Durant el matí del dimarts 9 de desembre es va celebrar a la Sala Pérez Llorca del Congrés dels Diputats un acte organitzat pels diferents col·lectius de víctimes del franquisme que formen part de la querella argentina demanant veritat, justícia i reparació.
Des del Sindicat d'Estudiants, que fa poc més d'un any ens personàrem en aquesta querella denunciant els assassinats d'estudiants com Enrique Ruano, vam poder participar a l'acte amb la resta de col·lectius: un acte històric, ja que es celebrava a les instal·lacions de un Congrés que encara avui segueix sense condemnar el franquisme i sense prendre ni una sola mesura per jutjar qui van ser protagonistes o còmplices de totes les atrocitats que va cometre el règim contra milions de persones.
Per primera vegada a les instal·lacions del Congrés dels Diputats es parlava amb claredat d'assassinats, desaparicions, afusellaments, tortures, llargues penes de presó, judicis sense garanties, robatori de nens, maltractament i repressió de nens, exili, treballs forçats i camps de concentració. Es feia per boca dels que ho van patir en pròpia pell i de les seves famílies. Tots els que després de molts anys de lluita han aconseguit que, encara que sigui a través de la justícia d'un altre país, l'argentina, es comenci a apuntar directament sobre els noms i cognoms d'alguns dels torturadors i assassins que avui segueixen impunes gràcies a la protecció del Partit Popular.
En l'acte van poder prendre la paraula Ana Messuti, Jacinto Lara i Carlos Slepoy, tots ells advocats querellants, que van denunciar l'actuació del govern del PP i la seva actitud còmplice per evitar les extradicions ordenades per la jutge argentina María Servini. També van ressaltar l'enorme importància de la mobilització social per haver arribat a aquest punt i van mostrar la seva ferma confiança que serà la mobilització la que aconseguirà finalment la justícia per a les víctimes. Tal i com ha destacat Carlos Slepoy, "Aquest és el Congrés que va votar la llei d'amnistia i cal pensar que aquest mateix Congrés la derogarà. Així va passar a l'Argentina: el Congrés que va aprovar les lleis de punt final i d'obediència deguda és el mateix que les va anul·lar ".
Després de les intervencions dels advocats, van prendre la paraula els representants de diferents col·lectius i associacions de víctimes per donar un relat esgarrifós de totes les atrocitats comeses per la dictadura.
El primer a parlar va ser Andoni Txasco, que va perdre la pràctica totalitat de la visió en un dels seus ulls en els assassinats de Vitòria del 3 de març de 1976: "Aquest dia em vaig refugiar en una de les esglésies, però els agents la van envair. Nosaltres ens lliurem gràcies a que el rector ens va treure per la sagristia. Van deixar que l'església s'omplís, la van assetjar, la van envoltar, i van carregar. L'Estat segueix donant credibilitat avui a la versió policial d'aleshores, que va ser una actuació antiterrorista per recuperar l'ordre, i així negar-nos ser acollits com a víctimes del terrorisme. Amb l'agreujant que hi ha gravacions en què es feliciten i vanen per disparar més de 2.000 tirs, d'haver provocat una massacre, són reiteratives les seves referències a aquesta paraula, massacre. I acaben dient: 'bona feina, bon servei'. Es empara la impunitat i la discriminació de les víctimes. No ens mou la rancúnia. El que volem és que aquesta gent imputada passi a la història com un flagell als drets humans i no com a pares de la democràcia ", va relatar.
Manuel Blanco Chivite, integrant de l'associació de expressos i represaliats del franquisme, també va prendre la paraula per explicar el seu propi cas, el d'un condemnat a pena de mort al setembre de 1975, com a exemple de tants altres, i per reclamar l'anul·lació de les sentències dels judicis sumaríssims.
Soledad Luque, com a portaveu de l'associació de víctimes de nadons robats, va assenyalar en la seva intervenció que els delictes del franquisme "són delictes que no prescriuen, com no prescriu el dolor de les víctimes."
Óscar Blázquez, arqueòleg i membre del Fòrum per la Memòria, va intervenir denunciant la situació surrealista que es dóna en la justícia espanyola pel que fa a la recerca dels desapareguts per la dictadura. Tal i com ell mateix explicava "Quan es troben les restes d'un romà anònim de més de 2.000 anys, aquest té millors garanties legals, a través de la Llei de Patrimoni, que un desaparegut del franquisme".
Víctor García, de la Plataforma contra la impunitat del franquisme, va ser un altre dels ponents que per denunciar els crims de la dictadura va recórrer a la seva pròpia experiència: "Vaig patir cinc detencions, quatre processaments i més de vuit anys de presó. La primera vegada que em van arrestar va ser en 1956. Anaven a pel meu pare, però com jo em deia igual, van dir allò de "pues dos por uno". L'última vegada que em van detenir va ser al desembre de 1976. Cal anul·lar els judicis sumaríssims i les sentències del TOC. Jo vaig ser jutjat allà, i el president del mateix va dir que si per ell fos treia ell mateix la pistola i ens matava allí mateix. Així era. Hem de recuperar la memòria democràtica, segrestada per la dictadura, un segrest acceptat per la transició ".
En nom de l'Associació de Descendents de l'Exili Espanyol va intervenir Elsa Osaba, qui va poder explicar la vida a l'exili per mig milió de persones que van fugir de la dictadura i es van trobar amb la persecució i els camps de concentració. "Els meus oïdes conserven els relats de les derrotes de la retirada. La meva àvia, la meva mare, els meus oncles van patir l'exili a França. Vaig aprendre aviat els noms dels camps de concentració que no van ser d'acollida, com diuen els francesos. França es posa vermella ara: més de 14.000 espanyols van morir en aquests camps en només sis mesos. "
Cecilio Gordillo, portaveu del col·lectiu de víctimes de treballs forçats, va utilitzar el seu torn de paraula per denunciar una realitat que encara es guarda gelosament amb pany i clau i que és la de totes les grans constructores que van fer ús de presos polítics del franquisme, condemnant-los a treballs forçats, per aconseguir els seus sucosos beneficis. Tant és així que com ell mateix va explicar als assistents "Aquesta faceta específica de la repressió està sense resoldre. A dia d'avui almenys un 20% de les empreses de l'IBEX35 han tingut relació amb els presos polítics en treballs forçats durant el franquisme ".
Ángela Fernández, del col·lectiu de víctimes dels preventoris, va ser l'última a intervenir amb el relat de la seva experiència en el preventori de Guadarrama. "El règim va lliurar a Falange la gestió dels preventoris destinats a la prevenció de malalties com la tuberculosi. Allà anaven a parar els nens de famílies molt pobres. En aquest de Guadarrama érem nenes procedents de la misèria i més de famílies represaliades, el que significava un horror més. Es practicava tortura física i psicològica contra la infància amb la meta d'eradicar qualsevol pulsió d'empatia amb les idees de les nostres famílies. Ens volien horroritzades, submises, subjugades. Ens pegaven, ens agredien. Se'ns van aplicar tractaments mèdics que desconeixem quins són a dia d'avui, tenim seriosos dubtes que no se'ns fes servir com a conillets d'índies."
Els testimonis que per primera vegada portaven la veu de les víctimes del franquisme a les parets del congrés dels diputats són només una petita mostra de l'horror, sofriment i el genocidi que va pilotar la dictadura franquista durant dècades, fins després fins i tot de la mort el dictador. Va ser la lluita de centenars de milers de joves i treballadors sota aquestes terribles condicions el que va permetre que es conquerissin drets que avui novament se'ns tracten d'arrabassar. La baralla incansable dels col·lectius de víctimes amb la seva mobilització ha aconseguit que la querella argentina hagi assegut a la banqueta a criminals i torturadors com Nines o Billy el Nen. Tot i que encara no s'hagi aconseguit el reconeixement del que veritablement va succeir, que es condemni als torturadors i assassins que viuen com persones respectables o la reparació per a les víctimes, la veritat és que aquesta lluita ha donat en els últims mesos passos de gegant.
Des del Sindicat d'Estudiants volem reiterar tot el nostre suport als diferents col·lectius de víctimes del franquisme. Tenim clar que tot el que s'ha aconseguit per als treballadors ha vingut sempre de la mà de la mobilització, molt particularment de la seva. La mobilització, que ha estat la clau per tirar endavant la querella, i serà també la clau per aconseguir la fi de la impunitat dels crims del franquisme. En aquesta lluita continuarem fins aconseguir-ho. El major homenatge que els joves podem fer a aquella generació de lluitadors incansables és continuar la lluita que ells van iniciar.
No a la impunitat dels crims del franquisme!
Veritat, justícia i reparació per a les víctimes!