Unir la lluita contra la opressió social i nacionalTots a la Vaga General del 29 de setembre
La qüestió nacional catalana i la lluita pel dret a l'autodeterminació està prenent cada cop més rellevància. Les consultes sobre la independència celebrades durant els últims mesos, amb mig milió de vots, i la multitudinària manifestació del 10 de juliol contra la sentència del TC retallant l'Estatut, són una mostra que la indignació social i nacional a Catalunya és molt gran.
Aquesta situació està molt relacionada amb la crisi del capitalisme mundial, l'empitjorament de les condicions de vida de les masses i l'atac als drets democràtics. De fet, aquest procés no és particular de Catalunya, sinó que està succeint en altres llocs del món (ocupació de Palestina, guerres imperialistes a l'Iraq i l'Afganistan, opressió del poble kurd, divisió nacional a Bèlgica entre flamencs i valons). Cada vegada amb major intensitat els capitalistes i els seus governs estan fent recaure les conseqüències de la crisi sobre la classe obrera i la joventut, amb acomiadaments massius i retallades socials, alhora que retallen els drets democràtics i l'opressió a les nacionalitats oprimides.
La massivitat de la manifestació del 10 de juliol, encara que tingués a la capçalera als representants de la burgesia catalana i la socialdemocràcia, reflecteix el descontentament social i nacional. No es tractava d'una defensa de l'Estatut, que queda molt lluny de resoldre la qüestió nacional i els problemes socials, sinó del rebuig a l'última imposició de tantes de l'espanyolisme més ranci, en aquest cas d'un Tribunal Constitucional heretat de la dictadura franquista, com a bona part de l'aparell de l'Estat (policia, exèrcit i justícia).
Però també era un reflex del descontentament social acumulat. La crisi del capitalisme català és profunda. Hi ha 555.000 treballadors en l'atur, mentre que entre els que mantenen la feina, més de la meitat no arriben a mil euros al mes. Hi ha 900.000 persones en situació d'alta pobresa (ingressos inferiors a 460€/mes). Les retallades socials en educació i sanitat, després d'anys de privatització, augmentaran les desigualtats socials i la marginació social dels més desafavorits. Aquesta situació no té solució sota el capitalisme.
La hipocresia de la burgesia catalana
El partit de la burgesia catalana, CiU, està tractant de presentar-se com els defensors de Catalunya. La hipocresia i el cinisme de la burgesia catalana no té límits. En els moments clau de la lluita de classes ha estat un baluard del capitalisme i de la unitat espanyola (la Setmana Tràgica de 1909, el trienni bolxevic de 1919-21, la revolució en els anys 30 i en el franquisme). En el període més recent, CiU no ha dubtat de posar-se a disposició de la burgesia espanyola per apuntalar el govern central, sempre per aplicar una política de privatització i retallades socials. Recentment han recolzat el pla d'ajust i la reforma laboral del govern ZP.
Ara parlen del dret a decidir i es van afegir a les consultes sobre la independència, però en realitat pretenen utilitzar el sa sentiment nacional com a moneda de canvi per arribar a la Generalitat i mercadejar amb la burgesia espanyola i el govern central el repartiment del pastís de l'explotació de la classe obrera. La burgesia catalana mai no defensarà els drets democràtics nacionals de forma conseqüent perquè el seu nacionalisme acaba on comença la seva butxaca.
Crisi de la socialdemocràcia
Les eleccions al Parlament de Catalunya el mes de novembre auguren un retorn de CiU. Això es deu a la decepció després de set anys de tripartit. La seva política social ha consistit en una continuació de la política de privatització de Convergència. De fet, les mesures més importants han estat acordades amb CiU, com és el cas de la LEC, generant una gran decepció entre la seva base social. No resulta estrany que l'abstenció serà històrica, reflectint que el desànim per la política del tripartit ha estat majúscul, la qual cosa ha obert el camí del retorn de la dreta.
Els dirigents del PSC, ERC i ICV accepten el capitalisme com a únic sistema, i per tant, es limiten a gestionar els retalls i acomiadaments. El mateix succeeix amb el PSOE i IU. La crisi del capitalisme és, per tant, la crisi del reformisme, de la possibilitat del capitalisme de rostre humà i de que petites reformes poden garantir unes condicions de vida dignes per a les masses.
Unir la lluita social i pels drets democràtics nacionals
Després de la manifestació del 10 de juliol, la pregunta és: I ara que? Des del nostre punt de vista, la lluita pels drets democràtics nacionals s'ha d'unir a la lluita social contra la crisi del capitalisme, en el programa de la revolució socialista.
Malgrat portar tres durs anys de crisi econòmica, la sortida de la crisi no es veu en l'horitzó. En el millor dels casos, la recuperació econòmica ho serà dels beneficis empresarials, però no de l’ocupació ni dels salaris. Tots els governs europeus han planejat el major atac coordinat contra conquestes socials producte de la lluita històrica dels treballadors: educació i sanitat pública, pensions, subsidis a la desocupació i convenis col•lectius.
La resposta dels treballadors europeus no s'ha fet esperar. Els treballadors grecs són a la punta de llança, amb més de set Vagues Generals i nombroses mobilitzacions de masses aquest any. A França el 7 de setembre hi va haver Vaga General amb més de 2'5 milions de manifestants contra el pensionazo de Sarkozy, i han convocat la cinquena Vaga General d’aquest any per al 23 de setembre.
En aquest marc es dóna la Vaga General del 29 de setembre contra la reforma laboral i el pla d'ajust del govern del PSOE, el mateix dia en què hi haurà mobilitzacions a Bèlgica, Grècia i Romania. L'única forma d’aturar aquesta ofensiva antiobrera és a través de la mobilització de masses, conscient i unificada dels treballadors. La Vaga General del 29 de setembre ha de ser un primer pas per a un procés de mobilitzacions continuat que inclogui la convocatòria per part dels sindicats d'una Vaga General a tot Europa.
Des del punt de vista de la lluita pels drets democràtics nacionals i pel dret a l'autodeterminació, la qüestió social adquireix una importància vital. La burgesia catalana mai defensarà de forma conseqüent el dret a l'autodeterminació ni qualsevol altre dret democràtic nacional. De fet, acabar amb l'opressió nacional sota el capitalisme és una utopia.
Un exemple clar el tenim al terreny lingüístic. Mentre proclamen la defensa de la llengua catalana, durant els 23 anys de CiU en el govern (una cosa que el tripartit no va canviar sinó que va aprofundir) van aconseguir que Catalunya fos la comunitat capdavantera en dèficit pressupostari educatiu i privatització, posant pals a les rodes de l'aprenentatge del català. És a dir, que unir la lluita social i pels drets democràtics nacionals no és una opció, sinó una necessitat perquè es tracta d'una i la mateixa lluita.
L'únic aliat dels treballadors catalans en la defensa del dret a l'autodeterminació són els treballadors de la resta de l'Estat, igualment oprimits en el terreny social. De fet, en altres moments de la història, això s'ha portat a la pràctica. En els anys 70 en la lluita contra la dictadura, els manifestants no només portaven senyeres i ikurriñas a Catalunya i Euskal Herria, sinó també a Andalusia, Astúries o Madrid.
El nostre programa és el programa que van defensar Lenin i Trotsky, i que van dur a terme en la Revolució d'Octubre de 1917 a Rússia (res a veure amb el que va venir després, la degeneració burocràtica estalinista). La defensa del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats oprimides en el marc d'un programa de revolució socialista: expropiació de la banca i les grans empreses sota control democràtic dels treballadors. Acabant amb el capitalisme serà possible conquerir el dret a l'autodeterminació.
Per una alternativa revolucionaria:
. Retirada immediata de tots els plans d'atac contra la classe obrera:
o Ni acomiadament barat ni congelació salarial ni reforma de les pensions. No als retalls pressupostaris en sanitat, educació i en les prestacions socials
. Pla urgent contra l'atur i el deteriorament de les prestacions socials:
o Subsidi de desocupació indefinida de 1.100 euros al mes.
o Reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals sense reducció salarial.
o Nacionalització de totes les empreses en crisi sota control obrer.
o Augment dràstic de la despesa en sanitat, educació i de les prestacions socials públiques.
o Inici d'un pla econòmic per crear ocupació (inversions en infraestructures, serveis socials i altres indústries) no basada en els interessos dels capitalistes sinó en els interessos de la majoria.
. Els diners públics al servei de la majoria, no dels banquers i grans empresaris
o Increment dràstic dels impostos a les grans fortunes, als beneficis empresarials i a la banca. Combatre el frau fiscal i la fuga de capitals amb la confiscació dels patrimonis i dels comptes dels rics implicats.
o Nacionalització de la banca sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions.
. En defensa dels drets democràtics nacionals
o Depuració de l’aparell de l’Estat de feixistes.
o Cap tipus d’opressió religiosa, lingüística, cultural o nacional. Recursos públics suficients per defensar i fomentar l’ús del català.
o El poble català té dret a decidir lliurement quina relació manté amb la resta de l’Estat. Dret a l’autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza.
o No a la col•laboració amb la burgesia: Foment del Treball, CiU, PP i CEOE defensen els mateixos interessos: explotar als treballadors. Per un govern d’esquerres al servei de la classe obrera.
o Per la unitat de la classe obrera arreu de l’Estat. Confluència de la lluita dels treballadors de tot Europa amb la preparació d'una vaga general europea. Per l’internacionalisme proletari.
La massivitat de la manifestació del 10 de juliol, encara que tingués a la capçalera als representants de la burgesia catalana i la socialdemocràcia, reflecteix el descontentament social i nacional. No es tractava d'una defensa de l'Estatut, que queda molt lluny de resoldre la qüestió nacional i els problemes socials, sinó del rebuig a l'última imposició de tantes de l'espanyolisme més ranci, en aquest cas d'un Tribunal Constitucional heretat de la dictadura franquista, com a bona part de l'aparell de l'Estat (policia, exèrcit i justícia).
Però també era un reflex del descontentament social acumulat. La crisi del capitalisme català és profunda. Hi ha 555.000 treballadors en l'atur, mentre que entre els que mantenen la feina, més de la meitat no arriben a mil euros al mes. Hi ha 900.000 persones en situació d'alta pobresa (ingressos inferiors a 460€/mes). Les retallades socials en educació i sanitat, després d'anys de privatització, augmentaran les desigualtats socials i la marginació social dels més desafavorits. Aquesta situació no té solució sota el capitalisme.
La hipocresia de la burgesia catalana
El partit de la burgesia catalana, CiU, està tractant de presentar-se com els defensors de Catalunya. La hipocresia i el cinisme de la burgesia catalana no té límits. En els moments clau de la lluita de classes ha estat un baluard del capitalisme i de la unitat espanyola (la Setmana Tràgica de 1909, el trienni bolxevic de 1919-21, la revolució en els anys 30 i en el franquisme). En el període més recent, CiU no ha dubtat de posar-se a disposició de la burgesia espanyola per apuntalar el govern central, sempre per aplicar una política de privatització i retallades socials. Recentment han recolzat el pla d'ajust i la reforma laboral del govern ZP.
Ara parlen del dret a decidir i es van afegir a les consultes sobre la independència, però en realitat pretenen utilitzar el sa sentiment nacional com a moneda de canvi per arribar a la Generalitat i mercadejar amb la burgesia espanyola i el govern central el repartiment del pastís de l'explotació de la classe obrera. La burgesia catalana mai no defensarà els drets democràtics nacionals de forma conseqüent perquè el seu nacionalisme acaba on comença la seva butxaca.
Crisi de la socialdemocràcia
Les eleccions al Parlament de Catalunya el mes de novembre auguren un retorn de CiU. Això es deu a la decepció després de set anys de tripartit. La seva política social ha consistit en una continuació de la política de privatització de Convergència. De fet, les mesures més importants han estat acordades amb CiU, com és el cas de la LEC, generant una gran decepció entre la seva base social. No resulta estrany que l'abstenció serà històrica, reflectint que el desànim per la política del tripartit ha estat majúscul, la qual cosa ha obert el camí del retorn de la dreta.
Els dirigents del PSC, ERC i ICV accepten el capitalisme com a únic sistema, i per tant, es limiten a gestionar els retalls i acomiadaments. El mateix succeeix amb el PSOE i IU. La crisi del capitalisme és, per tant, la crisi del reformisme, de la possibilitat del capitalisme de rostre humà i de que petites reformes poden garantir unes condicions de vida dignes per a les masses.
Unir la lluita social i pels drets democràtics nacionals
Després de la manifestació del 10 de juliol, la pregunta és: I ara que? Des del nostre punt de vista, la lluita pels drets democràtics nacionals s'ha d'unir a la lluita social contra la crisi del capitalisme, en el programa de la revolució socialista.
Malgrat portar tres durs anys de crisi econòmica, la sortida de la crisi no es veu en l'horitzó. En el millor dels casos, la recuperació econòmica ho serà dels beneficis empresarials, però no de l’ocupació ni dels salaris. Tots els governs europeus han planejat el major atac coordinat contra conquestes socials producte de la lluita històrica dels treballadors: educació i sanitat pública, pensions, subsidis a la desocupació i convenis col•lectius.
La resposta dels treballadors europeus no s'ha fet esperar. Els treballadors grecs són a la punta de llança, amb més de set Vagues Generals i nombroses mobilitzacions de masses aquest any. A França el 7 de setembre hi va haver Vaga General amb més de 2'5 milions de manifestants contra el pensionazo de Sarkozy, i han convocat la cinquena Vaga General d’aquest any per al 23 de setembre.
En aquest marc es dóna la Vaga General del 29 de setembre contra la reforma laboral i el pla d'ajust del govern del PSOE, el mateix dia en què hi haurà mobilitzacions a Bèlgica, Grècia i Romania. L'única forma d’aturar aquesta ofensiva antiobrera és a través de la mobilització de masses, conscient i unificada dels treballadors. La Vaga General del 29 de setembre ha de ser un primer pas per a un procés de mobilitzacions continuat que inclogui la convocatòria per part dels sindicats d'una Vaga General a tot Europa.
Des del punt de vista de la lluita pels drets democràtics nacionals i pel dret a l'autodeterminació, la qüestió social adquireix una importància vital. La burgesia catalana mai defensarà de forma conseqüent el dret a l'autodeterminació ni qualsevol altre dret democràtic nacional. De fet, acabar amb l'opressió nacional sota el capitalisme és una utopia.
Un exemple clar el tenim al terreny lingüístic. Mentre proclamen la defensa de la llengua catalana, durant els 23 anys de CiU en el govern (una cosa que el tripartit no va canviar sinó que va aprofundir) van aconseguir que Catalunya fos la comunitat capdavantera en dèficit pressupostari educatiu i privatització, posant pals a les rodes de l'aprenentatge del català. És a dir, que unir la lluita social i pels drets democràtics nacionals no és una opció, sinó una necessitat perquè es tracta d'una i la mateixa lluita.
L'únic aliat dels treballadors catalans en la defensa del dret a l'autodeterminació són els treballadors de la resta de l'Estat, igualment oprimits en el terreny social. De fet, en altres moments de la història, això s'ha portat a la pràctica. En els anys 70 en la lluita contra la dictadura, els manifestants no només portaven senyeres i ikurriñas a Catalunya i Euskal Herria, sinó també a Andalusia, Astúries o Madrid.
El nostre programa és el programa que van defensar Lenin i Trotsky, i que van dur a terme en la Revolució d'Octubre de 1917 a Rússia (res a veure amb el que va venir després, la degeneració burocràtica estalinista). La defensa del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats oprimides en el marc d'un programa de revolució socialista: expropiació de la banca i les grans empreses sota control democràtic dels treballadors. Acabant amb el capitalisme serà possible conquerir el dret a l'autodeterminació.
Per una alternativa revolucionaria:
. Retirada immediata de tots els plans d'atac contra la classe obrera:
o Ni acomiadament barat ni congelació salarial ni reforma de les pensions. No als retalls pressupostaris en sanitat, educació i en les prestacions socials
. Pla urgent contra l'atur i el deteriorament de les prestacions socials:
o Subsidi de desocupació indefinida de 1.100 euros al mes.
o Reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals sense reducció salarial.
o Nacionalització de totes les empreses en crisi sota control obrer.
o Augment dràstic de la despesa en sanitat, educació i de les prestacions socials públiques.
o Inici d'un pla econòmic per crear ocupació (inversions en infraestructures, serveis socials i altres indústries) no basada en els interessos dels capitalistes sinó en els interessos de la majoria.
. Els diners públics al servei de la majoria, no dels banquers i grans empresaris
o Increment dràstic dels impostos a les grans fortunes, als beneficis empresarials i a la banca. Combatre el frau fiscal i la fuga de capitals amb la confiscació dels patrimonis i dels comptes dels rics implicats.
o Nacionalització de la banca sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions.
. En defensa dels drets democràtics nacionals
o Depuració de l’aparell de l’Estat de feixistes.
o Cap tipus d’opressió religiosa, lingüística, cultural o nacional. Recursos públics suficients per defensar i fomentar l’ús del català.
o El poble català té dret a decidir lliurement quina relació manté amb la resta de l’Estat. Dret a l’autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza.
o No a la col•laboració amb la burgesia: Foment del Treball, CiU, PP i CEOE defensen els mateixos interessos: explotar als treballadors. Per un govern d’esquerres al servei de la classe obrera.
o Per la unitat de la classe obrera arreu de l’Estat. Confluència de la lluita dels treballadors de tot Europa amb la preparació d'una vaga general europea. Per l’internacionalisme proletari.