L’Europa capitalista respon amb repressió, tanques i xenofòbia

Les imatges de milers de refugiats intentant entrar a Grècia, Sèrbia, Hongria, Macedònia, o tractant d’arribar a les costes italianes o espanyoles durant la seva desesperada fugida de la guerra i la misèria, han mostrat a milions d’europeus el veritable rostre del capitalisme. Milers van morir a l’intent, al Mar Mediterrani, als deserts, però els nens, els ancians o les famílies senceres que han aconseguit sobrepassar les fronteres d’Europa són tractades pitjor que a feristeles. Amuntegats a parcs públics, estacions de tren o rodejats per tanques, colpejats per les porres de la policia –aquest complement indispensable del sistema liberal–, aquest horror torna a recordar-nos la naturalesa criminal del règim que ens governa.

Moltes han estat les comparacions amb els milers d’espanyols que prenien el camí de l’exili cap a França durant el fred gener de 1939, arrossegant-se per carreteres desolades i tancats a camps de concentració improvisats a les platges pels gendarmes de la França “lliure”.

La mateixa burgesia europea que oprimeix als pobles de l’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Amèrica Llatina, els mateixos dirigents que presten la seva col·laboració entusiasta a les guerres imperialistes que saquegen aquests territoris, ara exhibeixen el seu grotesc menyspreu a les víctimes parlant “d’immigrants il·legals”, de “taxes”, de “respectar les lleis”. Son els mateixos que van aixecar a Hitler, a Mussolini i a Franco, que van recolzar les dictadures del Con Sud, que van mirar cap un altre costat quan milions eren exterminats. Son els defensors d’un sistema que hem d’enfonsar si volem defendre la humanitat i la vida.

Les xifres de l’horror

En tan sols els primers vuit mesos de l’any, més de 300.000 refugiats han creuat el Mediterrani, superant als 219.000 que ho van aconseguir durant tot el 2014. Però molts no han tingut tanta “sort”. Encara que les xifres són difícils de calcular, doncs no hi ha el més mínim interès per part dels governs de treure-les a la llum, diferents organitzacions humanitàries calculen que han mort 2.400 persones enfonsades tractant d’assolir les costes europees només al mes d’agost, mentre desenes de milers més esperen que arribi la seva oportunitat per jugar-se la vida intentant completar aquesta mateixa travessia. Xifres que calen emmarcar dins d’unes altres: a l’actualitat hi ha més de 60 milions de desplaçats per diferents guerres i conflictes armats, dels quals uns 20 milions són refugiats. Un horror així no el coneixíem des de la Segona Guerra Mundial. Malgrat que els grans mitjans de comunicació només parlen de les “màfies de traficants” per ocultar les veritables causes que estan darrere d’aquesta barbàrie, no és difícil entendre que l’origen d’aquesta són les intervencions militars de l’imperialisme i els conflictes armats que les diferents potències –i les seves multinacionals associades– alimenten per controlar el mercat mundial de primeres matèries, rues comercials o àrees geoestratègiques. La immensa majoria dels refugiats fugen de la destrucció que s’ha instal·lat a una franja molt àmplia del territori, estenent-se des de l’Àsia Central fins l’oceà Atlàntic, travessant l’Orient Mitjà i gran part del centre i nord d’Àfrica.

Geografia de la barbàrie

Afganistan. Els 13 anys de presencia militar d’EEUU i la OTAN (van abandonar el país al 2014 encara que segueixen desplegats allà 10.000 militars nord-americans) han constatat el complet fracàs de la invasió al 2001. Els talibans tornen a controlar, o al menys tornen a tenir presència, gran part del territori; mentrestant, el govern de Kabul -un conglomerat corrupte a les ordres d’Occident i lligat a les xarxes mafioses del tràfic d’heroïna– segueix saquejant l’economia afgana. D’Afganistan parteixen el 12% dels refugiats que arriben a Europa, molts d’ells dones que fugen de les condicions de semiesclavitud i violència brutal en les quals són obligades a viure.

Iraq. Igual que succeeix a Afganistan, la invasió nord-americana al 2003 només va servir per enfonsar al país en el més absolut caos i afavorir l’aparició de grups gihadistes patrocinats pels grans aliats d’Occident a la zona: Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. Les tropes americanes van portar el col·lapse de l’economia i els serveis socials, estenent la pobresa a gran part de la població. Això va ser l’espurna pel posterior desenvolupament de l’Estat Islàmic que avui controla la majoria del territori sunnita i que s’ha estès també cap a Síria.

Síria i Líbia. Les protestes i l’agitació social sorgides arrel de l’esclat revolucionari (La Primavera Àrab) van suposar un greu perill pels interessos imperialistes: la perspectiva que un moviment genuí dels treballadors i les classes oprimides poguessin derrocar a tota una sèrie de governants, aliats i col·laboradors de les potències occidentals, era molt real. Per descarrilar aquests processos, tant EEUU com la UE no van dubtar –recolzant-se en Turquia i les monarquies del Golf Pèrsic amb Aràbia Saudita al capdavant– en promoure un procés contrarevolucionari, finançant i armant a grups lligats al integrisme gihadista. La guerra a Síria o Líbia és el millor exponent d’aquesta estratègia. Són de Síria (amb 11 milions de desplaçats) el 43% dels refugiats que arriben a Europa, i a Líbia ja hi ha mig milió de desplaçats interns (d’una població de 6 milions). 

Corn d’Àfrica. Una de les zones més pobres i més castigades per la fam del planeta, i també de major presencia imperialista donada la seva situació geoestratègica pel transport de mercaderies i de petroli, així com també pel contraban d’armes. Somàlia amb un 3% del total, i Eritrea amb un 10%, són uns altres dels principals orígens de refugiats en direcció cap a Europa. En el cas somali, la causa és la interminable guerra que pateix des de fa 24 anys, i a Eritrea s’ha instal·lat, des de la seva independència, un govern dictatorial i repressiu que ha implantat un servei militar que pot prolongar-se per més de tres dècades (una de les principals causes de fugida del país).

Sudan del Sud. Va aconseguir la seva independència al 2011 i va ser acceptada i saludada per totes les grans potencies com “la nació més jove del món”, un reconeixement on, sense cap mena de dubte, va tenir molt a veure les seves importants reserves petrolíferes i el desig per part de les grans multinacionals d’obtenir concessions a aquest sector (es calcula que alts funcionaris del govern es van apropiar de més de 4.000 milions de dòlars dels ingressos del petroli fins el 2012). D’altra banda, Sudan del Sud, com la majoria de les nacions africanes, és un estat artificial conformat sobre una multitud d’ètnies fàcilment manipulables per uns o altres interessos imperialistes. Al 2013 va esclatar un conflicte armat entre els dos principals grups ètnics, els nuer i els dinka, origen del qual no va ser aliè a la rapidesa amb la que les companyies petroleres xineses s’instal·laven al jove Estat en detriment de les seves oponents nord-americanes. Des d’aleshores Sudan del Sud ha patit una sagnia de 50.000 morts, 500.000 refugiats i més de cinc milions de desplaçats. 

Nigèria. Dirigida des de la seva independència per governs corruptes al servei dels grans monopolis capitalistes nacionals i internacionals, és un altre clar exemple de l’espoli que pateix Àfrica. Malgrat els seus recursos energètics, 8 de cada 10 persones viuen amb menys de dos dòlars al dia, l’esperança de vida és de 52 anys, l’analfabetisme entre els joves arriba al 83% i no existeix cap tipus de serveis socials o sanitaris. A aquesta situació, i també gràcies a ella, se li ha sumat als últims anys l’activitat armada de Boko Haram (la guerrilla gihadista), provocant una guerra que ha causat més de dos mil morts i més de 1.300.000 desplaçats. Nigèria aporta un 5% dels refugiats que arriben a Europa.

Totes aquestes situacions són tan sols alguns dels casos més importants, hi ha molts altres conflictes sorgits en els últims anys: a Costa de Marfil, la República Centreafricana, Mali, República Democràtica del Congo, Burundi (Àfrica); per no parlar de les agressions que el poble palestí i el Líban pateixen periòdicament des d’Israel, o la guerra permanent al Iemen i al Pakistan. A tots aquests casos s’haurien d’afegir totes les xifres dels morts i desapareguts a l’Amèrica Llatina i Centre-Amèrica: tan sols a Mèxic es calculen 80.000 víctimes a mans del narcotràfic i la violència de l’exèrcit i la policia durant els últims deu anys. I, encara que pocs parlin d’això, a l’interior d’Europa hi ha milers de desplaçats i refugiats: segons les últimes dades de la FRONTEX (Agencia Europea per a la gestió de la cooperació operativa a les fronteres exteriors) parlem de 30.000 kosovars, 900.000 ucraïnesos, i milers de serbis i macedonis busquen refugi als països del nord i centre del continent europeu. Les accions militars de l’imperialisme europeu i nord-americà també són els responsables.

Tanques i murs contra els refugiats. “Socialisme o barbàrie”.

L’actuació dels líders polítics europeus per afrontar aquesta onada de refugiats no té res tampoc de casual. Què es pot esperar d’uns dirigents a les ordres del gran capital i que apliquen als seus propis pobles les polítiques criminals de l’austeritat i les retallades! Si envien sense cap tipus de problema a la seva pròpia gent a la misèria, i enfonsen països com Grècia a la catàstrofe, per què anaven a actuar millor amb aquella gent que arriba de fora? La crisi econòmica els ha fet més innecessaris, doncs amb el capitalisme europeu, amb les successives reformes laborals, ha convertit a la força laboral autòctona en mà d’obra barata i precària.

Més enllà de la verbositat habitual sobre solidaritat i drets humans, el veritable pla de tots els governs europeus és intentar que aquests refugiats no arribin als seus països; als que ho aconsegueixen, els emmagatzemen a autèntics camps de concentració –en condicions infrahumanes– i busquen expulsar-los l’abans possible. Les declaracions del Primer Ministre britànic David Cameron fent referència als emigrants retinguts al Pas de Calais com una “plaga”, o les del nostre catòlic ministre de l’interior Jorge Fernández Díaz qualificant de “goteres que inunden una habitació” als desgraciats que són apallissats per la policia del Marroc o la Guardia Civil a la tanca de Ceuta i Melilla, parlen per elles mateixes. Els mateixos governants que fa uns mesos celebraven el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, aproven i financen tota classe de murs i tanques que tracten de blindar Europa. Són en total ja set zones tancades que existeixen o estan en construcció amb aquesta finalitat: 12,5 km a la província turca d’Erdine, finançada a més amb 3 milions d’euros de fons comunitaris; 30km entre la frontera búlgara i turca, també construïda amb fons de la UE i que ara es pretén ampliar 80km més; 132km de tanques de quatre metres d’alçada per separar Hongria de Sèrbia; 12km a Melilla i uns altres 8km a Ceuta; i el projecte de tancar també l’extrem francès de l’eurotúnel al Pas de Calais.

Els refugiats arriben en una primera instància a països europeus empobrits i estrangulats per la crisi capitalista com Bulgària, Grècia, Macedònia o la mateixa Itàlia o l’Estat Espanyol, però la seva situació no promet millorar si aconsegueixen accedir als principals destins dels països del centre i nord d’Europa. El cas d’Alemanya, que és el principal objectiu que pretenen aconseguir la majoria d’ells, és bastant clar al respecte. Els refugiats són apilonats a campaments propis de zones de guerra, amb escassetat de serveis mèdics i problemes d’higiene, al mateix temps que el govern limita les ajudes econòmiques a aquests centres, aspecte que només empitjora considerablement les condicions de vida dels allà interns. Paral·lelament, s’incrementa el nombre de deportacions, que batran rècords aquest any, i es planteja, des de la CDU d’Angela Merkel però també al SPD o els Verds, derogar o limitar el dret d’asil.

D’altra banda, més enllà de les declaracions hipòcrites de Merkel i altres membres del govern, es manté una permissivitat absoluta amb els atacs racistes dels grups neonazis, encoratjats a més per la pròpia retòrica d’anti-immigració de la classe política alemanya. Tot això forma part d’una mateixa estratègia: dissuadir a nous refugiats de tractar d’arribar a Alemanya, al mateix temps que pressionen a altres països europeus, com Itàlia o Grècia, perquè s’encarreguin de fer la feina bruta i retenir als seus propis territoris a aquells que aconsegueixin arribar a les seves costes.

Hi ha un gran contrast entre l’actitud malvada dels governs i la onada de solidaritat que ha explotat entre els pobles d’Europa. Les imatges de les últimes setmanes de milers de persones ajudant i recolzant als refugiats a Alemanya, Àustria, Sèrbia o Hongria demostren que l’actitud racista dels governs no té res a veure amb la majoria de la població. També a l’Estat Espanyol, hi ha un abisme enorme entre l’actitud del Govern del Partit Popular, que fins fa unes setmanes es negava a acceptar la miserable quota de refugiats que proposava la UE, amb la de les milers de famílies que prestaven la seva ajuda als refugiats cedint, fins i tot, les seves cases per acollir-los. 

No hi ha cap solució sota el capitalisme a aquesta situació, més enllà de la violència i la repressió. La creixent crisi del sistema no fa res més que agreujar les tensions interimperalistes, i això es tradueix cada vegada en més guerres, més conflictes i més zones del món que queden sota una situació de pobresa i terror, quelcom del que ja ni escapa la mateixa Europa com indiquen els casos d’Ucraïna o Kosovo. Les grans organitzacions internacionals, com la ONU, mostren també la seva inoperància i la seva impotència davant d’aquesta situació, doncs no deixen de ser, en última instància, eines del propi imperialisme. Sense cap mena de dubte, la crida de Rosa Luxemburg “Socialisme o barbàrie” resulta totalment profètica en aquest cas, i defineix la única alternativa que té la humanitat per escapar de la misèria d’un capitalisme en ruïnes.