Amancio Ortega, l’home més ric del món a costa de l’explotació obrera i el treball infantil.
“Darrera de cada gran fortuna hi ha un gran delicte” – Honoré de Balzac.
Aquests últims dies hem llegit que Amancio Ortega, l’amo d’Inditex (el conglomerat empresarial que engloba Zara, Pull and Bear, Lefties, etc), s’ha fet l’home més ric del món. Això ha succeït després d’una pujada històrica de les accions en Borsa de la seva empresa, que l’ha permès arribar a acumular uns fortuna de 72.330 milions d’euros.
Al mateix article en el que s’explicava aquesta gesta, el redactor del diari EL PAÍS elogiava les qualitats personals del personatge: “un home fet a si mateix (...) que no havia nascut nedant en milions (...) que va començar el seu negoci fent bates amb la seva dona”. El to patètic de la glossa no és un cas aïllat, tots els grans mitjans de comunicació el tractaven en la mateixa línia.
Més enllà d’aquesta servil propaganda, l’orla d’emprenedor construïda a mida per aquest heroi del gran capital xoca amb la veritat de l’assumpte. Amancio Ortega ha amassat la seva fortuna a força d’evadir impostos i defraudar a Hisenda i explotar en condicions infrahumanes a milers de nens, adolescents, dones i treballadors en nombrosos països de l’Àsia, Amèrica Llatina i Europa. Un expedient del que goteja la sang, suor i llàgrimes de milions de desheretats.
Mà d’obra barata o semiesclava.
Des dels seus inicis a Galicia, l’empresa d’Amancio Ortega va utilitzar mà d’obra barata i semiesclava per crear el seu “imperi”. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, ja explotava a les filadores dels pobles de la província d’A Coruña, a les quals es pagava 150 pessetes per cada pantaló confeccionat, sense estar assegurades i sense contracte, amb jornades que es prolongaven entre deu o dotze hores. Així és com va començar a fer la seva fortuna.
El negoci d’Inditex 2Y s’anava expandint, i per tant, anava creixent l’explotació, aquesta vegada a altres països del món. Al Marroc, diverses ONG han denunciat que Inditex incompleix els drets laborals més bàsics, obligant als seus treballadors a jornades de 65 hores setmanals per 178,82 euros al mes. Al Brasil s’han descobert tallers on els treballadors duien a terme fins a 16 hores de treball diàries. A l’Índia, nens i adolescents treballen per Inditex 72 hores a la setmana per 88 cèntims d’euro al dia. A Bangladesh, Inditex era una de les empreses que comprava a la fàbrica Rana Blanca, que al 2014 es va enfonsar i va provocar la mort de 1.100 persones. A aquest país, la mitjana de salari per a un treballador tèxtil és de 31 euros al mes.
Inditex també té denuncies d’organismes de drets humans a Europa (Clean Clothes Campaing) per fomentar o permetre el treball esclau a països com Romania, Bulgària o Macedònia, on es cobra un salari de 100 o 300 euros al mes, treballant tretze hores diàries.
Amancio Ortega i Inditex traspassen els seus beneficis a paradisos fiscals com Suïssa, per no pagar impostos a països com a l’Estat Espanyol. Fa un parell d’anys, el van condemnar a desemborsar 33 milions d’euros per no haver complert amb l’impost de patrimoni. Un empresari exemplar!
Durant aquests dies, a la vegada que coneixíem la fortuna d’Amancio Ortega, hem sabut que la pobresa a l’Estat Espanyol arribava ja a un 29,3% de la població, augmentant dos punts respecte l’any passat. També hem conegut que un 1% de la població mundial, els hipermultimilionaris del planeta, amassen el mateix que tota la humanitat sencera. Amancio Ortega està al capdavant d’aquests herois del capital, responsables de tant patiment i humiliació. Un “honor” digne de ser enviat a l’abocador de la historia.