La crisi política de Ceuta ha provocat una onada vomitiva de nacionalisme espanyolista i racisme. Una islamofòbia repugnant d'odi a l’àrab, de classisme i deshumanització de les persones migrants és encoratjada pels dirigents del PP i Vox, confiats que amb aquest combustible poden donar el cop definitiu al Govern de Sánchez.

Les manifestacions del 2 de setembre impulsades per la dreta en les diferents variants no són per prendre-les a la lleugera. Per descomptat, és la base social i electoral tradicional la que s'ha mobilitzat, però el discurs s'està difonent més enllà de les fronteres ideològiques gràcies als greus errors del Govern del PSOE en la crisi de Ceuta.

Per això té un gran valor polític que l'esquerra combativa i militant no s'hagi resignat, i plantés cara impulsant concentracions i contramanifestacions a nombroses ciutats denunciant aquesta onada reaccionària. Els companys i companyes d'Esquerra Revolucionaria i el Sindicat d'Estudiants hi hem estat part molt activa, deixant clar què serveix i què no serveix per frenar l'extrema dreta.

Serveix la unitat de classe per sobre de diferències racials i de nacionalitat. Serveix una política internacionalista que assenyali la responsabilitat dels imperialistes i les seves guerres, i la funció estratègica que juga el racisme per dividir les nostres forces. Que connecti els discursos de l'extrema dreta amb els interessos capitalistes.

També s’ha d’explicar per què no serveix aquesta esquerra governamental i aquests buròcrates sindicals que llancen sorra als ulls dels treballadors i treballadores, que assumeixen i reprodueixen els prejudicis més mesquins de l'ordre capitalista que fan retrocedir la consciència de classe. Aquesta esquerra té una enorme responsabilitat en que el nacionalisme espanyolista i el racisme puguin avançar.

A què juguen Pedro Sánchez i el PSOE?

Que Pedro Sánchez compri obertament els marcs polítics de la dreta i parli “d'invasió” –encara que utilitzi la forma de “violació de la integritat territorial espanyola”–, hagi destinat centenars d'efectius de la policia i de l'exèrcit assumint que estem davant d'una amenaça a l'ordre i la seguretat, mentre milers de migrants són víctimes dels pogroms feixistes sense que passi res... ho diu tot.

Tot i totes les seves declaracions i gestos a la galeria, els fets parlen per si sols. El PSOE i Sánchez no només recolzen la legislació racista sobre immigració de la UE, que rega amb milers de milions d'euros a dictadures com la de Mohammad VI al Marroc i Erdogan a Turquia per blindar les fronteres i crear camps de concentració per internar milers de migrants, és que acaben de declarar solemnement línia del que exigeix l’extrema dreta.

Per tant, a què juguen Sánchez i el PSOE? La seva insistència a blanquejar la dictadura alauita parlant a tota hora de la seva “col·laboració” és un conte per a nens impossible de pair.

Sánchez apel·la a les “xarxes socials”, a Rússia i a Israel, a les màfies… però és impossible que la fugida de 80.000 persones desesperades, en un país com el Marroc, es pugui dur a terme sense que l'aparell de l'Estat ho permeti, fins i tot ho faci servir amb intencions polítiques evidents. És absurd parlar de “màfies” en abstracte, quan la màfia que domina el negoci de les rutes d'immigració s'asseu a la cort de Mohammad, als despatxos del Ministeri de l'Interior marroquí, dels comandaments policials i militars, de la magistratura i dels polítics del règim.

Sánchez omet conscientment que la barbàrie que pateixen milions de persones a l'Àfrica, a l'Orient Mitjà i en nombrosos continents no és un càstig diví. És el resultat del saqueig imperialista de les riqueses naturals i les guerres amb què les classes dominants d'Europa i dels EUA defensen els seus interessos econòmics i geoestratègics.

I el Govern “progressista”, per molta llum de gas que faci a les seves declaracions públiques, no ha trencat amb aquests objectius imperialistes. Al contrari. Quan parlen del Marroc pensen sobretot en els grans beneficis que els capitalistes espanyols obtenen d'aquest país, i no volen donar cap senyal que pugui afectar aquest gran negoci.

A ningú se li escapa que la migració massiva és una conseqüència directa de la lluita imperialista pel control dels mercats, de les primeres matèries estratègiques, de les rutes comercials, és part de la lluita de classes en un context d'aguda crisi del capitalisme i d'avanç de l'extrema dreta. És molt important no passar això per alt.

La dictadura alauita s'ha posicionat a la pugna interimperialista entre els EUA i la Xina del costat de Trump i Israel. I no és cap secret que Trump i Netanyahu consideren un desafiament que Pedro Sánchez s’hagi sortit del guió, encara que sigui en les formes, i parli de genocidi a Gaza, o hagi negat la utilització parcial de les bases americanes en l'agressió imperialista contra l'Iran i el Líban, o es presenti com un opositor de l'extrema dreta.

Washington i Tel Aviv no amaguen els seus desitjos que Pedro Sánchez sigui enderrocat com més aviat millor i que PP i Vox ocupin La Moncloa. Per tant, no és tan difícil sumar-ne dos i dos. Que la monarquia marroquina hagi esdevingut un aliat estratègic de Trump i Netanyahu té un gran valor per a les dues potències imperialistes. I la seva capacitat de desestabilització als enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, amb les conseqüències que això comporta en la política interna espanyola, està més que provada. Ara era el moment d'activar aquesta carta, i ho han fet sense cap problema.

Si Sánchez, el PSOE i els seus aliats al Govern pensen que salvaran la situació negant aquests fets, estan somiant. La crisi de Ceuta és també la crisi de l'esquerra reformista, del seu abandonament complet d'una política de classe i del seu paper com a simple gestor del capital en temps de crisi i barbàrie.