer de maig, el govern nacionalitza els hidrocarburs per decret. Encara que la mesura crea una forta commoció en les multinacionals, la veritat és que es tracta més aviat d’una semi nacionalització, ja que solament cancel·la els contractes amb les multinacionals per a renegociar-los augmentant els impostos a pagar. Però el que més preocupa a les multinacionals sens dubte és el com es va dur a terme la nacionalització, amb l’exèrcit ocupant els camps i instal·lacions petroleres i penjant en l’entrada pancartes que deien: “nacionalizado, propiedad de los bolivianos”.
Aquesta fou una de les reivindicacions centrals durant els esdeveniments revolucionaris de 2003 i 2005, i és el resultat d’aquella lluita. Però ràpidament s’han vist les deficiències d’aquesta nacionalització. En el mes d’agost, el govern va paralitzar l’activitat de YPFB (l’empresa de gas i petroli estatal) en “tot el procés productiu per falta de capacitat tècnica i financera”. A més es va destituir al director de YPFB, molt bel·ligerant en el llenguatge contra les multinacionals i proper a Evo Morales, i altres alts càrrecs
del govern relacionats amb el gas, per la firma d’un contracte que va en contra del decret de nacionalització i per corrupció.
En el seu lloc han posat a tecnòcrates de la dreta. A això cal sumar-hi la “ineficàcia i inoperativitat” de YPFB, l’empresa estatal. La premsa burgesa i les multinacionals s’han afanyat a dir que això és per culpa de la nacionalització, el fracàs de la nacionalització. En realitat es tracta del contrari, aquesta crisi és conseqüència de no haver dut la nacionalització fins al final, i així poder prendre mesures contra el boicot de les multinacionals al procés.
A Veneçuela, durant l’atur patronal de desembre 2002 - gener 2003, la “nòmina major” de PDVSA (també pública) va boicotejar la indústria petrolera. Llavors va ser la classe obrera la qual, amb les seves pròpies mans, va posar a funcionar la indústria al marge d’empresaris, gerents i buròcrates estatals. Ara a Bolívia, l’aparell de l’Estat segueix sent el mateix que durant dècades ha facilitat l’espoliació del país. No es pot reflotar YPFB sobre aquesta base. La nacionalització s’hauria d’haver dut fins al final, expropiant sense indemnització i sota el control democràtic dels treballadors i les comunitats. Només així serà possible posar al servei de la majoria els recursos naturals de Bolívia.
En el seu intent de disciplinar a les multinacionals donant-los un toc d’atenció, Evo Morales ha aconseguit tot el contrari. Les multinacionals estan sabotejant amb tots els mitjans al seu abast el procés de nacionalització, tant en l’aspecte financer com tècnic. No estan disposades a cedir ni un mil·límetre
en els seus privilegis. Durant dècades han estat espoliant el país sense invertir en la regió. Si mai ho han fet, perquè ho anirien a fer ara? Per posar a funcionar la indústria estatal són necessaris diners i mitjans tècnics. Això no ho proporcionaran les multinacionals ni la banca privada. Per obtenir això és necessari controlar i gestionar l’economia, fent un pla que combini resoldre les necessitats de les masses amb desenvolupar el país, complint així una de les demandes d’octubre, la industrialització del país per treure’l de l’endarreriment històric en el qual l’han enfonsat la burgesia local i l’imperialisme.
Això no es podrà fer mentre es mantingui la propietat privada dels mitjans de producció. Especialment l’expropiació de la banca es converteix en una necessitat per a afrontar el finançament dels plans socials
i de desenvolupament. És a dir, cal trencar amb el capitalisme i desenvolupar un pla socialista de l’economia, estrenyent encara més els vincles amb la revolució bolivariana i cubana, establint una Federació Socialista de Bolívia - Veneçuela - Cuba.
La reforma agrària
La situació en el camp per a milions de camperols pobres és desesperant. Mentre dos milions de famílies camperoles (gairebé totes indígenes) posseeixen cinc milions d’hectàrees, 100 famílies són propietàries de 25 milions d’hectàrees, el 95% de les quals no es treballen i solament s’utilitzen per a especular. Aquest desigual repartiment de la terra fa que 250 mil camperols sense terra, deambulin pels barris més pobres de les ciutats.
Així, la promesa d’Evo Morales d’acabar “amb els latifundis” ha despertat la il·lusió i la imaginació de milions de camperols. El passat 2 d’agost el govern va presentar el projecte de modificació de la Llei INRA (Institut Nacional de Reforma Agrària). Milers de camperols i indígenes vinguts expressament de tota la geografia boliviana es van citar en el municipi de Cliza, a 40 quilòmetres de Cochabamba, per escoltar a Evo Morales presentar la Reforma Agrària.
Es repartiran “2,5 milions d’hectàrees fiscals sanejades i disponibles (per als camperols i indígenes). Són gairebé totes elles terres forestals i no per a ús agrícola i pecuari, són de difícil accés i poc ús, allunyades dels centres urbans, negadívoles. En l’immediatesa no poden ser utilitzades,
però més endavant si”. Això és clarament insuficient. Mentre no s’expropiï als cent clans familiars que posseeixen la majoria de la terra, no es podran solucionar els problemes dels camperols, el 90% dels quals es troben per sota del llindar de pobresa.
Per altra banda, aquesta és la clau de la qüestió indígena. Això si, l’oligarquia latifundista ha interpretat
les paraules del govern com una declaració de guerra, ja tremola davant una possible reforma agrària, i sobretot davant un augment de les ocupacions de terres per part dels camperols pobres, enfront els quals estan rearmant als grups de pistolers i mercenaris.
Ofensiva reaccionària contra el govern
En aquest context es dóna l’actual pugna en l’Assemblea Constituent (A.C.). Els mitjans de comunicació burgesos, en una nova demostració de cinisme i hipocresia, han posat el crit en el cel sobre l’autoritarisme d’Evo Morales, igual que plantegen que Chávez és un dictador i afirmen que les eleccions mexicanes han sigut exemplars.
Però vegem les dades. En les eleccions del passat 2 de juliol a l’A.C., que és un nou parlament burgès que redactarà una nova Constitució, el MAS va obtenir 1.322.656 vots arreu del país, més del triple que la ultra reaccionària aliança Poder Democràtic i Social (Podemos), que va obtenir el segon lloc. Així, el MAS té 137 assembleistes, equivalent al 53,7 per cent del total dels 255 integrants que tindrà la Constituent.
Però el quid de la qüestió està en el programa dels dirigents del MAS. Plantegen portar a terme la “refundació” de la nació, establint una Assemblea Constituent que pugui desenvolupar el capitalisme “andino”, una espècie de capitalisme de rostre humà. Per a això intenten comptar amb la col·laboració de l’oligarquia local. Pretenent que la dreta “petrolatifundista” col·labori amb el procés, els dirigents del MAS tornen a aconseguir el contrari, que s’embraveixin encara més en la seva ofensiva contra el govern i contra qualsevol mesura en favor dels pobres. Així, els partits de la reacció, amb Podemos al capdavant de l’ex-president Quiroga, ha boicotejat totes les mesures de l’A.C., paralitzant-la perquè
són necessaris els dos terços dels vots per aprovar qualsevol mesura. Per a ells la democràcia significa que el govern faci exactament la mateixa política burgesa de sempre, en pro de dialogar i consensuar ambl’oposició, que va perdre les eleccions.
A Bolívia és imprescindible per a la democràcia els dos terços dels diputats mentre que a Mèxic és suficient amb el 0’58% fraudulent del PAN per sobre del PRD. Quin cinisme i hipocresia quan els imperialistes parlen de democràcia! Els dirigents del MAS, en part pressionats per la seva base, per sortir de l’empantanegament van aprovar un reglament que establís que s’aprovessin les lleis per majoria, no per dos terços. Aquest fet ha estat l’excusa de la reacció per llançar una campanya
histèrica contra el govern. En la sessió en la qual es va decidir, els diputats de la dreta van assaltar l’estrat agredint al cap del grup de diputats del MAS, Román Loayza, causant-li un traumatisme encèfal
cranial sever que ha provocat un edema cerebral i una inflamació de la massa encefàlica, estant en l’actualitat a l’hospital en coma. Noti’s el majúscul escàndol que generen les protestes de l’1 de setembre a l’Assemblea Nacional a Mèxic quan són protagonitzades per l’esquerra i el pàl·lid
eco de la batussa on la dreta boliviana gairebé mata a un diputat del MAS.
El divendres 8 de setembre l’oligarquia ha convocat una aturada patronal i mobilitzacions contra el govern. Utilitzant demagògicament la consigna de l’autonomia local d’orient l’oligarquia pretén mobilitzar a la seva base social amb fins reaccionaris. Per a això s’agrupen entorn el Comitè Pro-SantaCruz, CAINCO (l’associació empresarial d’Indústria i Comerç), CAO (Cambra Agropecuària de l’Orient), Federació d’Empresaris Privats i la temible banda feixista de la Unión Juvenil Cruceñista, un
grup armat que estenen la por entre la població tal com fan els grups feixistes, atacant a joves, sindicalistes,... amb la total complicitat de les autoritats locals i departamentals. La classe dominant als departaments d’Orient (Santa Cruz,...), els més rics en recursos naturals, han recorregut l’autonomisme
al calor del procés revolucionari per tractar de dotar-se d’una base social i davant la perspectiva de segregar el país per evitar el contagi de la revolució. Aquest és el patriotisme de la oligarquia boliviana,
disposada a trencar la nació per mantenir els seus privilegis. La seva defensa de l’autonomisme,
com destaquen les organitzacions d’esquerra bolivianes, no té res que veure amb la defensa dels drets indígenes ni res semblant. Aquí pren especial rellevància analitzar la qüestió nacional des del punt de vista dels interessos de la revolució i de la classe obrera. La divisió de Bolívia seria un acte absolutament reaccionari.
Enfront de l’aturada del divendres, els dirigents del MAS intenten seguir negociant amb l’oligarquia per evitar l’enfrontament, el que no fa altra cosa que reafirmar-los en les seves pretensions. Per altra banda,
diversos dirigents camperols propers al MAS, com la CSUTCB, estan fent crides que Evo Morales no cedeixi enfront l’oligarquia i estan organitzant mobilitzacions i bloqueigs de carreteres pel 20 de setembre.
La revolució boliviana ha entrat en una nova fase. És inevitable un xoc entre les classes. L’oligarquia i l’imperialisme han passat a l’ofensiva. Milions de treballadors i camperols veuen atacat el seu govern
per part de l’oligarquia, i sortiran al carrer a defensar-lo. Per altra banda les aspiracions de les masses no poden ser resoltes amb el programa del “capitalisme andino” dels dirigents del MAS, que pretenen
conciliar els interessos irreconciliables de classes antagòniques. En els futurs enfrontaments hi jugarà un paper central el que faci la COB, que van liderar els esdeveniments revolucionaris i que agrupa
als elements més combatius de la classe obrera boliviana. Només el programa del marxisme, de la revolució socialista, explicat de manera pacient a les masses, podrà resoldre la contradicció fonamental de la societat actual: les aspiracions de les masses per solucionar els seus problemes més apressants i la incapacitat absoluta del capitalisme per resoldre-les.
|
